Sense categoria

Un ‘Guernica’ medieval?

El Retaule de Sant Pere de Bernat Martorell, tant amenaçat per la ignorant iconoclàstia de la darrera guerra civil com cobejat per uns ulls infal·libles, els del darrer senyor de Púbol, Salvador Dalí, és definitiu. Una rotunda obra mestra de la millor pintura gòtica europea de la tardor medieval. Una època que, en realitat, no va ser l’acabament de res encara que els seus protagonistes estiguessin persuadits del contrari, que probablement el desenllaç dels temps i el Judici Final eren a tocar dels dits, que ja s’acostava, que el seu segle constituïa la síntesi i darrera conclusió de la raça humana.

El segle quinzè fou el més desconcertant, fastuós i resplendent de l’edat mitjana, un segle embriagat pels dictats d’una moda extremada i ostentosa, per una immoderada fascinació per les formes plàstiques i ornamentals, per l’experiència quotidiana de la bellesa i per la vindicació de la vida palpitant que encara quedava per viure, això sí, amb el permís de la pesta recurrent, amb el permís de les fams i de les guerres inacabables, amb el permís, sobretot, de la divina providència. El gran període medieval de la creativitat cultural catalana fou aquest segle xv, contradictori i inquiet, desbordant, de cavallers bregosos i altius, de clergues magnificents, de burgesos cada cop més enriquits i ambiciosos. En certa manera fou un temps bulímic, perquè acumulava febrilment obres artístiques cada cop més sofisticades, més arriscades, més sumptuoses i, alhora, se sentia culpable de tanta avidesa pel luxe i pel plaer dels cinc sentits corporals. Sense poder-ho evitar.

És el segle d’Ausiàs March, de Jordi de Sant Jordi, de Joanot Martorell, de Roís de Corella en les lletres, de Guillem Sagrera i Pere Comte en l’arquitectura, Pere Joan en l’escultura, dels anònims compositors del Llibre Vermell de Montserrat i, amb destacat protagonisme, dels grans pintors del nostre millor gòtic, Jaume Huguet, Lluís Borrassà, Lluís Dalmau, Ramon Destorrents, els Bassa, els germans Serra, Ramon de Mur, Joan Antigó i, naturalment, Bernat Martorell, el mestre del Retaule de Sant Pere de Púbol.

¿Per què és tan bo Bernat Martorell? Probablement perquè, com tots els grans artistes de la història, aconsegueix anar més enllà de les convencions i de les prevencions del seu temps, de les pors, i aporta alguna cosa més, tan imprevista com determinant. En podríem dir que aboca més vida a la vida, la qual, en aquest sentit, és idèntica avui com aleshores. Aconsegueix subratllar l’interès per tot el que envolta l’existència humana, a través d’aquest o d’aquell detall inadvertit a primera vista, congelant-la per sempre més a través de la composició pictòrica, superant la mimesi de la que parlava Erich Auerbach, aconseguint un efecte documental de veracitat, d’empatia amb l’espectador que se sent interpel·lat per una representació plàstica rica en matisos, en símbols, en insinuacions, en subtilitats, en elegàncies, en misteris de sentit que s’han de resoldre a través de la mirada. Com en una lectura exegètica de la sagrada escriptura. Martorell ensenya a veure millor i, fins i tot, a veure més, gràcies a l’exercici intel·lectual que proposa el monumental retaule. La contemplació simultània de les diferents escenes presentades tenen més possibilitats de significació, tot comparant-les, que la mera il·lustració de la vida de l’apòstol sant Pere, òbvia per al comú dels espectadors il·lustrats, que ja la coneixen prèviament.

Hi ha resumit tot el drama humà que evoquen els fets a cop d’ull. Les perspectives inesperades en la narració, la fascinació per la sumptuositat i per les formes que subratllen, en contrast, el component psicològic dels personatges, la gran aportació, substancial, en la que excel·leix el pintor Bernat Martorell. Això també es pot veure a través de la tècnica efectista dels colors impactants i eloqüents, com el vermelló i l’or resplendents que exalten i equilibren tot el conjunt del retaule tal i com els ha distribuït, o bé subtils i tendres com els verds, els roses, grocs i terrossos, com els blaus fins, i paradoxalment càlids, altres autèntics protagonistes de la composició. El dibuix dels personatges i dels ambients és eficaç i segur, i identifica Bernat Martorell com un hàbil observador que sap retratar, com dèiem, la psicologia individual dels caràcters humans, la seva singularitat irrepetible. Fixem-nos en el cos allargassat, estilitzat, de Jesús en la creu, preciós i delicat com correspon a una figura divina, els cossos andrògins i igualment angèlics de personatges com sant Jordi, santa Eulàlia o l’arcàngel sant Miquel. Fixem-nos en la representació de l’apòstol sant Pau, tan terrenal i apersonada, la d’un vell soldat esdevingut l’ideòleg i dinamitzador de la primitiva església, retratat amb convicció, vivificat i familiar. O les figures dels promotors de l’obra, Bernat de Corbera i la seva muller Margarida de Campllong, creïbles, retratats de perfil i amb les marques de l’edat, amb les seves millors robes però sense idealitzacions que poguessin fer-los irreconeixibles. La identitat fisonòmica dels personatges del retaule és satisfeta amb delicat realisme, de la mateixa manera que se’ns ofereix el dibuix fidel, exacte, d’un tapís geomètric —nord-africà?— als peus de la càtedra de sant Pere o la minuciosa, emocionant, reproducció d’un simple terra fet de posts de fusta entre els peus del sant Sebastià vestit, de la taula superior que hi ha més a l’esquerra.

Des d’aquesta perspectiva realista i documental cal preguntar-se també què pot significar el 1437 representar així aquest sant Pere, regnant i poderós, claus en mà, colossal i gairebé messiànic, envoltat de tot de cardenals reproduïts a la mateixa escala que el primer Papa. La disposició ve determinada específicament pel contracte, d’acord amb la voluntat de Bernat de Corbera i del seu assessor Jaume Canyelles. Tot i que la bibliografia sobre el retaule evita la qüestió, hem de recordar que feia només vint anys que s’havia resolt el Gran Cisma d’Occident (1378-1417), una llarga crisi que havia estat a punt d’acabar amb l’autoritat pontifícia. I també que, per reclamar la independència parroquial del lloc de Púbol, el propi Bernat de Corbera, conseller del rei Alfons el Magnànim, s’havia adreçat al nou Papa de l’església unificada, Martí v l’any 1427. Després del Concili de Constança l’autoritat absoluta del Papa era una qüestió sotmesa a un cru debat polític encara el 1437 i els anys immediatament posteriors. Mentre els partidaris del concili consideraven que el Papa havia de sotmetre’s a l’autoritat suprema del Concili general, en un intent d’anar substituint gradualment la monarquia absoluta del bisbe de Roma per un govern parlamentari, els partidaris de la tradició s’hi oposaven.

El successor del Papa Martí, Eugeni IV continuava lluitant contra el concili dels cardenals exactament durant els anys de composició del retaule de Bernat Martorell. És, en aquest sentit, una gran temptació veure en la figura de l’emperador Neró, concretament en la imatge que representa la caiguda de Simó el Mag, un eco del rei d’Alemanya i futur emperador Segimon. Sobretot quan ens adonem que, el tapís verd que té sota els peus el personatge de Neró, llueix clarament l’escut imperial, les armes alemanyes del rei. Segimon feia costat als partidaris del concili i, en 1434, el Papa Eugeni havia hagut d’escapar de Roma, disfressat de monjo, en una petita barca, Tíber avall fins a Òstia per fugir de la mort sota un núvol de fletxes. En 1439 el Concili de Basilea havia decidit deposar el Papa Eugeni i, per si amb tot això no hi hagués prou, s’havia produït una espècie de miracle. L’emperador de Bizanci en persona, Joan VIII Paleòleg, acompanyat del Patriarca de Constantinoble i de més de 700 personalitats, dels principals eclesiàstics bizantins, havia arribat solemnement a Roma. Oferia ni més ni menys que la unitat de l’església ortodoxa amb la catòlica a canvi de l’ajut militar que permetés la salvació de l’imperi oriental amenaçat de mort pels turcs. El Papa de Roma entre 1438 i 1440 podia, durant aquell episodi històric, no només superar definitivament el cisma d’Occident sinó també el d’Orient i aplegar tot el cristianisme sota una mateixa autoritat per primera vegada. L’oportunitat històrica era, sens dubte fabulosa, la temptació política innegable. ¿Però se’n fa ressò el Retaule de Sant Pere de Púbol, de Bernat Martorell; ho insinua? ¿És un conjunt pictòric de reivindicació política com ho va ser, posem per cas, el Guernica de Pablo Ruiz Picasso durant el segle xx?

Avatar

Jordi Galves: darrers articles (Veure-ho tot )