Exposicions

Declaració de dependència

Gràcies a la col·laboració entre l’Istituto Italiano di Cultura i Chiquita Room (un miracle de poc més de cent metres quadrats dedicats al foment de la creativitat) Barcelona acull la primera exposició que Marina Sagona presenta a l’estat espanyol (a partir del 18 de març, es traslladarà a la seu madrilenya de la institució italiana). Mentrestant, Ubi Consistam regala al públic català una afinadíssima i subtil reflexió sobre la identitat, la seva construcció, els seus límits i, és clar, les seves contradiccions. De fet, la mostra va començar a prendre forma el 2017, quan l’artista Marina Sagona (Roma, 1967) finalment va aconseguir, després de vint-i-dos anys, la nacionalitat americana.

Ubi Consistam
Chiquita Room, Barcelona
Finsa al 6 de març de 201

La bona notícia, més enllà de la mostra física (acotada en el temps i d’accés limitat per culpa de la pandèmia), és que Marina Sagona deixi de ser una desconeguda pel públic en general i que, de passada, ho faci gràcies a una iniciativa italocatalana de llarg recorregut. I encara més: la possibilitat de veure el vídeo self-portrait a la xarxa i en obert, converteix Ubi Consistam en un projecte que transcendeix la simple proposta expositiva: es tracta del darrer episodi d’un llarguíssim recorregut entorn de la identitat i dels seus meandres. I és que la cosa ve de lluny…

Entrada de l’espai expositiu, ubicat al número 25 del carrer Villaroel. Foto: Chiquita Room

Han passat més de dos mil anys però els versos d’Horaci continuen reverberant amb força: «Aquells que van a l’altra banda de mar canvien de cel, però no de geni. La inèrcia dirigent ens esperona. Amb quadrigues i amb naus cerquem el bell viure; i el que cerques és aquí, a Úlubres, si l’equanimitat no t’abandona», deia al primer llibre de les seves epístoles. Un quants segles més tard i més proper a nosaltres, Josep Pla, sentint-se impel·lit en la distància, semblava voler respondre al poeta llatí amb Cartes des de lluny: «[…] hi ha una altra posició: la de l’home que trobant-se en la posició de l’ase de Buridan té la pueril vanitat de creure que resoldrà els seus problemes anant a l’estació, comprant un bitllet i fugint. Des del punt de vista de l’estoïcisme, un home així a penes arriba a ésser un aspirant». Horaci i Pla (per citar dos exemples que formen part de la nostra genealogia, però també de la de Sagona) encarnarien els dos pols d’una mena de principi d’identitat on «l’autèntic jo» (en cas d’existir alguna cosa que puguem anomenar així) pot cercar-se a les profunditats de l’ésser o, per contra, en la dispersió del món. Restar a casa, reclòs en perfecte soliloqui, o sortir a la recerca d’aquell «altre» que ens ha de revelar la nostra pròpia singularitat (la fórmula més bella li devem a Aristòtil quan es refereix a l’amic com a «un altre jo» o «héteros autós») són les opcions que segueixen atabalant al pobre guarà de Buridan i, és clar, a qualsevol artista contemporani que, com Marina Sagona, intenti fer endreça a les golfes de la identitat.

La sèrie Passport consta de 16 dibuixos de gran format (60 x 45 cm). Foto: Chiquita Room

Sigui com sigui, tot viatge a aquesta habitació dels mals endreços que és el jo implicaria, com molt bé assenyala Jacques Rancière (filòsof francès nascut a Algèria com Camus i, per tant, etern estranger) un exercici de proximitat que només pot ser fet des del pensament del no retorn: «La bona consciència de l’universal no és més que l’arrogància del propi que construeix el gènere per un procés d’exclusió. I el respecte de la diferència només és la indiferència que deixa pendents els jocs mortífers del propi i de l’específic. El problema no és mai l’estranger, el llunyà. És el pròxim, el quasi-altre […] Aquest altre massa pròxim, aquest diferent no prou diferent, ens fa patir la més dolça de les violències, la més difícil de tolerar. Aquesta violència no és la del xoc de cultures. Ens recorda senzillament d’on venim, trenca la certesa feliç del propi al qual pertanyem i que ens pertany. Ens fa retrobar el nostre destí d’estrangers en nosaltres mateixos, prohibint-nos aquesta certesa de la nostra identitat portada pel veritable altre i el moviment del viatge que ens el mostra en el seu lloc, idèntic a la seva alteritat mateixa. […] La raó nòmada no té res a veure amb els cosmopolitismes de fira que prenen cada dia de manera més clara la cara de l’arrogància neocolonial. És el llarg viatge que ens aproxima, de mica en mica, a la conquesta de la singularitat i a la comunitat dels homes sense pertinença. La comunitat humana és una comunitat d’éssers extraordinàriament exiliats».

Detalls d’algunes de les trenta peces que integren les sèries Organs i The Five Senses. Foto: Chiquita Room

La cita de Rancière és un pèl llarga però és massa substanciosa com per a renunciar-hi: aquella condició d’exiliats de nosaltres mateixos (per utilitzar la imatge de Goethe) només pot ser pal·liada, i per extensió descrita i compresa, de manera fragmentària. Fragments d’humanitat (persones individuals), en primera instància, com les que apareixen al vídeo Self-Portrait (25:55 minuts). Es tracta de l’enregistrament de sis entrevistes amb sis dones diferents, amb sis temes diferents: una és la mateixa artista, que parla sobre codependència i abandó; una altra, la seva filla nascuda ja a Nova York, que explica la diferència que suposa viure i créixer als EUA o a Itàlia; les resta de persones entrevistades són Judith Thurman (escriptora), Ingrid Rossellini (professora), Giovanna Calvino (autora) i Anna Funder (escriptora). Els diferents filtres de color que apareixen al llarg del film són els de la bandera italiana i, com molt bé assenyala Kosme de Barañano en un text de lectura imprescindible, allò que ho amara tot, unificant-ho, és una difosa però poderosa sensació de melancolia: «Aquesta nostàlgia considera l’exili en una doble exposició o una superposició de dues imatges: de la llar i de l’estranger, del passat i del present, del somni i de la vida quotidiana. En el moment que intentem forçar-lo en una sola imatge, Sagona veu que trenca el marc o crema la superfície. Així mateix, amb una capacitat de penetració en el detall a la manera de Walter Benjamin, Sagona és a Ubi consistam una passejant, un flâneuse, que es mou en l’assaig entre el Llibre dels passatges (Das Passagen-Werk) i el Carrer de sentit únic (Einbahnstraße, 1928)».

Detalls d’algunes de les trenta peces que integren les sèries Organs i The Five Senses. Foto: Chiquita Room

Fragments d’humanitat (aquells «héteros autós» aristotèlics), però també fragments de cossos i documents fragmentaris. Per una banda, escultures d’orelles, nassos, cors, dits… De nou, Barañano ens assenyala la importància del buit: «Aquests relleus representen el tacte, el gust, la vista, l’oïda i el sentit de l’olfacte a través de l’espai negatiu de l’òrgan corresponent. Les trenta petites escultures prenen forma des del desig de donar cos a un buit, a una identitat que es deriva d’una falta de definició. Totes tenen una fisicalitat, un tacte, són plantilles dels trets humans, dels seus òrgans i les seves vísceres. Però al mateix temps són espais buits, la memòria del que van ser, l’espai negatiu del què realment són». I és que, en darrera instància, el cos disciplinat és el subjecte al que interpel·la un document oficial com pot ser el passaport: setze dibuixos reprodueixen l’anhelat paper a doble pàgina, amb diferents imatges superposades de la història americana i, com no podria ser de cap altra manera, fragments de la Declaració d’Independència. Curiosa paradoxa: lliure finalment gràcies a disposar de tota la documentació en regla, Sagona sembla voler fer tota una declaració de dependència: envers els altres i envers una memòria que segueix ampliant-se en temps real.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
El vídeo Self-Portrait és, possiblement, el treball més reeixit de l’exposició. Foto: Chiquita Room.

Apunt biogràfic.

Marina Sagona és una artista italoamericana resident a Nova York. Va iniciar la seva carrera com a il·lustradora pel món editorial, fins que va començar a col·laborar de forma regular amb The New Yorker i The New York Times. De 2006 a 2008 va dirigir el departament contemporani de la Fundació Fiac per a l’Art i la Cultura Italiana. El 2014, va comissariar l’espectacle Dante Ferretti: Design and Construction for the Cinema al MoMA, entre altres projectes. A més, ha guanyat l’Strategic 50 Award i la Domus Artist Residency a Galatina, Itàlia. Ha exposat a Nova York, San Francisco, París, Bratislava i a diverses ciutats italianes com Roma, Torí, Palerm i Bolonya. L’exposició de Barcelona ha permès a Marina Sagona realitzar una residència artística a Chiquita Room per tal de treballar en l’edició d’una publicació d’artista sota el segell de Chiquita Edicions. El volum es presentarà el proper 6 de març aprofitant la cloenda de la mostra.

Llicenciat en Filosofia i en Història de l’Art, exerceix la crítica d’art de manera ininterrompuda, des de 1999, al Diari de Girona. També és comissari independent. Col·labora en diferents mitjans i premsa especialitzada en art contemporani (Papers d’Art, la Revista de Girona, Outer Horizons, Contagi, o Bonart.), també en ràdio (COM i CAT Ràdio) i televisió (TV2). Ha participat en seminaris i conferències a la UAB, al C.C. La Mercè, a la Universitat Miguel Hernández d’Alacant i a la Universitat de Venècia (IUAV). És autor de nombrosos catàlegs monogràfics i del llibre de fotografia Projeccions, interiors amb artista editat el 2008 per Caixa de Girona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close