Teatre

La (im)possibilitat d’un teatre transfronterer

Veure un espectacle mallorquí a Barcelona és tan difícil com topar amb un amic a La Rambla. I ja ni parlem de gaudir-ne d’un de valencià a Palma o d’un de català a València. El teatre circula poc, molt poc, entre els territoris de parla catalana. I Barcelona, la gran capital cultural, ajuda poc a construir ponts. És més fàcil que arribin al Principat artistes belgues (són boníssims), argentins o francesos que no de Gandia o de Manacor. Compartim llengua, però no un imaginari teatral -a diferència del que passa amb la literatura-. O, si més no, l’imaginari és unidireccional, de Barcelona cap enfora. El mallorquins interessats en el teatre coneixen Pere Arquillué, Emma Vilarasau o Àlex Rigola, ja que no és rar veure els espectacles a Mallorca, sobretot a Manacor, gran capital del teatre illenc, gràcies a la feina incansable que fa vint anys que porta a terme Tomeu Amengual, bé a través de la Fira de Teatre, bé mitjançant els teatres de la segona ciutat de Mallorca, on es poden veure fins i tot muntatges de la petita Sala Flyhard de Barcelona. Les Illes, a diferència del País Valencià, sí que formen part del territori natural on dur els espectacles barcelonins de gira.

En teatre, la clau és la producció, és a dir, qui paga. I encara que els pressupostos dels teatres públics barcelonins no siguin esponerosos, són molt més grans que les migrades infraestructures dramàtiques perifèriques. El trànsit Madrid-Barcelona funciona i sovint arriben a Catalunya (i al País Valencià i les Balears) espectacles coproduïts entre un Teatre Lliure, per exemple, i un Teatro Español. O un Centro Dramático Nacional i un Teatre Nacional de Catalunya. Però és molt difícil trobar coproduccions entre institucions dels Països Catalans. En els últims anys, la Sala Beckett ha dedicat cicles al teatre valencià (2018) i al teatre balear (2017), un oasi enmig del desert.

Va haver-hi una època en què el pessimisme semblava tocar fi. Hem de recular una dècada, quan la incipient xarxa teatral pública catalana estava a ple rendiment. El segon tripartit, amb Joan Manuel Tresserras al capdavant de la conselleria de Cultura, va fomentar els centres d’arts escèniques de Reus, Terrassa i Salt-Girona, que comptaven amb recursos per esdevenir centres de producció. Ara només aguanta el de Terrassa, amb Reus perdut enmig de les picabaralles municipals i El Canal de Salt tancat des de fa un lustre per les mateixes raons. Però fa deu anys es van arribar a aixecar un parell de produccions conjuntes, amb el Teatre Principal de Palma com a quarta pota. El 2009-2010 van voltar La vida lluny dels poetes, del dramaturg mallorquí Josep Pere Peyró, així com El jardí dels cinc arbres, de Salvador Espriu.

El jardí dels cinc arbres, de Salvador Espriu
El jardí dels cinc arbres, de Salvador Espriu

Flors d’estiu. La crisi ho va enviar tot a Can Pistraus i d’aleshores ençà no s’ha repetit una col·laboració d’aquesta magnitud. Pitjor encara: en aquella època, el centre de Reus, amb Ferran Madico al capdavant, havia aconseguit penetrar l’hostil territori valencià dominat per l’anticatalanisme del PP, amb gires importants al sud de la Sènia, com la de Tornar a casa(2007). Ara, sembla que les coses estan canviant. Fa uns mesos, La psicosi de les 4.48, de Sarah Kane i direcció de Moisès Maicas, ha pogut veure’s a Castelló. El Cyrano del duet Pau Miró-Lluís Homar ha passat per Gandia, així com va voltar el seu Terra Baixa, que va estar, per exemple, al Principal de València. El Micalet també programa assíduament muntatges barcelonins, com els recents Àries de reservat, de Marc Rosich, o Alpenstock, de Remi de Voos i direcció de Ricard Soler Mallol. Tot això, tanmateix, són bolos, que és cert que ajuden a eixamplar el petit espai vital del català i ajuden a fer viables els espectacles, però no ajuden a establir sinergies entre els territoris.

Terra Baixa
Terra Baixa

Una altra flor d’estiu va ser Mort de dama, de Llorenç Villalonga i direcció del mallorquí Rafel Duran. Es va estrenar el 2009 al TNC i després va anar al Principal de Palma (i a Girona, Roses, Manresa i Sant Cugat del Vallès). Tots dos teatres van pagar una gran producció, amb un repartiment català i illenc, liderat per Mercè Arànega i Llum Barrera. Va ser un èxit rotund, a nivell artístic i de públic, que no s’ha tornat a repetir. Allò va ser possible gràcies a que el director del Nacional, Sergi Belbel, estava molt interessat a fer-ho (la seva dona és mallorquina) i va buscar les complicitats que necessitava. Mai més no hem tornat a veure un projecte com aquell.

 

En aquella època també vam poder veure una producció triangular interessant, promoguda pel Teatre Micalet de València. Va ser arran de Poseu-me les ulleres, un homenatge a Vicent Andrés Estellés a càrrec del director i actor mallorquí Pep Tosar, amb música de Miquel Gil. Es va estrenar al sud, va fer parada al Romea de Barcelona, però no es va poder veure a Mallorca.

L’esforç transfronterer, el que fa possible una coproducció, el porten a terme persones concretes, amb una pota aquí i una pota allà, més que les institucions, que són les que haurien de fer viables i necessaris els intercanvis i les coproduccions. Resulta evident que si vols aixecar una producció en català des de València, per exemple, serà més fàcil aconseguir-ho si comptes amb l’ajuda d’un teatre de Palma i un de Barcelona o Girona. Una altra cosa és que no es vulgui fer teatre en català a València, com havien demostrat els governants locals fins ara. I quan parlem de persones, ens estem referint, per exemple, a Carles Alfaro, un director que ha fet mans i mànigues per la comunicació nord-sud, o dels mallorquins Rafel Duran i Pep Tosar, que viuen a Barcelona. Tampoc no ens oblidem de Paco Zarzoso i la seva Companyia Hongaresa de Teatre, durant molts anys els únics valencians que trepitjaven Barcelona. Els cicles valencià i balear a la Sala Beckett també són per culpa d’una persona, la dramaturga menorquina Aina Tur, que és la responsable de programació del teatre. No han estat les institucions valencianes o balears les que han buscat posar un peu a Barcelona, sinó que ha estat ella qui les ha anat a cercar.

Un cas a part és el de Toni Gomila. Últimament, forma part dels càstings de La Perla 29 d’Oriol Broggi. Però ha passat a formar part de l’imaginari teatral català gràcies a Acorar, una petita producció nascuda a Manacor sobre la lenta mort del caràcter mallorquí expressada a través de la matança del porc, que va fer fortuna a La Seca de Barcelona (s’hi ha vist quatre temporades) i que s’ha pogut veure per tot el territori, d’Alacant a Figueres. Fins i tot va fer el salt a Buenos Aires, Montevideo i Lima. Poca broma. El 2016, a més, va estrenar Peccatum, peça sobre el sexe de les rondalles, que també està girant força.

Acorar
Acorar

Toni Gomila és un mallorquí que els teatrers barcelonins reconeixen. Ell forma part del patrimoni teatral mallorquí. És conegut a les Illes i al Principat (no gaire al País Valencià). Però què dirien si els esmento el nom d’Agustín El Casta? A no ser que siguin mallorquins, segurament no els sona de res. I aixo que avui dia és el còmic illenc més famós. I si els dic el nom de Xavi Castillo? El mateix. Fa uns anys va ser a la Sala Muntaner de Barcelona amb Xavi Castillo: Veriueu-hoi ho va petar.Als anys 80, a Mallorca Xesc Forteza era l’amo i senyor del teatre. Era fins i tot ric. Però a Barcelona no el coneixia ningú. Hermann Bonnín em va explicar que quan portava el Centre Dramàtic de la Generalitat va intentar portar-lo a la capital, amb L’avar, de Molière, però la cosa no va funcionar. I això que havia estat al Romea, el 1963, per exemple, amb Un senyor d’amunt d’un ruc(sic). O el 1968, amb Esposa de circumstàncies, estrenada al desaparegut Teatro Español.

 

Sense coproduccions és impossible que el trànsit d’obres sigui fluid i fructífer. I que teatres més petits obrin les seves portes de bat a bat a les obres en llengua catalana. Per fer-ho només cal voluntat, uns quants títols damunt la taula, reunir equips artístics i que s’aixequi el teló. Fàcil. Més encara si les institucions teatrals es posen d’acord. El teatre és imaginari col·lectiu, reconèixer unes cares, però també una dicció, una gestualitat, una mirada. A què estem esperant?

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )