Arts visuals

“100€ l’hora”

Rosa Bruga
100 € l’hora.
Documental: 8 minuts
Càmera: Andrea Resmini
Clienta: Alexandra Planas
Monja: Rosa Brugat

Un documental creatiu de Rosa Brugat sobre la prostitució masculina. Fa temps que Rosa Brugat treballa en l’àmbit de la perspectiva de gènere en les seves performances i breus documentals. Els darrers anys ha creat un personatge, CHACHA, que il·lustra el contrast entre la servitud de la criada, la seva forma de vestir amb còfia i davantal blanc i els objectes de luxe de firmes de moda publicats en catàlegs luxosos: bosses, bijuteria i calçat ad hoc, al mateix temps que juga amb les inicials de CH (Carolina Herrera-CHACHA).

En el rerefons dels seus treballs no hi ha només un treball de gènere, sinó també de classe social. Compara el luxe amb la pobresa, la servitud amb l’autoritat, des d’una posició crítica a l’obediència cega a la religió. Hi ha quelcom de rebel en l’esperit d’aquestes performances breus, sovint solitàries, i que només pot encarnar i patir la dona.

Rosa Brugat s’ha endinsat en el contracamp de l’altre, en el gènere masculí, per entrellucar que passa a l’altra banda, en l’àmbit de la prostitució masculina, una mena de tabú del que no se’n parla i que desvetlla tot un altre comportament de la dona en relació al desig, el sexe, el plaer i que, malgrat l’aparent llibertat i tolerància del món d’avui, la prostitució masculina pagada per dones segueix sent minoritària, un luxe gairebé amagat i per dir-ho ben clar, per ser encara fins i tot mal vist.

Rosa Brugat ha creat el documental 100 € l’hora, que parla del negoci del sexe masculí. Al febrer del 2020 el va presentar al Cinema Retiro de Sitges i el passat 30 de juny al Cinema Truffaut de Girona. Hi han intervingut Esteban, un gigoló d’origen argentí, el càmera, Andrea Resmini, Alexandra Planas en el paper de clienta i Rosa Brugat, en el de monja.

Una imatge del gigoló Esteban al film 100 € l’hora.

L’etimologia de la paraula gigoló és femenina i en part és d’allà on ve tot, com si fos un derivat de la prostitució femenina. És d’origen francès, “gigolette”, que significa “dona desvergonyida” i, en conseqüència, el gigoló era l’acompanyant de la dona desvergonyida. L’autora es pregunta si són masclistes els gigolós. La resposta està més aviat en la informació que subministra Esteban, el gigoló que ha donat la cara obertament pel seu ofici, en aquest curt de vuit minuts, pregunta que, finalment, acaba responent l’espectador.

La sexualitat masculina, ben tractada en el món de l’art, sempre ha estat conflictiva, recordem l’escàndol pel cartell de l’espectacle Bent al Teatre Regina, dirigit el 1982 per Iago Pericot, per l’aproximació al sexe de l’escultura David de Miquel Angel que els dissenyadors Saura i Torrente s’atreviren a penjar per Barcelona. Algú s’ escandalitza dels nus femenins que pengen dels quadres dels museus? Algú s’imagina el paral·lel masculí de la Maja desnuda de Goya? La bellesa és femenina i còmplice amb la natura per preservar el fet reproductiu? Marcel Duchamp trenca aquest norma del passat el segle XX i introdueix la “Machine célibataire”, la idea de la bellesa femenina relacionada amb la màquina, que s’ho fa tota sola en contraposició al maridatge dona-natura.

No hi ha passatge a la Bíblia que parli de la castedat, diu Esteban: “Això és un invent del catolicisme”, “la dona busca la passió corporal”, “jo treballo com a independent i per agència, aquesta es queda el 35%”. Diverses frustracions personals d’amors i parelles que no el valoraven han dut aquest argentí a donar plaer a les dones, a satisfer la passió corporal que dones entre 30 i 50 anys li demanen un servei de simple plaer, amb total discreció.

El comportament d’homes i dones enfront del sexe és ben diferent. No hi ha bordells per a homes, la dona no té interioritzat el culte al consum de sexe, paga per quelcom que li agradi i ajustat de preu. La “dona” sempre ha estat la “reina”, diu Esteban, i no vol pagar, perquè sempre han pagat per ella. L’home, en canvi, està acostumat a pagar per capricis de sexe i s’hi pot deixar molts diners, encara que no en tingui. És un treball que no té res a veure amb la pornografia, que demana respecte i culte al cos i al plaer, que en el món d’avui es practica en els gimnasos, en els instituts de bellesa i en qualsevol establiment de tatuatges o tractament decoratiu d’ungles.

Però no sempre la cultura del bodybuilding proporciona plaer, i aquesta és un baula que la prostitució masculina pot cobrir al sector femení en una societat secularitzada com l’actual, però on encara l’església catòlica hi té un paper rellevant per tradició. És aquí on el documental contrasta les imatges i explicacions d’Esteban amb la castedat femenina que encarna el món ascètic femení en la figura de la monja, la seva servitud a Déu i l’enorme contrast i xoc de trens entre dues maneres molt diferents de veure el gènere femení.

Pilar Parcerisas

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close