Arts visuals

15 anys d’una galeria “perifèrica”

L’objectiu de l’exposició Circulació perifèrica. La configuració d’una col·lecció (15 anys d’Addaya), que ha estat comissariada per Pilar Rubí i que es podrà veure al centre de la Fundació Sa Nostra de Palma fins al proper 4 de setembre, és explícit i transparent. Es tracta d’oferir un tast –a través d’una cinquantena d’artistes que hi han exposat o que hi han fet residències des que es va inaugurar el 2004– de la trajectòria, les propostes conceptuals i estètiques, les predileccions i les motivacions de la galeria Addaya Centre d’Art Contemporani, situada al municipi mallorquí d’Alaró.

Circulació perifèrica. La configuració d’una col·lecció (15 anys d’Addaya)
Diversos autors
Comissària: Pilar Rubí
Centre Fundació Sa Nostra, de Palma
Fins al 4 de setembre de 2020

L’exposició també pretén ser una reivindicació de la fecunditat, la riquesa i la creativitat de la perifèria –si l’estat espanyol, en termes artístics, es troba a la perifèria de ciutats com Nova York, Berlín i París, i si Mallorca es troba a la perifèria del centre depredador de l’hipercentralista estat espanyol (és a dir, de Madrid), i si Alaró és lluny de la capital de l’illa, aleshores no hi ha dubte que la galeria Addaya porta anys treballant l’art i per a    l’art des d’una perifèria múltiple i extrema.

Tot i això, crec que dir, com acabo de fer, que la present exposició és una reivindicació de la fecunditat, la riquesa i la creativitat de la perifèria és inexacte. Seria més exacte dir que és una reivindicació del fet que, des de la perifèria, es pot treballar artísticament de la mateixa manera i mostrar (quasi) el mateix tipus d’obres d’art que des de qualsevol centre. Després miraré de desenvolupar la idea, amb els seus pros i contres, les seves virtuts i deficiències.

Precisament Rubí posa l’èmfasi, a l’hora de concebre i muntar la mostra, en la dimensió clàssicament internacional de la galeria. Això explica en un dels textos del catàleg que s’ha preparat per a l’ocasió: “Durant quinze anys, Addaya Centre d’Art Contemporani ha desenvolupat la seva tasca des de la perifèria de la perifèria. El canvi en les relacions del sistema de l’art contemporani, que reorganitza les formes socials i culturals del present i, per extensió, les del sector, ha possibilitat un recorregut d’àmbit internacional. El programa estable de residències d’artistes, comissaris i comissàries durant deu anys ha contribuït a la projecció de la galeria a l’exterior i a la generació d’una col·lecció singular i extraordinària derivada de la mateixa iniciativa de l’intercanvi”.

Dibuix de la mexicana Alejandra Freymann Mesurer lechaos, 2018

Rubí, que ha treballat sobre una col·lecció formada “per més de dues-centes obres que provenen, majoritàriament, de la cessió d’una peça dels creadors i creadores de tot el món que han fet durant l’estada a la galeria d’Alaró, completada amb algunes adquisicions”, ha volgut mostrar tota la diversitat de tècniques, estils, formats i temes que defineixen l’esmentada col·lecció. Així, l’espectador que visiti la mostra hi veurà des de pintura, dibuix i fotografia fins a peces conceptuals, vídeos i escultures. De tot plegat “se n’extreu –conclou Rubí– una visió generacional i prismàtica, un compendi de la complexitat del món tecnocapitalista en el primer terç del segle XXI filtrada des de la investigació artística”. Rubí fa servir l’adjectiu generacional perquè la majoria d’artistes inclosos van néixer a la segona meitat dels 70 o durant els 80 del segle passat.

Obra d’Ana Alenso, titulada Brentoildailychart, 2016

La mostra està dividida en diferents seccions, que l’ordenen en termes més temàtics que formals. En totes elles hi ha varietat estilística i temàtica i la qualitat és inevitablement desigual. La primera secció, que porta per títol Narratives de la figuració, inclou, entre altres, un retrat fotogràfic ennoblidor d’una dona agbara (obra d’Ishola Akpo, de Costa d’Ivori), dos cordials acrílics sobre tela de l’espanyola Ronda Bautista (colors amables i paisatges com de cotó fluix), un suggestiu dibuix sobre paper de la mexicana Alejandra Freymann, un oli sobre lli deliberadament grotesc (un retrat monstruós d’una dona rient) del madrileny Nacho Martín Silva, un treball mixt del pollencí Jaume Orejuela i un oli sobre tela del palmesà Tomàs Pizà, que capta l’abandó degradat d’un racó urbà amb atmosfèrica gràcia cromàtica i formal. També destaquen els pastels del brasiler Andrés Senra, alhora goyesc i cinematogràfic.

Dibuix d’Isabel Servera, S/T, 2018

Una mica menys interessant, almenys per a qui signa aquesta ressenya, és la segona secció de la mostra, titulada La forma com a excusa, que recull diferents “plantejaments experimentals en clau conceptual”. Dic que és menys interessant perquè algunes de les obres que s’hi mostren fan un desplegament superficial i obvi tant en termes formals com de pensament o d’invitació a la reflexió. La sensació que s’emporta l’espectador és de ser el receptor d’una emoció asèptica i d’una proposta intel·lectual prima que a més no li representa cap tipus de sorpresa ni de novetat, perquè ja ha vist coses similars manta vegades. Hi ha diverses excepcions, és clar: els dibuixos abstractes del brasiler André Ricardo (la netedat geomètrica) i els de la mallorquina artanenca Isabel Servera (molt més maniàticament espessos, fets amb bolígraf, quasi bruts), entre altres.

El Ready-made tropical de RADAMÉS “JUNI” FIGUEROA, 2013.

Terres rares “posa el punt de mira –diu el breu text de presentació d’aquesta tercera secció– sobre problemàtiques inherents al postcapitalisme i hi deixa entreveure l’òxid del sistema: crisi, marges i fronteres, economies extractives, massificació turística i mutació ambiental”. Les obres aquí incloses representen la degradació, el consumisme malsà, la depredació de l’entorn natural… Tot plegat desprèn un ambient d’escenografia preapocalíptica, o postapocalíptica, segons els casos. Hi ha un got de starbucks amb una papallona dissecada al damunt (obra d’Aggtelek, un duo format per Xandro Vallès i Gema Perales), hi ha una instal·lació feta amb una carreta d’obra i un bidó de petroli (de la veneçolana Ana Alenso), un “ready-made tropical” –és el títol de l’obra– constituït per una planta sembrada dins una pilota de futbol tallada (del porto-riqueny Radamés Figueroa), una tipiquíssima fotografia d’una platja plena de banyistes amb un fons ple d’apartaments lletjos i colossals (de Jorge Fuembuena), una obra de l’eivissenc Adrián Martínez que simplement consisteix en una inscripció entre críptica i crítica feta a l’oli sobre la reproducció d’una postal turística convencional (Better here than there)…

Finalment, la quarta i última secció presenta obres i projectes fets durant les residències dels artistes a Alaró. Són obres i projectes que incorporen, d’una manera o una altra, la realitat alaronera o mallorquina, com és el cas del Quadern d’Alaró de Misha Bies Golas, el díptic de fotografia i àudio de Ting Ting Cheng –significativament titulat Jo vull aprendre mallorquí– o els dibuixos en tinta xinesa sobre paper de la gallega Rita Rogríguez, dos dibuixos que marquen el perfil geogràfic d’Alaró.

AGGTELEK, col·lectiu format per Xandro Vallès i Gema Perales LostSculpture, 2009

A punt d’acabar la ressenya, recupero el que deia al principi sobre els pros i els contres, les virtuts i les deficiències, de la reivindicació del fet que, des de la perifèria, es pot treballar artísticament de la mateixa manera i mostrar (quasi) el mateix en termes d’obra d’art acabada que des de qualsevol centre.

Els contres són que sovint la mescla de centre i perifèria provoca una homogeneïtzació i una invisibilització o un ofec de les mirades més universalment locals. Naturalment, això no és culpa ni responsabilitat de cap galeria ni de cap artista en particular, sinó dels processos i les dinàmiques de la globalització, un aiguabarreig que mentre enriqueix per un costat empobreix per l’altra. Tanmateix, els pros i les virtuts d’aquesta reivindicació de la perifèrica com a centre són molts i importants. En aquest cas concret, veiem com, amb talent, bon ull i empenta, els responsables d’un centre d’art que està lluny de tot poden exhibir artistes interessants i de qualitat, o més i tot, col·laborar-hi creativament.

En aquest sentit, l’exposició Circulació perifèrica. La configuració d’una col·lecció (15 anys d’Addaya) val molt la pena sobretot perquè posa en valor la gosadia i la bona feina dels impulsors d’un projecte artístic que podria no haver durat més d’un any i que ja en fa quinze que existeix. Que en siguin, pel bé de tots, molts més.

Pere Antoni Pons

Articles relacionats amb Centre Fundació Sa Nostra

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca