Exposicions

El refugi de les obres d’art censurades

El Centre d’Art La Panera de Lleida acull per primer cop un tast de la col·lecció de Tatxo Benet sobre la censura en l’art contemporani.

Línies vermelles. La censura a la col·lecció de Tatxo Benet
Comissaris: Cèlia de Diego i Benito Padilla
Centre d’Art La Panera
Plaça de la Panera, 2. Lleida.
Fins al 10 de gener de 2021

El dia abans de la inauguració de l’edició d’Arco del 2018, l’obra de Santiago Sierra “Presos polítics en l’Espanya contemporània” va ser retirada de l’estand de la galeria Helga de Alvear per ordre de la direcció de la fira. Aleshores l’empresari i periodista lleidatà Tatxo Benet va comprar l’obra i arran d’aquesta adquisició, va buscar altres casos recents de censura artística. El resultat el va sorprendre i aleshores va decidir començar a comprar obres d’art perseguides, moltes d’elles famoses per uns dies durant l’escàndol, però que havien quedat  enterrades gairebé per sempre als tallers dels artistes o als magatzems de col·leccions. Un exemple molt clar va ser la d’una obra que havia provocat un gran enrenou al nostre país:  l’escultura “Not dressed for conquering”, d’Ines Doujak -en la què s’ha identificat al rei emèrit Joan Carles, en la figura sodomitzada per l’activista boliviana Domitila Barrios-, censurada a la mostra del Macba “La bèstia i el sobirà” el 2015, fet que va provocar la dimissió del director Bartomeu Marí i el comiat del seu equip curatorial.

L’escultura d’Ines Doujak, censurada al Macba, i al fons l’obra ‘Filippo Strozzi in LEGO’, d’Ai Weiwei

D’aleshores ençà, Benet ha reunit més d’un centenar d’obres d’arreu del món que en els darrers anys han patit prohibicions i censures sigui per raons polítiques, sexuals, morals o religioses. A ell mateix li va sorprendre que hi hagués tant per triar i remenar. D’aquesta manera ha creat una col·lecció d’art que és com una mena de refugi d’obres rebutjades, perseguides i maleïdes per grups de pressió, direccions de museus, polítics o autoritats religioses. El col·leccionista busca ara un espai permanent on exposar aquest fons i crear un centre de documentació sobre la trista realitat de la censura artística.

Però mentrestant una trentena de les obres de la col·lecció Censored es poden veure a l’exposició Línies vermelles. La censura a la col·lecció de Tatxo Benet, al Centre d’Art La Panera de Lleida. Cinc obres més s’exposen al Museu de Lleida, fent companyia a l’obra de Sierra, que ja fa un temps Tatxo Benet ha dipositat al centre i que ha promès que no sortirà d’allà fins que surtin en llibertat tots els presos que apareixen a l’obra. Entre els autors exposats hi ha noms com Picasso, Ai WeiWei, Robert Mappelthorpe, Antoni Muntadas, Antoni Tàpies, Joan Fontcuberta o Núria Güell.

‘Always Franco’  (2012), d’Eugenio Merino.

L’exposició, comissariada per la directora de la Panera, Cèlia del Diego, i el director de la col·lecció i galerista Benito Padilla, és tan diversa com diversos són els casos i situacions que van portar a aquestes obres d’art a ser centre d’escàndol i polèmica. És una mostra que inclou obres censurades però també obres que parlen sobre la censura com la peça sobre com el FBI espiava a Picasso, de Daniel García Andújar, o el projecte Deletrix de Joan Fontcuberta sobre textos censurats a les biblioteques.

La instal·lació ‘Silence Bleu’ (2008), de Zoulikha Boauabdellah.

A Tatxo Benet li agrada citar al jutge John Mashall Harlan quan va defensar la llibertat d’utilitzar la paraula “fuck” en un acte de protesta d’un jove nord-americà denunciat: “El que per a uns és vulgaritat, per a altres és lírica”. Una obra de gran càrrega poètica, estèticament bella, com la instal·lació Silence Bleu, en la què l’artista francoargelina Zoulikha Boauabdellah homenatja la valentia de les dones als països àrabs col·locant sabates de saló llampants en una catifa de mesquita, va ser retirada d’una exposició a París per por a les associacions musulmanes. També té poc de vulgar l’escultura dels coreans Kim Eun-sung i Kim Seu-kyung que homenatja a les joves esclaves sexuals coreanes forçades a oferir serveis als soldats japonesos durant la Segona Guerra Mundial. Malgrat la placidesa de l’obra, que mostra un noia asseguda en una cadira, la peça va tocar el crostó a les autoritats japoneses que van tancar una exposició que la incloïa. A Corea, en canvi, l’obra està considerada avui en dia un monument de pau.

Els conflictes polítics esquitxen sempre la llibertat de l’art. La contundent obra de l’artista txec David Černy mostra una figura de Saddam Hussein, emmanillat, dins d’una urna amb líquid, en una referència al famós tauró dissecat de Damien Hirst. L’obra va ser prohibida per l’alcalde de la població belga de Middelkerke perquè “mai se sap que pot succeir”. És l’obra de Černy de mal gust? És vulgar l’acudit barat però efectiu d’Eugenio Merino quan tanca una figura de Franco en una màquina de refrescos i que va ser denunciada per la Fundació del dictador quan va ser exposada a Arco? Aquesta és una de les preguntes que també suscita l’exposició.

L’urna amb la figura de Saddam Hussein, ‘Tauró’ de David Černy.

I també trobem censura política que ens toca de ben aprop. L’Ajuntament de Figueres va prohibir el 2015 una acció de Núria Güell que consistia en què un cotxe decorat amb simbologia franquista circulés per la ciutat per denunciar la vigència del franquisme. Ara, per primer cop, l’acció s’ha pogut realitzar a Lleida amb motiu de la inauguració de l’exposició sense incidents.

‘Piss Christ’ (1987), d’Andrés Serrano, una de les obres més atacades al llarg de la seva història.

La cadena de restaurants McDonald’s apareix en dues obres de la mostra: la fotografia del mexicà Yoshua Okón que mostra un cos femení obès sobre una taula d’un McDonald’s va ser retirada d’una exposició a Londres; i la figura del pallasso de la cadena crucificat de Jani Leinonen, el McJesus, va provocar aldarulls per part de la comunitat cristiana de Haifa. Un altre crucifix supermediàtic de l’art contemporani és el Piss Crist d’Andrés Serrano, una fotografia que mostra un crucifix dins d’un got amb orina, que des del 1987 ha estat víctima de diversos atacs. Una de les obres més censurades de la segona meitat del segle XX és La civilització occidental i cristiana, un Crist de “santeria” crucificat sobre un avió bombarder nord-americà, que León Ferrari va fer el 1965 per protestar contra la guerra del Vietnam. Aquí s’exposa una versió del 2018.

Autoretrat de Robert Mappelthorpe, una de les fotografies de la controvertida sèrie ‘X Portfolio’.

I, és clar, el sexe encara aixeca ampolles i de nou ens interpel·la la qüestió del que ens molesta o ens pertorba. L’exemple clar són les excepcionals fotografies de Robert Mappelthorpe de la sèrie X Portfolio sobre els ambients sadomassoquistes de Nova York que des dels anys 80 han patit persecucions i autocensures diverses. El genial fotògraf és un autor que amb les seves contundents imatges va molt més enllà de l’anècdota sexual en un bestial retrat de la condició humana.

En els darrers temps han esclatat diversos casos de censura que no provenen ni de l’extrema dreta o d’organitzacions ultraconservadores, sinó de sectors suposadament progressistes. Els grups de pressió que s’erigeixen com a guardians del políticament correcte són arreu. El 1994 la Guàrdia Civil va retirar l’obra Suite Carmona, de Jordi Benito, de l’estand de la galeria Carles Taché a Arco perquè la peça incloïa una àguila imperial dissecada, una espècie protegida. Una organització medioambiental va demanar la retirada de l’obra.

Encara que la qualitat de les obres que la conformen sigui irregular pel fet d’haver estat triades per la seva càrrega extrartística, la principal virtut de l’exposició de la col·lecció Censored és que és un crit a favor de la llibertat en temps convulsos i això la converteix en una exposició especialment oportuna i interessant. Una de les funcions principals de l’art és suscitar preguntes i aquesta mostra en provoca unes quantes. Les obres de Censored ens posen un mirall al davant, ens recorden quant d’immensa pot ser l’estupidesa humana, posen al límit la nostra tolerància i denuncien l’autoritarisme i l’opressió. En definitiva, és una invitació a ser més lliures, més oberts i més humans a través de l’art. 

Montse Frisach

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close