Fotografia
Cent anys després de la seva mort, la Biblioteca de Catalunya recupera un fotògraf excepcional

El primer gran fotògraf de Barcelona

Va ser el primer retratista famós, realment popular, de Barcelona. Pau Audouard (l’Havana, 1856; Barcelona, 1918) era fill de Jean Oscar Audouard, un dels primers fotògrafs -francès, com la majoria- que havien aterrat a Barcelona amb els invents de Daguerre i Polaroid. La fama del fill va superar la del pare i ser retratat per ell va esdevenir una veritable distinció de classe. Sobretot a finals del XIX, un retrat d’Audouard era gairebé imprescindible entre l’alta burgesia barcelonina.

Autoretrat de Pau Audouard
Autoretrat de Pau Audouard

Per fer-se una idea de la seva popularitat com a retratista només cal dir que l’exposició que la Biblioteca de Catalunya presenta fins el 7 d’agost, ‘Pau Audouard. El fotògraf artista’, comissariada per Maria Mercè Riera, no s’ha realitzat amb un llegat deixat per la família Audouard sinó a partir d’altres cessions. Ho explica a EL TEMPS Roser Pintó, directora de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya: «Tota la burgesia barcelonina volia que Audouard els fes un retrat i, de fet, ens hi han arribat fotos seves per diversos llegats diferents, d’escriptors, músics o intel·lectuals. En molts d’aquests llegats hi havia un retrat obra d’Audouard. És a dir que no teníem un llegat de l’ Audouard sinó que el material l’hem anat traient d’un fons o un altre».

Com en el segle XIX moltes fotografies es retocaven posteriorment, el jove Pau Audouard va començar a formar-se en belles arts. Si fem cas d’una crítica que La il·lustració catalanava publicar d’una exposició en la que havia participat Audouard -i que s’inclou a l’exposició-, les seves qualitats com a artista no eren molt bones. Però la seva formació d’artista s’havia de traduir anys després en la seva obra fotogràfica. De fet, l’any següent de l’esmentada exposició, el pare d’Adouard va morir i en Pau, amb 23 anys, es va fer càrrec de l’estudi fotogràfic del pare.

Des del començament, Audouard es va distingir dels fotògrafs de l’època per la sobrietat i l’ús de tècniques que els seus col·legues encara no incorporaven als estudis de fotografia. Roser Pintó recorda que, «normalment les fotos de l’època tenien decorats que feien de fons dels retrats, tan si eren individuals com familiars. En canvi, Audouard era molt sobri i feia els retrats sense atrezzo. Després serà el primer que incorporarà llum elèctrica a la fotografia».

Això donava a les seves obres una naturalitat que altres retratistes no aconseguien. A més aconseguia un enfocament més precís i evitava ombres estranyes.

El seu primer estudi el va obrir a la Rambla del Mig, a prop del Liceu, però el negoci rutllava i, en deu anys, va poder obrir un revolucionari estudi a la Gran Via de les Corts Catalanes, un local a peu de carrer que ja el distingia de la majoria de fotògrafs. A l’estudi d’Eduard & Cia., a més, hi havia un pati on es podien fer un retrat també a cavall. Segons Roser Pintó «el seu estudi era el que marcava la diferència a Barcelona, per l’ús de la llum, entre d’altres coses. En aquell moment molts estudis fotogràfics, per buscar la llum natural, s’ubicaven al colomar dels edificis perquè tenien llum natural. Això els feia poc accessibles a gent gran, mentre que Audouard tenia un estudi a peu de carrer».

La fama com a retratista va obrir noves portes a Audouard que, per l’Exposició Universal del 1888, va ser nomenat, amb exclusivitat, fotògraf de l’esdeveniment. Ell serà l’únic fotògraf que pot fer els monuments o els actes organitzats per l’exposició; l’únic que pot vendre postals com a souvenirs de l’Exposició de Barcelona i l’únic que pot tenir una parada de fotografia, un estudi, dins del recinte firal.

En aquell moment Audouard es va queixar que havia guanyat molts pocs diners amb el contracte de l’Exposició Universal però de fet li va donar un renom de fotògraf d’arquitectura i exteriors que el va beneficiar força en forma de nous contractes de fotografia d’aquest tipus.

«Una de les característiques de la fotografia exterior de Audouard -explica Roser Pintó- és que no hi surt gent. A la majoria de fotografies, els espais arquitectònics o urbans són deserts o pràcticament». Després del 1888, Audouard rebrà encàrrecs de l’editor Hermenegildo Miralles, que li encarregarà un llibre de fotografies de Montserrat: «Per les fotos de Montserrat -explica Roser Pintó- també s’esforçava a arribar-hi a primera hora per tal de fer fotografies quan no hi hagués gent. Pujaven amb rucs que carregaven els vidres que feien servir com a negatius».

A la Biblioteca de Catalunya es conserven els negatius originals d’aquella obra -tot i que no s’exposen per preservar-los en condicions òptimes- i també el llibre editat per Miralles. En aquesta exposició, destaca Roser Pintó, «s’ha optat per presentar el formats originals», en primer lloc perquè formen part de la Biblioteca, i aquesta és la seva missió de divulgació, i, en segon lloc per diferenciar-se de les exposicions que reimprimeixen les fotografies en formats diferents al que l’autor pensava a l’hora de retratar. Per ser-ne fidels.

Això també permet enlluernar-se amb les fotografies retocades per Audouard -tal com les volia publicar- i comparar-les amb els originals dels negatius. «Va estar tan interessant en el retoc de la fotografia com en la fotografia en si», recorda Pintó: «La majoria d’imatges que tenim d’ell no està fent fotografies sinó retocant-les al seu estudi. Les retocava fins que la fotografia semblava un aiguafort».

La fotografia de l'ermita de Sant Iscle, a dalt, segons el negatiu original i, a sota, retocada per Audouard. 
La fotografia de l’ermita de Sant Iscle, a dalt, segons el negatiu original i, a sota, retocada per Audouard. 

L’altre món que atreia poderosament Audouard és el del teatre. Feia fotos d’artistes, d’escenes i això el motivava molt més que els retrats normals, dels quals acabaria declarant-se avorrit. La col·lecció de retrats de teatre d’Audouard és el més interessant d’aquesta exposició, perquè inclou retrats individuals, escenes i fotografies d’actrius conegudes internacionalment, com la italiana Eleonora Duse, «l’actriu preferida de D’Annunzio i la rival declarada de la diva francesa Sarah Bernhardt, que l’odiava», segons Pintó.

Eleonora Duse retratada per Audouard
Eleonora Duse retratada per Audouard

Posteriorment, Audouard seria nomenat fotògraf oficial del Teatre Català d’Adrià Gual i la seva producció en aquest camp és extensa. El fotògraf s’atreviria, fins i tot, a escriure obres dramàtiques sota el pseudònim de Joan Aler.

Pau Casals // Pau Adouard
Pau Casals // Pau Adouard

Després de vint anys de ser a l’estudi de Gran Via, el va traslladar a la Casa Lleó Morera, al Passeig de Gràcia. Va ser una inauguració amb molt ressò perquè va convidar tots els assistents a la inauguració a un sopar en un restaurant de luxe. Deu anys després, però, Audouard va passar a fer retrats en un estudi dins dels magatzems d’El Siglo del carrer Pelai i, tot i que havia acabat avorrint el retrat, va acabar fent-ne de més convencionals, fins i tot amb decorats de fons.

Audouard va morir el 1918. El seu nom era llavors molt popular, però també un creador reconegut entre els artistes. L’exposició mostra necrològiques que el recorden i textos que l’homenatgen. Cent anys després només l’ha recordat la Biblioteca de Catalunya amb aquesta oportuna exposició: «De ser un fotògraf molt i molt conegut, amb una obra molt apreciada -reconeix Pintó-, Audouard ha passat a ser injustament oblidat. Fins i tot la gent de l’art el desconeix i només el recorden els fotògrafs que s’han dedicat a fer també història de la fotografia».

Fotografies teatrals de Pau Adouard
Fotografies teatrals de Pau Adouard

Àlex Milian

Periodista cultural i Director de continguts al setmanari EL TEMPS. En aquest mitjà ha estat director (2006-2009) i redactor de política, societat i ciència. Ha col·laborat amb les revistes “Sàpiens" i “Descobrir". Autor, amb Emili Piera, de "L’aigua de tots" (Bromera, 2005), un llibre periodístic sobre el transvasament de l’Ebre. Menció Especial al Premi Ciutat de Barcelona 2006 de Premsa escrita pel reportatge "Animals que tornen".
Àlex Milian

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca