Arquitectura

22@ (sector urbanístic)

La ciutat es produeix al llarg del temps amb ritmes diversos, sovint contradictoris i conflictius: per expansions i retraccions, per sístole i diàstole. Aquest dinamisme inconstant però persistent deixa al capdavall la marca de les seves successives onades en la construcció urbana i en l’imaginari col·lectiu dels seus habitants. Els diferents moments històrics es dipositen com capes superposades que no s’acaben de cancel·lar del tot, sinó que deixen entreveure d’alguna manera les anteriors. Aquest és el material amb què cada generació s’ha de fer seva la ciutat. I amb cada generació la ciutat es transforma.

Barcelona n’és un cas exemplar de fàcil lectura, i el seu barri del Poblenou és un paradigma de zona en la que s’acumulen visiblement diferents estrats de la seva evolució entrebancada. La seva estructura agrícola, definida des de la fundació romana i que va arribar a ser l’horta més preuada d’aquestes contrades, es va formar seguint les traces de l’aigua, pendent avall cap el mar. Al segle XIX es va implantar en un curt lapse de temps, fins consolidar-se, la zona industrial més gran de la Península Ibèrica. Moltes construccions industrials i obreres són encara testimoni d’aquell ímpetu de ciutat instantània. En paral·lel, i amb molta lentitud, va anar avançant el nou traçat de l’Eixample sobre aquest paisatge incipientment urbà, com una força transformadora ineludible malgrat totes les resistències de la ciutat existent. Encara avui dia hi té traces incompletes, carrers no acabats d’obrir, alineacions que transgredeixen la retícula perfecta. No va ser fins al 1998 que la Diagonal va arribar, per fi, a tocar la costa.

Després va venir la decadència industrial i del barri, que el van relegar a un paper marginal a la ciutat malgrat ser un dels seus districtes més grans. Però en els darrers vint anys s’ha produït una tercera transformació sobtada d’una part significativa del Poblenou, l’anomenat sector 22@. Planificada i induïda des del poder municipal, aquesta transformació volia tornar a posar en valor una extensa àrea de Barcelona incorporant-hi una indústria basada en la digitalització i el coneixement. Canviava la qualificació urbanística industrial (anomenada 22a al planejament de l’àrea metropolitana de Barcelona) a una nova qualificació diem-ne informàtica, i d’aquí l’arrova.

Malgrat el gran esforç legal, econòmic i de difusió, els inicis van ser més aviat decebedors i va costar molt generar interès per aquest sector. Però els darrers anys els canvis s’han accelerat. Sobretot a la part del 22@ sota l’Avinguda Diagonal, ja es poden constatar finalment virtuts i defectes del previst al planejament l’any 2000. S’ha construït el que s’hi preveia, però aquests darrers 20 anys han viscut múltiples transformacions socials, tècniques i econòmiques, i la pregunta ara és: el que s’havia previst, és el que necessitem -o volem? Sembla haver-hi un consens general en què cal transformar la transformació i replantejar-se els seus objectius, sobretot a l’àrea del 22@ Nord, la part per sobre de la Diagonal on gairebé tot encara està pendent i on encara té sentit preguntar-se pel seu futur des d’una perspectiva crítica amb el que s’ha fet fins ara.

Una virtut de la idea original del 22@ era la d’actuar sobre un teixit urbà i social existents, i reconèixer-los com un valor a reforçar. Una altra idea virtuosa era la dels usos urbans mixtes, és a dir, el reconeixement explícit que la coexistència de residència, indústria, lleure que han caracteritzat històricament les ciutats, i el Poble Nou en concret, és també un valor a promoure. Però cap de les dues semblen haver perviscut en el resultat final. És fàcil veure el 22@ Sud com una col·lecció de projectes autistes i inconnexos que, a sobre, han estat incapaços de dotar de vitalitat urbana a aquest barri. No s’han fet des d’una intenció de superposició de capes urbanes, socials o d’usos, sinó que es basen gairebé sempre en la cancel·lació i en la monofuncionalitat.

Malgrat tota la seva ambició, el planejament original pecava d’una visió poc empàtica amb les pròpies característiques del barri, i el simplificava formalment i funcionalment. Certament la gestió urbanística és d’una enorme complexitat, però cabia esperar més d’un planejament que volia ser modèlic i que altres ciutats van voler prendre com exemple. El 22@ és un lloc excepcional, resultat de múltiples accions que han coexistit i que mai s’han acabat de cancel·lar entre si. La seva forma urbana és mixta, no-codificada, amb edificis i espais d’escales grans i petites, i amb una barreja d’usos que indica possibles camins contemporanis per aconseguir una ciutat diversa, versàtil, resilient. Aquest és el seu gran valor. On alguns hi veuen caos cal veure-hi estímuls i lliçons.

No ha de deixar de ser el lloc de l’experimentació urbana. La sensació de llibertat, d’emancipació, que es té al passejar, viure i treballar en el 22@ Nord és molt infreqüent a Barcelona, una ciutat dominada per la gran extensió de l’Eixample i les seves regles unívoques. Aquí és encara possible imaginar una ciutat diferent, tot i que potser ja estem fent tard. Malgrat que es vegin encara molts solars buits, sobretot al 22@ Nord, molts d’ells ja tenen uns projectes, unes expectatives, una forma latent. La qüestió és si és la forma, l’ús, el sistema convenients.

Ildefons Cerdà. El Poblenou al “Plànol dels voltants de la ciutat de Barcelona”, 1855.

Ara s’obre una finestra d’oportunitat amb el projecte de modificació de la normativa del sector. Però cal ser cauts. Per una banda, els processos de transformació de la ciutat contemporània s’han accelerat d’una manera directament proporcional a la millora dels mitjans tècnics i a l’augment de capital disponible, per tal d’aprofitar rendes el més ràpidament possible. Quan avui es parla de fer ciutat, ja no s’usen paraules com justícia o bellesa, com feia Cerdà, sinó inversió o atracció. I en un sentit oposat, el 22@ es pot veure com un gran receptacle de tot aquell habitatge públic que no s’ha sabut fer a les darreres dècades a tota la ciutat. Les dues visions redueixen el barri a una mera disponibilitat de sòl per a la transformació urbana. Però banalitzant-lo d’aquesta manera no només perdrem una part significativa del Poblenou, sinó que sobretot perdrem la possibilitat de comprovar com la ciutat pot construir-se des d’altres paràmetres que no siguin el gran projecte, la urgència o la pressa.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close