Arts visuals

Ciutadà Vijande

La Fundació Suñol s’ha convertit en una extensa màquina del temps. Entrar-hi implica sotmetre’ns a un curiós exercici de nostàlgia: enyorar un univers de galeristes i de col·leccionistes en un país on mai han estat norma. Digueu-me, si no, quants llibres hi ha sobre aquests tipus d’agents tan necessaris –com els creadors– per a què arreli qualsevol forma d’art.

Fernando Vijande (Barcelona, 1930 – Madrid, 1986) fou un aventurer de casa bona que, a l’edat de quaranta-un anys, va decidir emprendre a Madrid l’aventura de l’art contemporani… i se’n va sortir.

Entre el 1971, quan va obrir la galeria Vandrés, i el 1986, l’any de la seva mort prematura, l’Estat, la societat i la cultura espanyoles van viure anys crucials: mor Franco i s’inicia la transició (1978), apareixen nous medis de comunicació –com El País (1976)–, la televisió dedica espais rellevants a la cultura contemporània –La Edad de Oro (1983), Metrópolis (1985)–, s’organitza Arco, una fira d’art d’ambició internacional (1981) amb el suport de l’Estat, i s’inaugura el museu Reina Sofía (1986). Els diaris comencen a donar més i més importància a la crítica d’art, i a editar suplements culturals de prestigi. Tampoc és estrany veure polítics rellevants en una galeria d’art.

I quin paper hi té Fernando Vijande, en tot aquest entramat? Oficialment, cap. Però, per exemple, és el primer galerista que ofereix un sou mensual als seus artistes. Fins aleshores, la immensa majoria vivia d’altres feines; com Luis Gordillo, que donava classes de francès.

Vijande va apostar per joves de praxis tan dispars com el conceptual Antoni Muntadas –li organitzà la primera exposició de videoart d’Espanya–, Robert Llimós –aleshores postminimalista–, el binomi pop Arranz Bravo i Bartolozzi, Ràfols-Casamada i Hernández Pijuán, el lisèrgic Zush, els escultors Susana Solano, Sergi Aguilar –per atzars del destí, aquest darrer, responsable de la Fundació Suñol– i un joveníssim Jaume Plensa… Us haureu fixat que només he citat artistes catalans. La llista de valencians tampoc és curta: Boix, Heras i Armengol, l’escultor Miquel Navarro, Carmen Calvo, l’ex Equipo Realidad Joan Cardells, etc.

I, és clar, apostes de futur –que aleshores no ho semblaven tant–, com Darío Villalba, els neofiguratius Guillermo Pérez Villalta i Chema Cobo, José Luis Alexanco, el realisme kitsch dels Costus, o l’escultor madrileny Juan Muñoz.

Vijande va promocionar molts d’aquests artistes a l’estranger: Villalba va guanyar un premi a la Biennal de Sao Paulo, i a la mostra que dedicà el Guggenheim novaiorquès a l’art espanyol New Images from Spain, només hi havia artistes de la seva galeria. També va dur grans noms de l’art internacional a la seva galeria madrilenya, en un antic garatge del carrer Núñez de Balboa. El cas més sonat fou el d’Andy Warhol, que assistí a la inauguració enmig d’una multitud embogida –i provocà que Vijande cobrés entrada, per primera i darrera vegada en la història del galerisme espanyol–. Però la llista és impressionant: el povera grec Jannis Kounellis, el fotògraf nord-americà Robert Mapplethorpe, el transvanguardista italià Nino Longobardi, el neoexpressionista alemany Karl Horst Hödicke. I la majoria encara no s’havia consagrat!

Per cert, in illo tempore les institucions tot just començaven a col·leccionar, i la fortuna comercial de Vijande es basava en bons, persistents, exigents col·leccionistes. El principal, i no és casualitat, Josep Suñol.

Explicar tot això, encara que sigui en un espai tan ampli com el de la Fundació Suñol, és molt difícil. Però se n’han sortit. D’una banda, en entrar a la sala, el personal ofereix al visitant un plànol on es detalla que el segon pis està dedicat a l’etapa de la galeria Vandrés (1971 – 1981), i la primera planta i el Nivell Zero a la galeria Fernando Vijande (1981 – 1987). A cada artista que va exposar de manera individual li correspon una obra, però hi ha una sèrie de privilegiats, com Gordillo, Muntadas o Zush, representats amb més peces perquè foren els artistes més freqüents. Al costat de les obres, i tan important com aquestes, hi ha una columna de documents –fotografies, retalls de diaris, etc.– que donen testimoni de la relació del galerista amb els artistes i l’ecosistema de l’art contemporani –col·leccionistes, crítics, polítics, famosos–.

Acompanya i documenta l’exposició una magnífica publicació que rememora aquelles revistes de grans dimensions –com Interview, l’altaveu d’Andy Warhol–, en gloriós blanc i negre, que repassa les principals exposicions del galerista Vijande, i s’acompanya de fotografies, retalls de premsa de prestigiosos crítics –Calvo Serraller, Combalia, Francisco Rivas–, i impagables revisions historiogràfiques a cura de María Escribano i Fernando Huici. Tant de bo aquesta flor faci estiu.

Articles relacionats amb Fundació Suñol

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca