Sense categoria

Confessions des de la sala

He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu […]”, que diria un replicant; i no hi ha frase més encertada per descriure què és “fer sala”.

Us heu fixat quan visiteu un museu o centre d’exposicions en aquelles persones que són a la sala procurant que ningú faci res fora de lloc? Sí, home, sí, aquells de l’armilla negra, o samarreta negra amb el logo del museu o americana taronja/butà (bé, crec que aquesta, finalment, la van canviar…), els més afortunats només han de portar una acreditació i, després, estic jo. Ja fa anys que treballo al mateix centre i he aconseguit deslliurar-me de l’uniforme, però continuo “fent sala” o vivint a sala o, millor encara, vivint la sala. Des que vaig trepitjar la primera hi he treballat en un total de 12.

La referència a Blade Runner no era intranscendent, aquest text no és senzill d’escriure i el personatge del replicant m’ajuda en diferents sentits.

Així doncs, començaré per l’anecdòtic, el que apel·la a les meravelles que he vist. Abans de continuar us demanaré un favor, tanqueu els ulls i visualitzeu quines són les normes més habituals que heu trobat en aquests centres.

… Ja?

Suposo que haureu pensat en no tocar les peces, no menjar ni beure, no fer fotos… Aquestes serien les bàsiques, però també n’hi ha d’altres prou comunes com no deixar passar bosses, motxilles, maletes, paraigües, monopatins, ni bicicletes o animals. Els nens (ni ningú) no poden córrer i han d’anar acompanyats dels pares (si són molt petits, de la mà), els grups escolars han d’anar en tot moment amb els seus professors i cal mantenir un to de veu suau. No tots els centres tenen les mateixes normes ni són igual d’estrictes però us ben asseguro que, si no hi ha una indicació específica, en cap cas es pot tocar les peces.

En una exposició al CCCB, no recordo quina, hi havia un petit espai que amb pladur i teixit simulava les parets acotxades d’un manicomi, doncs un graciós va tenir l’impuls de llençar-s’hi contra ella amb prou força per trencar-la. Era en l’època en què l’entrada al Sonar et permetia accedir també a les exposicions del centre, potser m’equivoco, però em penso que des d’aleshores ja no.

De vegades, poques, l’accident té lloc amb la millor de les intencions, com quan una senyora, creient que la peça (un llenç de petit format sense bastir) havia caigut a terra, tot volent recollir-la, l’arrencà i, probablement morta de la vergonya i de por, el tornà a deixar a on era, malgrat el forat que li havia provocat on era la subjecció. La peça es deia Fallen Star; o la senyora no captà la ironia que el llenç es col·loqués rebregat a terra o no sabia anglès. Va ser un hit and run, així que no ho sabré mai.

D’altres, deu tractar-se d’experiències místiques, com la vegada que una companya m’explicà que es trobà un visitant recolzant les dues mans a palmell obert, com qui invoca a la Verge, sobre un quadre. D’iconoclastes, com el que decidí endur-se pel davant una escultura intencionadament. O de misteriosos exercicis d’ego, com el de qui va traçar una línia de cinc centímetres amb retolador blau sobre el que crec recordar era un Miró (els companys anàvem passant en romeria a mirar-nos-ho perquè no ens ho crèiem).

La següent norma bàsica era la de no menjar ni beure. Tinc dues grans anècdotes, una d’inversemblant i una altra que, al meu parer, frega la genialitat.

La primera és quan, en un espai de 3 x 3 metres atapeït de quadres i escultures tot emulant una exposició d’inicis del s. XX, em vaig trobar una mare amb els seus dos fills, asseguts al voltant de l’escultura central, com si es tractés d’una foguera, fent un pícnic amb sandvitxos, fruita i sucs. Si algú és capaç d’entendre el raonament que va fer creure a aquesta visitant que aquell era el lloc idoni per donar de berenar als nens, si us plau, que es posi en contacte i m’ho expliqui.

La segona, va tenir lloc en una de les poques ocasions que vaig anar a vigilar sala al Museu Blau (normalment dic menjar sala però aquí he de ser més formal, suposo que cada feina té la seva armilla). Mentre anava amunt i avall de la sala, em vaig creuar amb un visitant que menjava amb delit un Chupa-Chup. El vaig informar que no es podia menjar a la sala, i la seva resposta i teatralitat encara em fascinen. Traient-se sensualment el Chupa-Chup d’entre els llavis i mirant-me fixament mentre aixecava lleugerament l’espatlla de la mà amb la qual subjectava l’objecte del seu desig, m’informà que “no estoy comiendo, estoy chupando”. Reconec que en aquell moment m’ho vaig prendre com una insolència i em vaig empipar, però quan vaig acabar la jornada ja l’havia erigit en un dels meus ídols.

Pel que fa a les fotos, hi ha tres variants de la norma: sense flash, no fotos o cap problema. Cada cop que algú fa servir el flash en un lloc on no és permès per motius de conservació preventiva mor un restaurador. Que quedi en la vostra consciència la propera vegada que “se us escapi”.

Quan no es permeten fotografies de cap mena per qüestions de copyright (o simplement per vendre més postals a la botiga del museu que, per cert, segur que no seran de la peça que us ha captivat) reconec que em faig sovint la despistada quan he considerat que el visitant realment estava valorant l’obra, i no només fent servir la càmera com si fos un AK-47.

Treballadora de sala al SF MoMA. Foto: Will Wilson. CC.
Treballadora de sala al SF MoMA. Foto: Will Wilson. CC.

Avui dia al MACBA ja no hi ha servei de guarda-roba però de tant en tant m’havia tocat cobrir la posició, i sempre hi havia algun visitant desconfiat que no volia deixar les seves coses. Una vegada, fins i tot, em van arribar a etzibar “i com sé que no aprofitaràs per robar-me?”… si no fos perquè d’altres companys també han patit situacions similars pensaria que tinc cara de delinqüent.

I ara parlem de sexe. Tinc comprovats tres potencials desencadenants del frenesí a sales: els racons foscos, els nus en moviment i els coixins. A l’arxiu del CCCB, a banda d’ordinadors i llibres de consulta hi ha tot de coixins als finestrals per tal que els usuaris puguin fer les seves lectures en un ambient relaxat, sempre que respectin les normes: no quedar-se adormits o treure’s les sabates. Doncs bé, no he fet mai un trio però el segon que em van oferir va ser allà, quan al fons de l’arxiu vaig veure uns peus sense sabates i em vaig acostar per comunicar a l’usuari que se les posés. L’escena que em vaig trobar va ser un home mig estirat amb les espatlles recolzades al finestral mentre dues noies, una a cada banda, de quatre grapes i el cul en pompa el petonejaven i acariciaven. El diàleg va ser més o menys així:

Servidora: (superats els segons d’incredulitat i amb un mig somriure) Hola, em sap greu interrompre però no podeu fer això aquí.

Noia 1: Vale, pues nos vamos al lavabo!

Noia 2: (amb veu alegre i juganera) ¡¿Te quieres venir?!

Noi: (mirant a servidora amb un somriure d’orella a orella i aixecant les celles en forma d’invitació).

Servidora: ehem, gracias, pero va a ser que no, estoy trabajando, gracias.

Noia 2: ¡Vaya, qué lástima, bueno, a la próxima!

Sincerament, costa no estimar una mica aquest tipus de persones tan… naturals i espontànies.

Amics meus que ara ocupen llocs més respectats que el de sala, en els seus temps s’havien arribat a trobar algun coit. Jo no he tingut tanta sort, només m’he trobat prolegòmens com aquell senyor onanista a l’exposició d’El Palomar o la fel·lació de la parelleta de l’altre dia mentre es miraven la pel·lícula de la Marit Östberg. Va ser curiós haver d’avisar-los just des del seu darrere, dempeus, mentre ells s’alliberaven i jo em contenia intentant triar el moment oportú per parlar… ara que puja o ara que baixa? Com quan no em trenquen l’exposició els agafo carinyo; tan afablement com vaig poder els vaig dir: “Nois, sé que és divertit, que tots ho fem, però aquest no és el lloc, em sap greu”.

Hi ha tres moments més d’ímpetu habituals entre els visitants: els nens que surten disparats corrent per sala, els adolescents (ara s’ha ampliat la franja d’edat amb els anomenats viejóvenes) que xerren com si fossin a la terrassa d’un bar, i els adults creatius que decideixen fer de la sala el seu escenari traient la guitarra i interpretant un tema o posant-se a fer dansa contemporània.

Embed from Getty Imageswindow.gie=window.gie||function(c){(gie.q=gie.q||[]).push(c)};gie(function(){gie.widgets.load({id:’Ax5Jf1UtQLBWapIv6Pd4dQ’,sig:’f-buNXTpbu22PKfoMb-vsyxU6whVL-YiKuGpHDIEQMI=’,w:’509px’,h:’339px’,items:’78617511′,caption: true ,tld:’es’,is360: false })});

Les reaccions tant dels que treballem com dels visitants difereixen bastant entre una tipologia i una altra. Amb els nens, per part dels habitants de sala, els treballadors, és una barreja de por. Pel nen, que no es faci mal, per la peça, que no la destrossi i pels pares, que no siguin uns impertinents. Hi ha qui quan se li diu que el nen no pot córrer, no pot tocar o no pot saltar dempeus sobre els seients respon antipàticament “és un nen, està jugant” o quan se li demana que el porti de la mà, fa una mirada assentint mentre l’agafa un segon, i tan bon punt et gires el torna a deixar anar.

Sobre els que parlen i riuen com lloques a sala, el 80%, quan se’ls crida l’atenció, responen amb burla o, fins i tot, amenaçant. No fa gaire una visitant que s’havia posat a petar-la amb les seves amigues de trenta anys enmig de la sala, en convidar-la a anar a un dels dos espais on no se les sentiria tant em va increpar “tu no ets ningú per dir-me què he de fer!” Tot seguit, va girar-se indignada i va marxar seguida pels seus minions tot deixant-me palplantada i sense opció a rèplica.

Gent ballant al museu. Foto: Drew Stephen. CC.
Gent ballant al museu. Foto: Drew Stephen. CC.

Finalment, quan és l’ímpetu sensible el que mou als visitants a regalar-nos a tots els que som allà una actuació, he de reconèixer que, encara que no sigui tècnicament lícit, sempre els dono un petit marge. En una ocasió una noia es va posar a ballar amb tal delicadesa que interrompre-la hagués estat un insult a la bellesa o, si més no, així ho vaig sentir, i per això la vaig deixar expressar-se. Ens va commoure a tots.

Recordeu que havia començat amb una referència a Blade Runner i que us havia dit que m’ajudava en diferents sentits? Doncs el divertit ja l’hem acabat i, que consti, que me n’he guardat moltes de bones. Però ara toca el trist, el que apel·la a la figura del replicant. Un robot creat per a fer tasques que els humans no volen fer i que ha estat tan perfeccionat que ja es confon amb ells, no només en aparença, també en emocions.

Els treballadors de sala, no faig esment directe a les categories professionals perquè n’hi ha moltes i cap d’elles fidel al total de les tasques que fem, som menyspreats i menystinguts en molts nivells. Des del visitant maleducat a qui considera que no estàs fent res i que, per tant, tampoc deus ser gaire llest si treballes en una sala tot dret. D’entre aquests, n’hi ha algun que t’arrenca un somriure –encara que sigui sardònic–, com la senyora que va tenir a bé explicar-me la seva vida perquè “como te veo aquí aburrida y sin hacer nada, pues mira, te cuento cosas que así te entretengo” (m’hagués arrencat la pell a tires, la veritat). Fins al treballador directe del mateix centre, i dic directe perquè nosaltres som tots subcontractats, que et mira de dalt a baix, si és que et mira, perquè la sensació és que per a la gent d’oficines som més aviat ombres que només prenem cos per donar problemes dels quals es renten les mans. Com quan companys valents fan vaga per reivindicar unes millors condicions laborals, i el centre que contracta l’empresa que ens porta diu que el conflicte és entre l’empresa i nosaltres. Ponç Pilat hauria de ser el patró dels centres culturals.

La majoria dels treballadors de sala tenim formació en humanitats, història, història de l’art, filosofia o belles arts i parlem almenys un idioma estranger. Tot i això, el sou de la majoria ronda els 6 euros bruts/hora i, no els més afortunats, sinó els que més han lluitat han aconseguit rondar els 8 euros/hora. Els contractes temporals per obra i servei són la norma, les jornades laborals completes i amb contracte indefinit, una utopia.

Els convenis poden ser el de la mateixa empresa amb les normes a la seva conveniència, els d’hostesses o, el menys dolent, el de lleure. Per quan un de propi?

A banda, molts d’aquests centres pertanyen a institucions de govern. Sabeu que aquestes empreses de treball temporal que monopolitzen els serveis culturals als centres es queden amb més de la meitat del que les institucions paguen per cada treballador? L’excusa és “per si ens posem malalts”. Voldria veure quantes baixes s’han donat en el transcurs d’un any per calcular si realment aquest és el sistema més intel·ligent o només el més explotador i malbaratador. L’externalització dels serveis, no només culturals, de vigilància i neteja també, és una fàbrica de precarietat. I sí, potser el conflicte és entre els treballadors i la patronal, l’empresa que els contracta i duu a fer sala, a vendre entrades i a fer visites comentades… però qui consent l’abús i se’l mira des de les portes de vidre del seu impol·lut despatx són les institucions.

Així doncs, no només us demanaré que, si us plau, no toqueu res, no mengeu ni beveu a sala, que parleu fluixet o sigueu amables amb els treballadors –que prou en tenim ja amb les nostres condicions laborals. També us demanaré que ens ajudeu; que reclameu amb nosaltres que tots formem part de la cultura: obra, artista, visitant, conservador, treballador de sala… I no la podem convertir en un pou de precarietat.

Avatar

Judith López: darrers articles (Veure-ho tot )