Exposicions

La condició humana en els vídeos de Bill Viola

Catalunya ha estat capdavantera en l’ús del vídeo com a mitjà d’expressió artística, des dels primers anys setanta, amb artistes que emigraren a Nova York als inicis d’aquella dècada, quan París havia tornat a l’ordre després de la revolta de Maig del 68. Antoni Muntadas, Eugènia Balcells, Francesc Torres, Àngels Ribé, però també Robert Llimós, Evru (llavors Zush), Antoni Miralda i Frederic Amat, després del seu pas per Mèxic, es retrobaren a la capital de l’art. No tots practicaren el vídeo, però l’avenç tecnològic d’aquest mitjà, més lleuger, que es convertí en l’eina perfecta per a l’enregistrament d’accions i per documentar l’art efímer i conceptual que arribava amb les noves actituds i llenguatges desmaterialitzats dels anys 70. La immediatesa de transmissió i el seu efecte comunicatiu van proporcionar al vídeo molts adeptes. Bill Viola es va formar en aquest clima, ja que des de l’adolescència havia fet pel·lícules i vídeos domèstics.

Bill Viola. Miralls de l’invisible
Comissaris: Kira Perov i Llucià Homs
Fundació Catalunya La Pedrera
Fins al 5 de gener de 2020

Ben aviat el vídeo passà de ser un instrument a intentar ser un mitjà d’expressió per sí mateix. I aquí és on neix la figura de Bill Viola, un pioner del vídeo com a llenguatge específic. Aquest ambient propici a l’ús de nous mitjans en l’art en les files nord-americanes creà complicitats entre Bill Viola i els artistes catalans, de manera que Viola va ser convidat a Barcelona. Recordem les sessions de vídeo anomenades Sèries Informatives II. Vídeo entre l’art i la comunicació del Col·legi d’Arquitectes (1980), les de la Virreina, els dilluns vídeo (1984-1985-1986) i les sessions de l’Institut d’Estudis Nordamericans, impulsades per Antoni Mercader, Antoni Muntadas i Eugeni Bonet, sota la recepció de John Zvereff.

Bill Viola. The Speepers, 1992 Foto: Pau Fortuny. Fundació Catalunya La Pedrera

Les complicitats entre Bill Viola i Catalunya hi eren d’arrel i l’any 2009 se li va atorgar el Premi Internacional Catalunya, però l’oportunitat d’ una retrospectiva no hi havia sigut mai, mentre que parcialment l’obra havia estat mostrada amb una retrospectiva al Museo Reina Sofía el 1993, la sèrie de Les Passions a les exposicions de La Caixa a Madrid (2005) després de passar pel Getty Museum, dues mostres relativament petites si ho comparem amb la que tingué lloc al Grand Palais el 2014.

La Fundació Catalunya La Pedrera presenta la primera retrospectiva de Bill Viola a Catalunya, preparada per la seva esposa i ajudant Kira Perov com a curadora i Llucià Homs com a cocurador amb vint-i-una obres videogràfiques. D’alguna manera cobreix el deute del país de fer-li una antològica des de que se li va atorgar el Premi Catalonia i la fa extensiva a altres punts del territori, com el Bòlit centre d’art contemporani de Girona, la Fundació Sorigué de Lleida, el Museu Episcopal de Vic i el Museu de Montserrat, que mostren respectivament Ascensión (2000), Ocean Whithout a Shore (2007), Visitation (2008) i Observance (2002), a més d’altres activitats complementàries musicals

Bill Viola. Heaven and Earth, 1992 Foto: Pau Fortuny. Fundació Catalunya La Pedrera

Bill Viola creua la cultura europea i la no europea i ret honor als seus ancestres anglesos, alemanys i italians. En les seves mans, la tecnologia ha esdevingut un espai on es conciten les imatges de tots els temps, un espai de convergència entre la ciència, la filosofia i la història de l’art. Viola ha begut de la cultura europea, de les seves estades a l’estudi Art/Tapes/22 de Florència, becat per treballar el so, però també del seu pas pel Japó, del contacte amb el budisme zen de Chuang Tzu,amb la mística castellana de San Juan de la Cruz, amb el mestre Eckhart.

És bastant sorprenent com de la recerca i experimentació tecnològica explora les passions humanes i com es manifesten a través del cos. El món tecnològic, fruit del positivisme, ha volgut oblidar expressament les energies naturals i pròpies de l’ésser humà d’ordre mental però que s’expressen amb el cos. Així del grup de Les Passions La Pedrera recupera la “compassió”, una recreació de l’obra renaixentista….. De les primeres obres experimentals, la cabdal és The Reflecting Pool [La bassa reflectant] (1977-1979). Aquí, com en altres accions Viola juga amb el seu cos. Surt del bosc, es llença a la bassa saltant enlaire en posició fetal i el salt queda aturat de cop en una proesa tecnològica del vídeo de l’època. És una manera d’aturar el temps. El cos es va esvaint. Altres imatges de la bassa sola amb agitacions d’ aigua i reflexos de persones que no voregen la bassa completen els set minuts d’una peça construïda amb miratges.

Impressiona el contrast del rostre de la dona a punt de morir amb el del nadó acabat de néixer a l’obra Heaven and Earth [Cel i terra] (1992) que mostra la preocupació de Bill Viola pel temps de la vida, entre el naixement i la mort, un punt de reflexió molt desenvolupat en què el cos hi és present com a part inexcusable del pas temporal per aquest món. Impressiona també l’obra The Sleepers [Els dorments] (1992) imatges en blanc i negre dels rostres dorments de persones encaixats en bidons plens d’aigua de color blanc per dins i per fora. Són filmacions reals de persones que dormen i que, de tant en tant belluguen o canvien de posició. L’aigua és un dels elements amb més presència en els vídeos de Viola, que trobem a Ablutions [Ablucions] (2005) o a Three Women [Tres dones] (2008), una interpretació del tema de “les tres edats”com a pas del temps. També són recurrents determinats paisatges, com el desert, en obres tan significatives com ho és als seus inicis Chott el-Djerid [A Portrait in Light and Head) (1979) o Inner Passage [ Travessa interior ] (2013), en què un personatge ve de lluny i s’acosta a càmera fins tapar l’objectiu i s’allunya novament fins que es perd a l’horitzó.

Bill Viola, Three Women, 2008

El temps és un camp experimental per a Bill Viola. Amb lentitud explora les situacions, la imatge de les persones. Amb lentitud i parsimònia treballa la imatge. Ens obliga a seguir segon a segon el moviment de la càmera. Com anota Antoni Mercader, “Viola ens va acostar a una idea de “visió pura” amb la pretensió d’incidir en la nostra vida interior fent un ús analític, complex i generós del temps. L’acceleració i la càmera lenta es van integrar a la seva paleta expressiva com ningú ho havia fet abans. Viola ens va portar a un procés d’alentiment com a resposta o reacció enfront del conflicte i la inflació de les imatges.”

L’altra obra que impressiona és Martyrs (Earth, Air, Fire, Water) (2014), una instal·lació que es troba permanentment instal·lada a la catedral de Saint Paul, de Londres, una visió espiritual de quatre màrtirs contemporanis, tres homes i una dona d’avui amb el seu cos associat a un element primordial (terra, aire, foc, aigua), en quatre pantalles diferents i moviments coordinats.

Les seves imatges transmeten passions i emocions, humanisme i espiritualitat, i és a través del cos que és possible expressar-les. Les coses parlen a la ment passant pel cos i ell intenta fer visible el que és invisible. Lluita contra la societat que ha fet del cos pura cosmètica i que ignora el costat emocional de la nostra naturalesa. D’altra banda, Bill Viola recupera les imatges que hem creat al llarg de la Història per fer-ne un nou motiu de reflexió. Rellegeix temes clàssics renaixentistes com l’obra Crist de Pietat de Masolino de Panicale (c. 1424), base de l’obra Emergence (2002), de la que a La Pedrera s’exposa l’estudi preparatori. L’art pren forma d’autoconeixement en el seu cas a partir de lectures literàries i místiques, que van des de les antigues escriptures hindús i l’ideal de perfecció de què es fan ressò, fins al mestratge directe de D.T. Suzuki, influent en els ambients artístics de Nova York dels anys 60 i 70, fins tractats sobre L’art de la devoció, de Henk van Os o la literatura dels místics castellans.

El treball videogràfic de Bill Viola és pintura, no només perquè els seus models d’inspiració són sovint pictòrics, especialment la pintura medieval tardana i la del primer Renaixement, sinó perquè els resultats són també “pictòrics”, en tant que el píxel esdevé pinzell, que matisa amb el moviment controlat de la imatge, tant en el procés d’inici amb la càmera, com en el procés final, amb el muntatge.

La confiança amb l’espectador és total. Com diu ell mateix: “La matèria prima no és la càmera, ni el monitor, sinó el temps i l’experiència, i que el lloc en el que vertaderament existeix l’obra no es troba a la pantalla ni a dins de les parets d’una habitació, sinó en la ment i el cor de la persona que l’ha vist. Allà és on viuen totes les imatges”.

Pilar Parcerisas

Pilar Parcerisas: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca