Teatre

A Europa no volen els nostres Shakespeare

L’escena és a Brussel·les, al Kaaitheater, just després de la segona funció al Kunstenfestivaldesarts de La plaza, la nova peça d’El Conde de Torrefiel. El duet que dirigeix les regnes de la companyia, els valencians Pablo Gisbert i Tanya Beyeler, comenten amb el director del festival Grec, Cesc Casadesús, els avatars de l’obra, ja que les cortines blanques que emmarquen l’escenari no han estat com haurien d’haver estat. “No estan bé i això que fins i tot ha vingut el màxim expert en telons de Bèlgica, que treballa a La Monnaie”, diu en Pablo. Fa quinze dies, afegeix, no tenien el xou a punt, encara, i Christophe Slagmuylder, director del festival més trencador d’Europa, els va posar en alerta. S’hi van escarrassar de valent i avui, primers de maig de 2018, han arrencat l’aplaudiment entusiasta de les 500 persones que omplien el teatre. És la quarta vegada que El Conde de Torrefiel passa per Brussel·les i la segona que compten amb el Kunsten per produir un espectacle, després de Guerrilla. La plaza, a banda de Barcelona aquest juliol, es podrà veure a Frankfurt, Milà, París, Gant, Viena, Berlín, Marsella, Lisboa, Zuric i Oslo.

El Conde de Torrefiel estan de moda a Europa. Fan una mena de teatre a la frontera amb la dansa i les arts visuals, generacional, que enganxa els que són a la trentena. Tothom en parla, d’ells. I s’han criat a Barcelona, encara que en aquesta banda del món no són gaire coneguts. Tant el Pablo com la Tanya van treballar uns anys d’acomodadors al Mercat de les Flors i van ajudar Marcos Morau, un altre valencià de Barcelona, a posar en marxa La Veronal, una de les companyies de dansa més potents del continent. La Veronal va esclatar fa tres o quatre anys, i Morau treballa ara mateix com a coreògraf convidat als millors teatres del món, de Pequín a París. A la tardor dirigirà una ‘Carmen’ a Copenhaguen, en el que serà el seu debut en el món de l’òpera. Al febrer dirigirà Orfeo ed Euridice a Lucerna. Pasionaria, que és el que podrem veure al Grec, té parades previstes a Oslo i Berlín, entre d’altres.

La Plaza, la nova peça de la companyia El Conde de Torrefiel.
La Plaza, la nova peça de la companyia El Conde de Torrefiel.

Tant el Pablo com en Marcos i la Tanya són a la trentena. I podríem dir que, cada setmana, reben ofertes de nord enllà. Creen a Barcelona, sobretot al Graner, el laboratori de dansa de l’ajuntament, però als Països Catalans els coneixen poc. La Veronal acaba de fer Voròniaa Palma amb el cor i l’orquestra del Teatre Principal, una experiència que ha estat molt especial per a Morau, perquè té poques oportunitats de jugar-se-la a casa, de fer una passa més en la seva carrera. Cap dels tres, cosa curiosa, ha abandonat Barcelona com a base d’operacions, a diferència dels artistes de més de 50 anys, com Calixto Bieito o els furerosÀlex Ollé i Carles Padrissa, que fa anys que corren món. Ells encara no han marxat. Els altres treballen a fora i el que veiem aquí són produccions que ens visiten de gira.

Projectes més petits, com la companyia de dansa Mal Pelo o la coreògrafa Sol Picó, que últimament tornen a sortir molt, també creen a casa, tot i que les seves gires no tenen res a veure amb les de La Veronal o El Conde de Torrefiel. Els joves, a diferència dels altres, van néixer durant la greu crisi començada el 2007 i han parit uns projectes artístics més de butxaca, més fàcils de portar aquí i allà. Gràcies al festival Temporada Alta i al Mercat de les Flors han arribat a programadors internacionals que se’ls han endut a casa seva. A Girona, precisament, va ser on els scoutsdel Kunsten van descobrir El Conde de Torrefiel.

Podrem veure Pasionaria, de La Veronal, al proper Festival Grec.
Podrem veure Pasionaria, de La Veronal, al proper Festival Grec.

Un cas semblant és el dels barcelonins Agrupación Señor Serrano, la companyia d’Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal. Fins ara han portat a terme una mena de teatre d’objectes, físic, que els ha portat, literalment, a tot el món. A house in Asia i Birdie, per exemple, han estat gairebé als cinc continents. La clau? Bon teatre, directe, contemporani, que viatja dins de tres maletes. Comparteixen amb El Conde de Torrefiel un esperit itinerant provat, ja que sovint creen els seus espectacles a diferents llocs, tot aprofitant residències per aixecar espectacles. El nou xou dels Serrano, Kingdom, que s’estrenarà al Grec, ha passat per Barcelona, Pàdua, Anvers i La Bouverie. Després viatjarà a Madrid, Brussel·les, Roma, Milà i Manchester, que en són coproductors.

Tot això serveix per demostrar quin és el teatre que s’espera de nosaltres a Europa. Al continent, les grans cases, les que gaudeixen de pressupostos esponerosos, de la Schaubühne de Berlín al National Theatre londinenc es dediquen bàsicament al teatre contemporani. Fan Shakespeare Txèkhov, Ibsen, Racine i Èsquil, esclar, i ho fan molt millor que nosaltres, amb uns mitjans que aquí ni somiem. Basta posar un exemple al respecte: fa anys, Tortell Poltrona em va comentar que el seu fill, Blai Mateu, que treballa amb la seva dona a França amb Baró d’Evel cirk cie., compta amb un equip de producció molt més gran que ell que manega tot un circ, el Circ Cric.

 

A Europa, busquen contemporaneïtat, un discurs propi, un segell autòcton, una manera de fer reconeixible. El Conde de Torrefiel, els Serrano o La Veronal no viatgen perquè sí, perquè siguin catalans, sinó perquè són diferents, perquè diuen coses que els altres no els han dit. Perquè treballen molt bé la conceptualització de les seves creacions i el seu missatge traspassa fronteres. En aquest sentit, no hi ha gaire diferència entre els joves i els Bieito, Ollé i Padrissa. I potser passa com ha passat amb el boom de la dramatúrgia catalana en l’última dècada, que han trobat un corrent artístic on encarrilar la seva obra que a Europa (i al món) gaudia d’espais on els han rebut amb els braços oberts. L’èxit a Europa Central d’un Esteve Soler, per exemple, es pot explicar d’aquesta manera, així com l’arribada de Pau Miró a Itàlia, Sergi Belbel a França o Josep Maria Miró a l’Argentina.

Quan esmentem tots aquests dramaturgs sovint pensem que no n’hi ha per a tant. I ens equivoquem, sobretot perquè no hi ha cap novel·lista en català de 40 anys que visqui de la seva obra. En canvi, hi ha un bon grapat d’autors de teatre que poden almenys anar tirant amb els drets que generen les seves obres… a l’estranger. A banda dels esmentats, estem parlant de països com Romania, Grècia, Eslovènia, Mèxic o el Brasil, on cada temporada s’hi estrenen peces escrites a casa nostra. Per què? Doncs, com en el cas de les companyies, perquè són bons i els programadors i el públic volen històries que parlin del món que ens ha tocat viure.

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close