General
OFICINA DE TROBALLES

La ploma estilogràfica

“Rars són els homes en el nostre país i més rares encara són les dones que conserven els vells papers, els records, que cultivin la seva memòria poblant-la amb trèmules ombres del passat. Les dones sobretot tenen una vertadera obsessió a destruir papers. Són incendiàries.” Josep Pla

En arribar a casa va treure-la de la bossa i es va tancar al seu despatx. En menys de tres minuts havia trobat el que buscava. El temps d’agenollar-se a la vella cadira ergonòmica, allargar la mà per encendre la lupa elèctrica i aplicar-la al plomí lacat d’or. De dalt a baix i amb lletres majúscules de mida gran es podia llegir amb tota claredat: “Dunhill, Namiki, 6, Made in Japan”. Google hi va fer la resta: 

El 1929 la casa Pilot creada al Japó per Ryosuke Namiki, propietari de la companyia d’objectes de laca Namiki, i la firma Dunhill, fundada per Alfred Dunhill, signen un contracte de col·laboració per deu anys per a fabricar instruments d’escriptura de gran qualitat. Un any després, Alfred Dunhill es responsabilitza de comercialitzar fora del Japó tots els articles de Namiki, incorporant a aquestes peces concretes el nom d’Alfred Dunhill. L’any 1939, en esclatar la II Guerra Mundial que enfronta a Anglaterra i el Japó, es paralitza la fabricació i la possible renovació del contracte. Al llarg dels anys de fabricació conjunta, de 1929 a 1939, el consorci Namiki-Dunhill crea veritables meravelles en estilogràfiques, que son difícils de descriure i encara més de trobar.

Aquella tarda, les quatre germanes s’havien reunit a l’últim reducte familiar, un segon pis assolellat amb vistes a una plaça arbrada amb nom de doctor –hi ha tres-cents trenta-sis carrers a la ciutat dedicats a metges i doctors–, on la seva mare s’havia passat els darrers anys. Des de l’estiu, la salut de la dona havia anat de mal en pitjor i, després d’un seguit d’ingressos hospitalaris, van decidir traslladar-la a un centre medicalitzat on es pensaven que estaria més ben atesa tenint en compte el seu estat de progressiu deteriorament. El motiu de la trobada, buidar armaris i calaixos per a poder rescindir el lloguer del pis, les amoïnava a totes. La pressa per enllestir la feina i la resistència a dur-la a terme no eren bons aliats, i vivien la desfeta cadascuna a la seva manera, tractant de contenir l’emoció sota les piles que s’anaven formant. Compartien, però, un mateix sentiment: la mala consciència. Enviar les coses de la mare al container de sota casa no era precisament obrir el bagul de les disfresses.

A l’altra banda de la gran vidriera que dominava el dormitori, els llums del carrer retallaven la silueta dels plataners encara plens de fulles. L’aire fresc d’un vespre de finals d’octubre s’escolava per la finestra que havien deixat oberta a posta perquè l’olor a vell s’escampés. Sobre els dos llits s’anaven amuntegant llençols blancs fistonejats amb distintes inicials que, abans de ser rebutjats, donaven peu a tota mena de suposicions sobre quins havien estat els seus propietaris. Hi havia també estovalles brodades i dotzenes de tovallons, tapets de puntes de ganxet, mantellines de missa, vels de dol i missals, mantons de Manila, un vestit de nit de ras de quan les donen portaven mirinyac, guants i colls de pell, ventalls trencats i capces antigues de diferents mides, de fusta, de cartró, de tela, de metall i de plata. Dins d’una d’elles van aparèixer dues pomes estilogràfiques. Una, era la Parker negra de l’avi que la germana gran va identificar al moment. L’altra, ningú sabia d’on havia sortit. Ella va fer el gest de quedar-se-la, i les altres no van dir res.   

De fet, contràriament al que hom sol fer, no havien considerat oportú fixar unes regles del joc abans de repartir les pertinences de la mare. I això no sols perquè aquestes eren poques o perquè elles fossin més bones persones que la resta dels comuns mortals, sinó perquè coneixien abastament quin era el resultat de voler consensuar les seves decisions. Amb tota probabilitat, per més bons propòsits que cadascuna tingués a l’hora de defensar el seu punt de vista, l’entesa fracassaria abans de néixer; amb sort, abans d’encetar-se la conversa. Els infinits intents d’arribar a un acord havien sumat tants desenganys sonors com baralles doloroses i llargs distanciaments. Per això, les quatre estaven convençudes que la millor entesa, la més satisfactòria per a tothom, era la que arribés d’improvís i atrapessin al vol.

Tan aviat va ser conscient del que s’havia dut a casa, va comprendre que no podia apropiar-s’ho. La Dunhill-Namiki valia més diners que la còmoda mallorquina del XVIII que la seva mare cuidava com el culet d’un bebè, la pintura tardo renaixentista del XVI que l’avi va fer restaurar malgrat la seva garreperia, i ja no diguem que els múltiples estris de plata –regals d’una boda de postguerra als quals calia treure brillo amb cotons un cop al mes. Aquell tresor de vàries vides havia acabat a mans d’antiquaris i de moderns homes del sac –un dels personatges preferits de la mare–, que, segons asseguraven, l’havien comprat a contracor per fer-los un favor. La ploma estilogràfica no estava inclosa entre aquests actius familiars, però tampoc formava part dels seus records. La mare no era gens primmirada amb les seves coses, tot i que li plaïa mostrar a les seves filles les que considerava més valuoses per incitar en elles el desig de posseir-les. De l’estilogràfica, mai no els havia parlat. El pare tampoc. Això últim era ben estrany. A ell li agradava tot el que era bo i es delia pels articles de luxe. De fet, a cadascuna de les quatre els havia regalat una Montblanc en acabar la carrera universitària. Potser desconeixia l’existència d’aquella ploma o la rebutjava per provenir del seu sogre o preferia la sobrietat suïssa al gall daurat japonès o les dues coses.

Les preguntes eren moltes i –el més greu– no hi havia ningú per a respondre-les. Ella sabia per experiència que els vells s’aferren sempre a uns pocs records que la seva memòria es plau en recórrer insistentment, amb precisió i sense treure-hi ni afegir res. L’espai pretèrit per on passegen no és una terra ignota sinó un hort arrenglerat al mil·límetre. Fa mig any, la seva mare encara els podia confirmar si la ploma pertanyia a l’avi, com ella i les seves germanes sospitaven. Més treball els hauria costat esbrinar per què quelcom situat a les seves antípodes havia acabat sent seu. L’avi era un home rude de poble que ho valorava tot en funció dels guanys o les pèrdues econòmiques. El seu objectiu a la vida era tenir una filla farmacèutica i uns néts rics gràcies a la filatèlia.

Des que se l’havia dut de casa de la mare, la ploma l’acompanyava a tot arreu. No se’n podia desprendre’s. De tant en tant, l’agafava, l’acariciava suaument i li preguntava si era fruit de l’amistat o de l’agraïment, de la desesperació o de la rampinya. Intentava reconciliar-se amb ella, recuperar el llarg temps d’anonimat. Mentre van viure els seus pares, no havia format part de l’entorn familiar i, en arribar a les seves mans, el pare ja no hi era i la mare no era capaç de fixar la vista. Amb prou feina obria els ulls uns breus instants per adonar-se que una de les filles li somreia mentre li premia la mà. Tanmateix, des d’aquell dia d’octubre en què havia sortit de la caixeta de fusta, fou un amor a primera vista. L’oblit va donar pas a l’admiració. S’ho mereixia amb escreix després d’haver sobreviscut a tantes morts i mudances.

A les hemeroteques, va trobar un anunci del diari madrileny Ahora. Pels vols de Nadal de l’any 1935, en portada, apareixia un home –amb boina i pèssima dentadura– i la seva dona boixos d’alegria perquè els hi havia tocat la grossa de Nadal. A les pàgines interiors, s’hi trobava l’anunci. S’havia proposat recuperar el rastre d’aquella misteriosa estilogràfica i, de moment, el seu distribuïdor a Espanya era l’única empremta amb què comptava. Més enllà dels detalls que aportava l’anunci, li va costar Déu i ajuda trobar alguna notícia del senyor Antonio  Bernadàs. En canvi el seu germà apareixia a la Vikipèdia com Pere Bernadàs i Llor (Tàrrega, 1875 – Barcelona, 1914), sacerdot escolapi i mestre català. També hi havia constància a la hemeroteca d’un parell d’esqueles on apareixia la família. En concret, el 23 de desembre de 1932 amb motiu del decés de Francisco Bernadás y Llor, es citaven els seus germans José, Teresa, Isabel, Maria, Ramon i Antonio, i les raons socials “Bernadás y Mir” S.A. i “A. Bernadás”.

Amb aquestes quatre coses dels Bernadás Llor, seguia sense poder establir cap connexió entre el seu avi i la ploma estilogràfica. Mentrestant, dins seu s’anava obrint pas una idea repugnant. En acabar la guerra civil, Antonio Bernadás molt probablement disposava d’un estoc de Dunhill-Namikis impossible de vendre i que ell o algú de la seva família va decidir regalar als guanyadors a canvi de la concessió de favors. El seu avi –antic cap del sindicat obrer de la CEDA i llavors amb un alt càrrec a “Abastos”– podia fer-los.

–Ens l’haurà de deixar uns dies per fer-ne una valoració. Ara mateix no puc dir-li res perquè no sé com funciona el mercat de les plomes estilogràfiques–. La veu ampul·losa que responia des de l’altra banda del telèfon era la de l’Àstrid, responsable de la casa de subhastes “La Pièce”. Les dues s’estrenaven. La galerista perquè era la primera vegada que sentia parlar d’una Dunhill-Namiki, ella perquè tot el que sabia de subhastes ho havia après a la del peix que feien a Roses i a Vilanova i la Geltrú.

Dos dies després d’haver visitat “La Pièce”, li va trucar l’Astrid entusiasmada amb les seves descobertes. Al voltant de les plomes estilogràfiques es concentrava un nombre de col·leccionistes exigents, amatents a la possibilitat de trobar els seus exemplars preferits a les cites comercials europees i nord-americanes i disposats a no deixar-los escapar.

Així doncs, els hi proposava de signar un contracte en exclusiva i d’incloure la ploma a la pròxima subhasta del mes de desembre. El preu de sortida fixat li semblava força encoratjador i confiava que els compradors s’avinguessin a licitar tant via internet com el mateix dia. Va signar el contracte, es va apuntar la data a l’agenda i immediatament els hi va dir a les seves germanes. Si tot anava com preveia l’Astrid, abans de cloure l’any la Dunhill-Namiki esdevindria objecte del desig d’un col·leccionista que la posseiria com si, en ella, el món hi fos present i ordenat.

La subhasta va tenir lloc pels vols de Nadal, l’època de fer regals –com bé sabia en Bernadas–, i va ser tot un èxit. El nou propietari i les quatre germanes van sortir contents a parts iguals. No obstant això, en explicar-me com va acabar la història de la ploma, ella va dir amb veu tremolosa: “qui sap quin favor obtindrà aquest cop”.

Glòria Soler Cera
Glòria Soler Cera: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close