General
Museu de les Drassanes del Grau de València

Antoni Miró i la memòria dilatada

L’any 2019 es complirà el desè aniversari des de la declaració del Tribunal de les Aigües de València com a patrimoni immaterial de la UNESCO. En aquest context s’insereix l’exposició de l’artista alcoià Antoni Miró al Museu de les Drassanes dedicada a una institució mil·lenària. Exercici d’estètica i memòria però fet des del present, com una projecció i no com un gest nostàlgic.

L’apel·lació a la història i als seus protagonistes ha estat una de les constants més marcades en la trajectòria artística d’Antoni Miró (Alcoi, 1944). Aproximacions a les darreres dècades i als rostres que han simbolitzat les enormes transformacions del segle XX i els inicis del XXI, amb un inequívoc enfocament ideològic. Miró també ha interpretat artísticament episodis del passat, com en l’escultura sobre la Batalla d’Almansa que un govern conservador a Gandia volia ocultar a la mirada dels turistes. Pocs, tanmateix, se l’imaginarien al d’Alcoi en un projecte que tracta d’interpretar i projectar una institució tan tradicional i, aparentment, tan allunyada del seu univers reivindicatiu.

Amb Suite Tribunal de les Aigües, la mostra monogràfica de 81 peces (pintures acríliques sobre llenç, gràfiques digitals i litografies), Miró posa en pràctica un altre enfocament sobre la memòria, en la qual les reivindicacions tradicionals de l’esquerra deixen pas a l’homenatge a uns institució que forma part de l’ideari col·lectiu, del patrimoni compartit dels valencians. Que és alguna cosa més que aquella reunió d’homes «justos» dedicada a dirimir en la gran ciutat els conflictes rurals per l’ús de l’aigua en les séquies de l’Horta de València, una cerimònia més o menys pintoresca que desperta la curiositat dels turistes. 

La declaració de la Unesco va servir per traure el Tribunal d’aquell estatus folklòric. Del qual calia fugir també en el tractament artístic. En acostar-s’hi, Miró fa un exercici de memòria, però abordada des del present, passant el fenomen pel tamís d’un artista contemporani que reflecteix el present de la institució.

Amb un enfocament artístic que remet a la seua obra. Per l’entorn en el qual tenen lloc les sessions del tribunal (la Porta dels Apòstols de la Seu de València), pels elements simbòlics i les litúrgies que l’envolten, el Tribunal té un indubtable atractiu estètic que, al llarg del temps, ha convocat la mirada de diferents artistes. Miró fa seu el moment present reflectint els actuals síndics (representants de les séquies) del Tribunal i també les reunions, des de diferents perspectives, amb l’agutzil en primer terme o amb el públic i els turistes difuminats, posant en el focus els protagonismes i desfent el figurativisme present en molts dels llenços, reproduïts de nou en sèries litogràfiques digitals, amb les pintures deformades.

Els elements arquitectònics, els escuts i els apòstols, eren elements massa llaminers per deixar-los passar, però un dels grans encerts de l’exposició, que Miró va començar a documentar el 2015, és fixar-se en alguns trets simbòlics, com ara la curiosa vara de l’agutzil, acabada en una mena de dalla amb una inscripció al·lusiva. No debades, aquesta és la imatge escollida per representar l’exposició, segurament una de les peces més potents visualment. Mentrestant, el quadre amb les cadires buides, en les quals han estat seguts els homes que imparteixen la justícia de l’aigua, té una certa lectura metafòrica.

L’alcoià, en tot cas, encerta també quan posa el Tribunal en el seu context i reprodueix en diverses peces, incloent una sèrie de monocromatismes successius, l’entorn de les séquies, els seus paisatges i eines de rec i distribució de l’aigua, com ara una vella vàlvula de rovella. D’aquest mecanisme, Fernando Castro, comissari de l’exposició, extrau un paral·lelisme entre el pas de l’aigua i el camí «cap a la llibertat» que és la cultura.

Fet i fet, Castro ressaltava també que tot i ser una tradició de segles, un suposat vestigi del passat, el Tribunal presenta trets de modernitat democràtica. «El dispositiu representatiu transforma la força en potència i potser una de les intencions d’Antoni Miró en pintar el Tribunal de les Aigües és representar una instància comunitària en què l’opinió es desplega amb franquesa democràtica», escrivia el comissari.

Podem estirar més de les metàfores, però allò interessant de Suite Tribunal de les Aigües, és que haja estat un artista d’una zona industrial, tan diferent de l’Horta de València, i tan marcat pel seu compromís ideològic, qui haja fet aquest acostament a una institució tan tradicional. Perquè hi ha molt de reivindicació en cada tribut a un Tribunal, artístic o social, que tindrà sentit mentre continue viva l’horta de València, els seus camps i séquies. Allò que fa l’entorn del cap i casal un ens viu.

Per això la transcendència d’aquesta mirada de Miró projectada en el futur, d’aquesta memòria dilatada.

Suite Tribunal de les Aigües
Museu de les Drassanes del Grau de València
Fins el mes d’octubre de 2018

Articles relacionats amb Reials Drassanes de València

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca