Exposicions

Picasso i Éluard, una amistat emocionant i fecunda

L’amistat de Pablo Picasso i Paul Éluard se sostenia sobre un entramat d’afectes mutus, però també d’afinitats variades. Compartien la passió per la cultura i la creació –poètica i plàstica–, tenien els mateixos ideals polítics –el comunisme– i el seu dia a dia estava regit per unes predileccions vitals similars, que abastaven des de l’hedonisme sensual i eròtic fins al compromís ideològic. Dedicar una exposició a la seva relació d’amistat és, per tant, una idea excel·lent: primer perquè hi ha molt de material disponible –pintures, fotos, manuscrits, llibres, cartes, gravacions…– amb què es pot explorar i il·lustrar, i, segon, perquè permet comprovar fins a quin punt els dos homes van ser importants l’un per l’altre.

Picasso-Éluard. Una amistat sublim
Comissaris: Emmanuel Guigon i Malén Gual
Museu Picasso. Barcelona
Fins al 15 de març del 2020

Tot i les altes expectatives que genera d’entrada, la mostra Pablo Picasso-Paul Éluard. Una amistat sublim, que es pot veure al Museu Picasso fins al 15 de març del 2020, no tan sols no decep sinó que enlluerna. Si li hagués de posar una objecció, seria l’adjectiu del títol: “sublim”. No estic segur que la intensa amistat entre dos homes que sempre es van prendre la tasca creativa amb una diligència de manobre fanàtic, i que van donar la cara pels ideals polítics en què creien exposant-se a l’escarni i fins i tot jugant-se la pell, fos “sublim”. Ara no se m’ocorre com qualificar-la –vibrant?, exemplar?, fecunda?, excitant?, bella?–, però sublim em sembla que no. És un adjectiu massa altiu i llepat. (Abans de prosseguir, una altra objecció: no pot ser que, un mes després que l’exposició s’hagi inaugurat, la botiga del Museu Picasso de Barcelona no tingui encara a la venda la versió catalana del catàleg, i que els visitants que vulguin comprar-se’l –és una exposició tan literària que fa venir ganes de posseir-ne el catàleg– s’hagin de resignar a comprar-lo en castellà o en anglès.)

Retrat a llapis de Paul Éluard fet per Picasso. Foto: Jordi Play

Deixem de banda les objeccions, però, i centrem-nos en l’enlluernament. Tant Picasso com Éluard s’ho mereixen. (També s’ho mereixen Emmanuel Guigon i Malén Gual, el director i la conservadora de la col·lecció del Museu Picasso, respectivament, els quals han comissariat la mostra.)

Picasso i Éluard van tenir una llarga i intensa amistat. L’exposició de Museu Picasso l’explora a fons. Foto: Jordi Play

El pintor i el poeta ja es coneixien d’abans, però va ser el 1935, just abans que Espanya i Europa s’incendiessin, quan es van fer amics íntims. Va ser a través d’Éluard, casat amb Nusch, una de les muses més icòniques del surrealisme, que Picasso va conèixer una de les seves esposes i muses més il·lustres, Dora Maar.

Creativament, el grup format per Picasso, Éluard, Nusch i Maar dona molt de joc, ja que es tractaren sovint com a tema els uns als altres. Vull dir que  Éluard va escriure poemes sobre Picasso, que Picasso va retratar molt tant a Éluard i Nusch com per descomptat a Maar, i que Maar també va fotografiar sovint als altres tres. L’exposició comença amb tres retrats esplèndids de Maar fets per Picasso, una tinta i dues pintures, que s’imposen a l’espectador amb un intensíssim desplegament d’agressivitat afectiva, de sensualitat tempestuosa, de luxúria cromàtica i formal, de diàleg tortuós entre amants exaltats.

Exposició “Pablo Picasso i Paul Eluard. Una amistat sublim” al Museu Picasso. Foto: Jordi Play.

La guerra civil espanyola, que Picasso va viure d’una manera dramàtica, va comportar l’explícita politització tant del pintor –el Gernika– com d’Éluard. Aquella combativitat compartida a favor d’uns ideals amenaçats, agredits i en última instància derrotats no va fer més que reforçar els seus vincles.

Nusch Éluard, esposa del poeta, retratada per Man Ray i Dora Maar. Foto: Jordi Play

La segona part de l’exposició té com a protagonista Nusch Éluard, Maria Benz de nom real, a qui el poeta va conèixer després que Gala l’abandonés per Dalí i amb qui van estar junts fins a la prematura mort d’ella, el 1946, d’una embòlia, amb només quaranta anys. L’exposició conté alguns retrats que Picasso va fer de Nusch: són enjogassats, graciosament grotescos, plens de complicitat, i tot i les deformacions picassianes usuals, irradien elegància i esveltesa. Les fotografies de Nusch fetes per Dora Maar i Lee Miler també puntuen alt, i permeten gaudir del cos i el rostre de la model sense interferències. Contemplar, en un blanc i negre elegant i expressiu, el cos i el rostre de Nusch, d’un erotisme evanescent, d’una bellesa gasosa, amb les faccions ben cisellades però d’una delicadesa amable, fa perfectament comprensible la fascinació estètica que va despertar en molts creadors.

Imatge de sala de l’exposició “Pablo Picasso i Paul Eluard. Una amistat sublim”. Foto: Jordi Play

Durant la II Guerra Mundial, amb Picasso limitat per l’ocupació nazi de París i amb Éluard mobilitzat, primer, i en la clandestinitat, després, havent-se tornat a adherir al Partit Comunista, l’amistat entre els dos homes per força hagué de distanciar-se, però no es va refredar mai. No tan sols no perderen mai del tot el contacte sinó que, tenint en compte les circumstàncies extremes, aconseguiren de retrobar-se sovint, ja fos al taller de Picasso o al restaurant Le Catalan. També col·laboraren alhora a La Main à plume, “una publicació col·lectiva que es va engegar durant l’ocupació alemanya de França i en què participaren molts artistes surrealistes”. Va ser també aleshores, el 1942, que Éluard va escriure Liberté, un dels poemes més citats del segle XX, que es va convertir en un símbol de la resistència antinazi i antitotalitària.

Una de les obres plàstiques més interessants de tota la mostra és la seqüència de retrats que Picasso va fer d’Éluard, divuit en total, un dels quals va servir per il·lustrar un dels reculls poètics de l’autor de Capital del dolor. Són dibuixos a llapis que estan fets tots amb el mateix patró, amb el rostre agafat sempre de perfil i concretat mitjançant un ràpid, precís i esquemàtic joc de línies. Aquest joc de línies, però, cada cop es va fent més laberíntic i envitricollat, sense deixar, tanmateix, de ser senzill, espontani i directe, d’una emotiva naturalitat.

Exposició al Museu Picasso. “Pablo Picasso i Paul Eluard. Una amistat sublim”.. Foto: Jordi Play

La quarta secció de la mostra, Postguerra i compromís polític, se centra en la implicació política de l’artista i del poeta en el món polaritzat i en tensió dels inicis de la Guerra Freda. L’any 1946, Picasso es va convertir en membre oficial del Partit Comunista, en una cerimònia en què va estar acompanyat d’Éluard i de Louis Aragon. Aquella adhesió va convertir oficialment el pintor malagueny en la bèstia negra de l’Espanya franquista, també en un dels estendards globals del suport de la intel·lectualitat al comunisme i a la URSS. El protagonisme plàstic d’aquest tram de l’exposició se l’emporten els famosos coloms de Picasso, usats en nombrosos cartells de l’època i esdevinguts el símbol de la pau. Posa la pell de gallina, en aquest sentit, un petit dibuix que Picasso va dedicar, de manera afectuosa i admirativa, a la “salut de Stalin”, que aquell any, el 1949, ja tenia les mans brutes de molts milions de morts.

Encara dins el marc de la gran història, una de les cartel·les de l’exposició esmenta la visita que Picasso i Éluard feren, junts, el 1948, al camp de concentració d’Auschwitz. No se’ns en donen detalls, d’aquella visita, però, si li passa com a mi, que no en tenia notícia, l’espectador quedarà garratibat davant d’aquesta informació. M’explico. Picasso va pintar tot el que va viure: dones, llibres, paisatges, amics, menjar, la guerra… Però entre la visita a Auschwitz i la seva mort, vint-i-cinc anys després, no va pintar mai res, que jo sàpiga, que hi estigués ni tan sols remotament relacionat. Per què? És brutal, si es pensa bé. L’experiència –diferida i imaginada, però per força sentida molt intensament–d’un camp d’extermini per força degué commoure’l, afectar-lo, esgarrifar-lo. Per què no ho va abordar? Ho considerava impintable? Costa de creure, estem parlant de Picasso… A més, ell que tenia una consciència tan obsessiva i lúcida de la història de l’art, allà hi tenia un tema inèdit, encara per estrenar, del qual ell, el pioner vocacional, podria fer-ne la inauguració pictòrica oficial. Tot i així, va deixar-ho passar. És un misteri estrany, segurament irresoluble.

02.12.2019, Barcelona Exposició al Museu Picasso. “Pablo Picasso i Paul Eluard. Una amistat sublim”. foto: Jordi Play

Una de les peces més interessants de l’última part de l’exposició és la pintura Massacre a Corea, un oli sobre contraplacat del 1951 en què Picasso es proposa fer el Gernika de la Guerra Freda prenent com a punt de partida Los fusilamientos del 3 de mayo, de Goya. La pintura és interessant per la seva concepció mecanitzada i deshumanitzada de la guerra i de la violència –una concepció que plàsticament va començar a ser freqüent amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial–, però també perquè permet veure el Picasso més fal·lible. A pesar de la força genesíaca de sempre, de la destresa en la composició, de l’astúcia amb què fa conviure el mecanicisme modern amb un cert aire de brutalitat medieval, a pesar també de l’ambició amb què rellegeix i recrea a la seva manera tant obres pròpies com obres d’altri, és una pintura fallida, sense sorpresa, agosarada però en última instància epigonal.

Exposició “Pablo Picasso i Paul Eluard. Una amistat sublim”. Al fons, funeral de Paul Éluard. Foto: Jordi Play

L’exposició es tanca amb una foto ampliada del funeral de Paul Éluard, que va morir el 1952, a l’edat de cinquanta-set anys, d’un infart. És una imatge estèticament poc neta, però meravellosa, inesborrable. S’hi veu un racó del cementiri del Père-Lachaise. És ple de gent. Molts assistents són comunistes –les banderes– que han anat a donar l’últim adéu al camarada i al gran poeta. Hi ha, en primer pla, una abundant estesa de corones i de rams de flors. Al centre de la imatge, protegint-se del fred amb una gavardina i una bufanda, amb el cap cot, visiblement abatut, hi ha Picasso, just davant la tomba de l’amic mort. És una fotografia que desprèn la tristesa dels finals irrevocables. Veient-la, costa no pensar que potser sí que l’adjectiu “sublim” és el més adequat per descriure la preciosa i fecunda amistat que va lligar els dos homes.

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca