Patrimoni

Arquitectura i Patrimoni: un segle de dibuix d’arquitectes

L’any 1969 el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya creava el seu arxiu documental, un espai de conservació de la memòria història dels projectes d’arquitectura  que han construït els nostres arquitectes  a Barcelona i Catalunya. Enguany, se celebra el 50è aniversari d’aquest fons que aplega els arxius de més de 150 arquitectes i 2.000.000 de documents, que el fan un dels més rics de tot Europa, amb una exposició que dedica al dibuix i que mostra l’ obra d’un centenar d’arquitectes del fons i una selecció de 130 dibuixos i plànols des de final del segle XIX i fins a l’actualitat.

50 anys de l’Arxiu Històric
Col·legi d’ Arquitectes de Catalunya, Barcelona
Fins al 5 de gener

La cura de l’arxiu duta a terme els últims anys ha contribuït a ampliar aquests fons  amb els arxius dels arquitectes més contemporanis, una tasca que li ha valgut el Premi Nacional de Cultura de 2019 i la possibilitat que aquest fons formarà part de  l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Exposició “50 anys de l’Arxiu Històric” al Col.legi d’Arquitectes de Barcelona. Foto: Jordi Play.

L’exposició constitueix un al·legat a favor del dibuix com a disciplina imprescindible en l’ofici d’arquitecte, malgrat que la seva importància hagi disminuït amb els successius plans d’estudis. El dibuix concebut com a forma de representació, com a idea o precisió d’un espai o construcció, el cert és que en qualsevol forma de realització segueix formant part de l’aprenentatge de l’arquitectura. Actualment, els plans d’estudis inclouen noves disciplines, que han rellevat la importància del dibuix, deixant-lo en una fase en la formació d’estudiants d’arquitectura.

Exposició “50 anys de l’Arxiu Històric” al Col.legi d’Arquitectes de Barcelona. Foto: Jordi Play.

A l’exposició, hi trobem dibuixos d’arquitectes i de mestres d’obres. Aquests, homes d’ofici,  dibuixen amb un sentit més pràctic i utilitari, sense detallar el que tenen al cap, mentre que l’arquitecte vol deixar empremta de la seva autoria, amb un dibuix més elaborat, virtuós i explícit de la seva intenció artística. Avui, el dibuix en arquitectura, com bé assenyala el professor Ernest Redondo, té unes funcions molt plurals i la tecnificació i digitalització del dibuix ha obert altres camins. Cada funció de l’arquitectura té un registre gràfic diferent que pot servir per diagramar, pensar, documentar, projectar, suggerir,…però sí que es pot dir que el dibuix en arquitectura avui ha renunciat al virtuosisme a canvi d’una major eficàcia, amb el CAD-MAD i la impressió 3D, el rendering, etc.

L’arquitectura i la imatge de Barcelona

La selecció de dibuixos és molt interessant, perquè aplega des de l’historicisme i modernisme de final del segle XIX  fins a projectes contemporanis, de realització recent. Hi trobem des de l’arquitectura d’un xamfrà de Barcelona com projectes mastodòntics com la plaça de braus de les Arenes o sala oval del Palau Nacional de Montjuïc.

Eusebi Bona, Projecte del Palacio para la Unión y el Fénix Español, Barcelona, 1927.

Hi és present l’eclecticisme historicista de l’església parroquial de Sant Bartomeu de Sóller (c.1904), de Joan Rubió i Bellver, amb arcuacions llombardes i una rosassa neogòtica. També el modernisme es deixa sentir en el pinacle de la Casa Rocamora, de Barcelona (c. 1915), de Joaquim Bassegoda Amigó o en el dibuix de l font de la Plaça Espanya de Josep Ma. Jujol. En aquest dibuix destaca la boira que embolcalla la font i les columnes que la sustenten, en què l’estètica principal estava dominada per l’aigua, el fum i elements atmosfèrics més propis del modernisme, el que contrasta amb la reducció de la presència de l’aigua avui i el fet que la font s’hagi convertit en una mena de rotonda de tràfic. També té un caire modernista la façana de la farmàcia de Masó Puig  a Girona de Rafael Masó i Valentí de 1906 o el Celler de Pinell de Brai de César Martinell. En l’ ordre d’edificis públics destaca la Facultat de Medicina de Barcelona (Hospital Clínic) de Josep Domènech Estapà, per les encavallades de ferro de l’edifici.

Pere Domènech Rouura, Egenio Pedro Cenyoda i Enric Catà, Projecte de sala de festes, avui Sala Oval del Palau Nacional, 1929.

Força completa és la imatge de Barcelona creada pel Noucentisme arquitectònic que recupera estils neorenaixentistes o neobarrocs, amb projectes com el grup escolar Collaso i Gil (1932) de Josep Goday, però també pels  arquitectes d’arrel clàssica de la segona generació noucentista, que més endavant s’apropen al racionalisme sense radicalitat. Hi trobem la casa del Sr. Mestres, de Ramon Puig Gairalt, el xamfrà de la Casa Tecla Sala (c. 1929), de Francesc Folguera, amb un dibuix perfecte per determinar l’estructura de l’edifici, però imperfecte en els detalls, el Projecte per al Palau de la Unión i el Fénix Español (1927) d’ Eusebi Bona, el Cinema Coliseum de Francesc de Paula Nebot (c.1920) o la sala oval del Palau Nacional (c. 1927), de Pere Domènech Roura, Eugenio Pedro Cendoya i Enric Catà

L’exposició destaca el projecte d’habitatges per a Antoni Cuyàs d’Enric Sagnier al carrer Princesa, 56-58 cantonada amb el Passeig de Picasso, ja que gran part de la documentació d’aquest arquitecte ha desaparegut, essent un dels pocs dibuixos que s’han conservat.

Josep Goday, Plànol del grup escolar Collaso i Gil, Barcelona,1932.

L’exposició no només mostra punts de la construcció de Barcelona, a partir de projectes que responen a diferents tipologies, edificis públics, edificis privats, espais sinó també ordenacions més vinculades al territori, com és el cas de la muntanya de Ntra. Senyora de Montserrat per Fray Bonaventura Monet.

En l’àmbit d l’avantguarda del segle XX no hi falta el Diorama del Pla Macià (1932) del GATCPAC i el posterior projecte de Ciutat de Repòs i de vacances de Tarragona, de José Monravà López i Antonio Pujol Sevil (1954-1959). En la Barcelona dels anys 50 cal destacar la Facultat de Belles Arts, de Pelayo Martínez (c. 1954), o el dibuix del mateix Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Barcelona de Xavier Busquets (c.1956).

Imatge de sala de l’exposició “50 anys de l’Arxiu Històric” al Col.legi d’Arquitectes de Barcelona. Foto: Jordi Play.

En el marc de la revitalització de l’arquitectura i l’ urbanisme que viu Barcelona i Catalunya després de la dictadura, els anys 80 generen projectes de gran interès, com l’ordenació volumètrica del Liceu al Seminari de Barcelona (c. 1980) de l’estudi PER (Clotet, Tusquets) o la Demarcació del Col·legi d’Arquitectes de Tarragona, per Rafael Moneo (c.1984) i el Port de Badalona, de Manuel de Solà Morales i Rubió (c.1988).

Altres projectes contemporanis mostren la realitat actual, com el treball de Josep Llinàs a la Facultat d’Enginyeria de Bogotà (c.2017), , o el projecte paisatgístic de L’Estuaire Bordeaux d’Aranda, Pigem i Vilalta (RCR, 2018).

Imatge de sala de l’exposició “50 anys de l’Arxiu Històric” al Col.legi d’Arquitectes de Barcelona. Foto: Jordi Play.

Durant els anys 80 l’arquitectura i l’ urbanisme ressuscitaren a Barcelona i a tot Catalunya, quan després de la dictadura franquista el país era gairebé una ruïna, que calia reconstruir, planificar i donar nous usos als espais industrials, que entraven en la buidor d’una fase de l’economia postfordista.

En conjunt, al sector dels arquitectes i urbanistes els hi devem la construcció de les ciutats i el territori,  amb encerts i a vegades amb desencerts. L’exposició posa en evidència com l’arquitectura ha deixat una empremta important al nostre país, bons espais per viure des d’una estètica que ha atrapat el sentit dels temps i les novetats de l’avantguarda, amb estimació, ofici i consciència dels temps moderns. El patrimoni generat i ampliat durant els darrers anys de crisi mostra aquesta riquesa i posa en evidència un altre fet: que en temps del capitalisme desbocat en què en l’ arquitectura i l’urbanisme manen el capital i els inversors, trobem més a faltar el seny, la bogeria o la mà de l’arquitecte.

Pilar Parcerisas

Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.
Pilar Parcerisas

Pilar Parcerisas: darrers articles (Veure-ho tot )

Articles relacionats amb Col·legi d'Arquitectes de Catalunya

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca