Exposicions

Yago Hortal. El Romanticisme de la llum i dels colors

No és gaire habitual que a un artista de 37 anys se li dediqui una retrospectiva, i menys en un espai tan gran com és el de Can Framis, una de les dues  seus  que té la Fundació Vila Casas a Barcelona. Tan sols em ve a la memòria la que se li va dedicar a Miquel Barceló quan només tenia 30 anys, a la Casa de la Caritat de Barcelona l’any 1987, comissariada per Jean-Louis Froment. Aquest és el cas de Yago Hortal, que presenta “Allò era abans, això és ara”, sent el comissari el crític, museòleg i escriptor mallorquí Enrique Juncosa, que va ser director de l’Irish Museum of Modern Art de Dublín i subdirector dels museus Reina Sofia i IVAM, qui ha escollit 36 obres, algunes d’elles inèdites, que abasten el període 2007-2020. Juncosa també està comissariant actualment la mostra “Canogar. Els anys informalistes” a la galeria Manel Mayoral i recentment ha inaugurat l’exposició de Miquel Barceló al Museu Picasso de Màlaga.

Yago Hortal. Allò era abans, això és ara
Museu Can Framis. Barcelona. Fundació Vila Casas
Fins al 30 de maig de 2021

La primera vegada que vaig tenir coneixement del treball de Yago Hortal (Barcelona, 1983) va ser amb motiu d’una exposició individual que va fer a la galeria Senda el 2008, o sigui, quan començava a exhibir les seves pintures. Des de llavors és la seva galeria de referència. En aquell moment residia a la ciutat portuguesa de Viseu, situada a prop d’Oporto;  dos anys després se’n va anar a viure a Berlín fins el 2010, quan tornà definitivament a Barcelona.

Es va formar a la Facultats de Belles Arts de Barcelona i de Sevilla, interessant-se preferentment per l’abstracció, camí que ha seguit fins a l’actualitat.  El 2007 va obtenir el primer premi de Pintura Jove de la sala Parés, un any després de graduar-se.

Yago Hortal. SP 246. 2019.

Allò era abans, això és ara

El comissari ha dividit l’exposició cronològicament, ja que segons ell, l’artista “ha desenvolupat una revisió formalista de la pintura abstracta, que considera com una entitat autònoma en sentit de la qual rau en ella mateixa i no pas en raonaments produïts al seu voltant”. Les seves obres no porten títol, sinó que davant de cadascuna d’elles hi posa una lletra que no és aleatòria, sinó que correspon a les inicials del lloc on ha viscut o ha tingut el taller, com ´per exemple: “V”, de Viseu, “P”, de Portolà, el seu primer taller a Barcelona; “K”, del carrer Kunstabrik de Berlín; “SP”, que correspon al seu anterior taller a Barcelona al carrer Sant Pere Més Alt, i “Z”, que fa referència al carrer Zamora, on té actualment el seu estudi, molt a prop de Can Framis.

A la primera de les cinc sales es poden veure obres dels seus inicis, concretament les que corresponen al seu pas per la galeria Senda, ja que pertanyen al 2007. Són peces de grans dimensions on el color ja esdevé essencial. Apareixen tonalitats molt intenses i vibrants que juntament amb unes pinzellades soltes i gruixudes configuren una obra plenament vitalista. En elles hi veu com “les coses es barregen, però cadascuna té el seu espai. Els colors es relacionen entre ells. Una simple gota comença a amoïnar-se perquè no és on hauria de ser”.

Dins del mateix àmbit s’exposa V16, que fa referència a la seva estada a  Viseu, el 2008, després de l’obtenció del premi de Pintura de la sala Parés. És una obra on predomina el gest respecte del color, de la que el comissari hi observa com una mena de “formes intestinals que remeten a l’interior d’alguna cosa orgànica, així com formes d’aspecte botànic”. Una interpretació molt personal, que contrasta amb els diversos significats que l’obra pot suggerir i més en tractar-se d’una obra totalment abstracta. 

Yago Hortal. SP 211. 2018.

La sala següent correspon al moment que retorna a Barcelona després d’haver passat una temporada a Portugal. Es dóna la circumstància que  treballa en una casa modernista ubicada als actuals Jardins de Portolà, que li permet pintar teles grans i fer-ho en diversos quadres al mateix temps. Són obres on s’aprecia una certa predisposició a incorporar unes  cal·ligrafies que ressalten sobre un fons compositiu neutre, principalment blanc. Estan realitzades mitjançant unes gruixudes pinzellades de brotxa, que creen unes taques on el gest competeix amb la matèria.

Entre el 2010 i el 2012 s’instal·la a la capital alemanya. D’aquell moment s’exhibeixen peces més petites, algunes d’elles en forma de políptics i altres són tridimensionals, que s’acosten més a l’escultura que a la pintura. Visualment no sembla que estiguin treballades amb pintura acrílica, sinó que aparenten ser fetes amb altres tipus de materials, com per exemple el poliuretà. Ell mateix es construeix els pinzells perquè així pugui arrossegar més pintura per després traslladar-la a la tela. Ho fa en un sol moviment, procurant no equivocar-se, ja que la manera que té d’endinsar-se en el quadre no li permet l’error, i en el cas que es produeixi, el comença de nou.

Una vegada torna a Barcelona obre el taller al carrer de Sant Pere Més Alt, prop del Palau de la Música. És una època on les seves obres són més vistoses, tal com vam poder veure en les exposicions que va fer a la galeria Senda entre el 2013 i el 2018. Són peces on s’aprecien nítidament les diferents capes que cobreixen la superfície pictòrica, així com sorgeixen cada vegada més uns colors molt fluorescents. A l’artista li interessa tot allò que hi ha al darrera de la pintura, per això també mostra quadres volumètrics com en la seva època alemanya. Inclús realitza pinzellades tant llargues que poden arribar als dos metres. Ell mateix manifesta que “pinto el que veig (…) Hi ha que anar adaptant-se el que la pintura vol”.

Del 2016 s’exhibeixen una sèrie d’obres, entre elles unes que va fer juntament amb Peter Halley a la galeria Senda, que són : H+H3, H+H4 i H+H5, totes elles realitzades amb impressió d’injecció de tinta en paper Epson Hot Press. En una entrevista que li va fer Maria Palau a l’Avui el 2018, manifestava que “col·laborar amb Peter Halley va ser una aventura bestial. D’ell vaig aprendre com treballen els artistes que estan a dalt de tot: amb ordre i disciplina”. En això té raó, ja que la seva manera d’enfrontar-se a la tela és ordenada, harmònica i disciplinada, ja que es passa moltes hores tancat al seu estudi.

Yago Hortal. SP 161. 2017.

A l’últim àmbit, o sigui la sala més gran,  hi ha peces  de gran format, on es poden contemplar algunes de monocromes, en colors neutres, com si volgués apartar-se de l’eclosió de color tant habitual tots aquest anys. Però paral·lelament n’hi ha d’altres que són fluorescents i dotades de gran moviment. A l’artista li sembla que ha  disminuït el seu interès per les tonalitats fluorescents i manifesta que  ara treballa “amb colors més  minerals, com el negre carbó i el grafit. Penso que amb colors més foscos i naturals, la meva pintura també pot aconseguir aquesta potència”.

Hortal sempre ha sentit admiració pel pintor nord-americà Ed Ruscha, un dels màxims exponents del pop-art. Per això el títol de l’exposició és That was then, this is now, títol d’una de les seves obres, que prové d’una novel·la de S.E. Hinton, que després es va adaptar al cinema. Un altre artista que també li interessa és l’anglès Howard Hodgkin, de qui vaig veure una excel·lent exposició a l’antiga seu de la Fundació La Caixa al Passeig de Sant Joan de Barcelona el 1998. Era un artista que transgredia “pintant també el marc”, tal com ho fa Hortal traient la matèria fora del quadre. Enrique Juncosa el dia de la roda de premsa definia l’obra de Yago Hortal com a “pintura romàntica”. Coincideixo, ja que la seva pintura la podem considerar com a somiadora i idealista, i  no pas des d’una visió individual i personalista.

Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close