Exposicions

Tot és mentida

La descoberta, el 2016, d’uns falsos Pere Mates entre les taules renaixentistes de la seva col·lecció ha induït el Museu d’Art de Girona (MD’A) a organitzar l’exposició que cap institució voldria haver de presentar. Una exposició sobre l’engany i sobre les sinuoses formes que ha adquirit al llarg dels segles, partint del seu propi cas i de l’admissió, per tant, que el sistema és vulnerable i que els coneixements en història de l’art, sobre autors, tècniques i estils, aquella mena de sabers que apreciem tant, no són res, són joguines que els impostors trenquen fàcilment si els museus no es doten, a més, de recursos tècnics i científics per fer-hi front.

Falsos verdaders. L’art de l’engany
Comissariat: Joan Bosch i Francesc Miralpeix
Museu d’Art de Girona
Pujada de la Catedral, 12
Fins al 19 d’abril de 2020

El cas gironí va ser desvelat per una subhasta imprudent. El museu havia adquirit l’any 2010 tres pintures del retaule de Sant Joan Baptista atribuït a Pere Mates (c. 1490-1558) de l’autenticitat de les quals ningú no va dubtar perquè eren idèntiques a les que ja havia estudiat el 1956 l’historiador i restaurador Joan Sutrà. L’octubre del 2016, però, la sortida a subhasta de sis peces més del mateix retaule, dues de les quals coincidien amb les que havia comprat el museu sis anys abans, va fer saltar l’alarma. No només això: una altra de les taules era sospitosament semblant a una altra que es conservava al magatzem del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). L’estudi detallat de les peces, del dret i del revés, amb fotografies rasants i anàlisi de la fusta i dels pigments, va permetre confirmar que les tres obres comprades el 2010 eren còpies modernes que haurien estat pintades pels volts de 1921, no se sap encara amb quina intenció, poc després que Joan Vidal i Ventosa fotografiés el retaule sencer quan encara pertanyia a la col·lecció de Josep Estruch.

“Prèdica de sant Joan Baptista” (1536), oli sobre fusta original del retaule de Pere Mates.

No és la primera vegada que un museu aprofita productivament un cop semblant per fer didàctica del delicte. Existeixen precedents insignes com ara Fake? The art of deception, exhibida al British Museum el 1990, en què es començava delimitant els marges entre rèplica, imitació i còpia, o L’art d’imiter, centrat en l’origen discutible d’algunes peces del Renaixement italià custodiades al Museu d’Art i Història de Ginebra. A Catalunya, el Museu de Sabadell ja va proposar el 1997 una reflexió al voltant de L’art de falsificar. En aquesta ocasió, l’MD’A ha assumit amb valentia el mea culpa per meditar sobre el fenomen, però pel camí ha sumat unes quantes adhesions no menys coratjoses: la del mateix Museu de Sabadell, el de Valls, Es Baluard de Palma o el MNAC, tots els quals han cedit alguns dels seus falsos. És remarcable la participació del Museu Diocesà de Solsona, que ha acceptat fer memòria del lamentable tripijoc en què, a principis dels setanta, unes taules originals enviades a restaurar van tornar replicades, o la del Museu de Montserrat, d’on prové una preciosa Madonnina, de delicats daurats bizantins, que el pare Josep de C. Laplana aprecia prou per tenir-la penjada al seu despatx. “Devia arribar a Montserrat en alguna d’aquelles operacions de compra que va impulsar l’abat Marcet, que solien comportar la inclusió de peces dubtoses per arrodonir els lots”, conjectura Francesc Miralpeix, un dels comissaris de l’exposició, junt amb Joan Bosch, per explicar com funciona aquest mercat fraudulent.

La “Madonnina” falsament atribuïda a Matteo di Giovanni, pertanyent al Museu de Montserrat.

Miralpeix i Bosch són dos dels millors experts en art modern del país, però no han convertit el muntatge de l’MD’A en una exhibició d’arrogància acadèmica, que hauria consistit a subratllar les qualitats indiscutibles de les obres autèntiques i a menysprear la potineria i la maldat dels falsaris, sense sortir, a més, del marc segur de la seva especialitat, l’estudi detallat del retaule de Pere Mates en el present cas. Al contrari, han eixamplat la recerca per acollir-hi una documentada i amena història de la impostura que arriba fins al segle XXI i que incorpora, també, algunes vergonyes nacionals, i han tingut molt en compte la fascinació que desperten els impostors, molts dels quals es relacionaven amb l’alta societat, havien tingut vides trepidants i posseïen unes habilitats artístiques notables, per potenciar l’amenitat del discurs sense arribar a confondre les prioritats. El perill, certament, és més aviat que el visitant surti de l’exposició admirat de l’astúcia dels delinqüents, i del relat escabrós i detectivesc que els envolta, de manera que amb traç subtil els plafons que hi fan referència ressegueixen una línia situada a un nivell inferior de la resta, com una espècie de frontera tant moral com legal més enllà de la qual el joc es torna seriós.

Francesc Miralpeix, un dels comissaris, el dia de la inauguració al Museu d’Art.

Perquè cal un advertiment previ: a banda dels Pere Mates autèntics i de la taula del Mestre de la Dormició de Solsona acarat amb la seva còpia, totes les obres que hi ha a Falsos verdaders són falses; en alguns casos, més aconseguides que en d’altres; a vegades, tosques imitacions, però més sovint del que voldrien els experts, d’una destresa encisadora. Com podríem definir, si no, la delicada fruitera “a la manera” de Pierre Bonnard del Museu de Sabadell que obre el recorregut? O l’encantador brodat medieval que refulgeix damunt la pal·lidesa del Sant bisbe procedent del MNAC, que els germans Carles i Sebastià Junyer Vidal van recrear al seu taller de Vallcarca, cèlebre pels misteriosos negocis que hi tenien lloc? El caràcter fraudulent d’una peça no comporta per força la seva imperfecció. La directora del museu, Carme Clusellas, sotmetia els visitants, amb aire juganer, a la prova de distingir els Mates autèntics de les seves imitacions: la immensa majoria els confonien. Per què? Perquè els falsos “semblaven” més antics. Així com Nonell aconsellava a Picasso que fregís els dibuixos per donar-los la qualitat torrada que agradava als antiquaris, l’estafador accelera les capes de temps damunt la seva obra, a vegades enfornant les taules perquè la pintura s’esquerdi o socarrimant-ho tot perquè adquireixi aquella pàtina fumada d’espelma d’església.

El cas de Wolfgang Beltracchi, que va recrear fotogràficament l’interior burgès d’una jueva espoliada pels nazis per avalar la procedència “legítima” de les obres que pretenia introduir al mercat, demostra com la falsificació juga també amb la ficció, inventant un passat per a les seves creacions, banyant-les al cubell de la història, ficant-les dins d’una narració. Alguns, com Alceo Dossena, hàbil imitador d’escultura renaixentista a l’Europa d’entreguerres, va guanyar tanta seguretat, que abans de ser descobert va tenir ocurrències atrevides, com ara esculpir la que els seus marxants van certificar pomposament com l’única escultura coneguda del pintor Simone Martini. D’altres, al contrari, van servir-se de la credulitat implícita en aquesta classe de transaccions per ficar-hi una cullerada burlesca: va ser així com uns estudiants de Liorna van esculpir un cap de pedra a l’estil de Modigliani, com els que de jove l’artista hauria llançat insatisfet al riu, i també van enfonsar-lo a l’aigua confiant que, si mai algú el trobava, sabria reconèixer la broma. Però no s’ha de subestimar mai la ignorància de què és capaç el món de l’art, i l’escultura va ser trobada i celebrada com una gloriosa peça autèntica. L’objectiu dels falsificadors no són sempre els diners; entre les seves motivacions, detallades a l’exposició de l’MD’A, hi ha també la vanitat, la venjança i el despit, o fins i tot el trastorn psicològic, com el de l’americà Mark Landis, que entén l’art com una via per rebre afecte. A vegades és un pur joc intel·lectual, com el que va proposar Max Aub amb la invenció del pintor Jusep Torres Campalans. Però el més freqüent, desenganyem-nos, és la cobdícia i, darrere seu, la vanitat. Aquí entren en escena personatges captivadors, com l’Elmyr de Hory que va inspirar F. for Fake a Orson Welles, de qui s’exposen un Picasso, un Degas i un Braque que, sorpresa, no emocionen gens, o el destre Han van Meegeren, el millor imitador de Vermeer de la història, cosa que va estar a punt de costar-li la pena de mort.

El “Sant bisbe” falsejat al taller dels germans Carles i Sebastià Junyer Vidal que pertany al MNAC.

Casos com aquests van tenir un ampli ressò a Catalunya, just en el moment en què es reprovava públicament la falta d’escrúpols d’alguns antiquaris que feien passar taules gòtiques catalanes per clàssics italians, sobretot amb destí al mercat americà, i que començaven a proliferar també les falsificacions de pintura moderna, en especial de Casas, Rusiñol, Vayreda o Picasso. Un dels primers a denunciar aquestes pràctiques, el 1930, va ser el crític i pintor Feliu Elias, que tot i així feia notar com havien contribuït a l’afinament de l’expertesa i l’esperit crític dels col·leccionistes, previnguts ara del pur caprici i l’atracció per la ganga. Era una manera feliç de jutjar les estafes amb què molts dels “nostres” també s’omplien les butxaques, i entre ells no n’hi va haver de tan notables com els germans Junyer Vidal, que a banda de falsificar retaules, també van comerciar amb dibuixos de joventut del seu amic Picasso incorporant-los una firma que no tenien. Però hi ha un món subterrani molt més ampli i bulliciós que a la present exposició només treu el cap. El mateix Vidal i Ventosa, abans de dedicar-se a fotografiar el patrimoni català (i el retaule de Pere Mates en particular), va treballar per a l’antiquari Joaquim Llonch “restaurant” retaules gòtics, que en l’argot de la professió equivalia a “falsificar-los”, tal com alertava Carles Soldevila el 1952.

Un fals retrat femení de Ramon Casas que forma part de la col·lecció del Museu de Valls.

De tota manera, no sempre l’engany va encaminat al negoci fraudulent o a alterar la cotització d’un nom o un període determinats. Pot tractar-se, a vegades, de còpies de taller, distribuïdes pel mateix artista per aprofitar l’èxit d’una determinada solució compositiva, o de l’aprofitament de taules antigues malmeses i després repintades, o potser només de restauracions deixades en mans calamitoses. Sigui quina sigui la intenció, mai tindrem amb el fals una relació comparable a la de l’original…, si és que sabem distingir-los.

Eva Vázquez
Eva Vázquez: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca