Teatre

Un festival o un racó

Fa uns dies, mentre conversava amb un col·lega periodista valencià, vaig deixar caure el nom de Tercera Setmana, festival de noves dramatúrgies que fa tres anys que funciona entre Alacant, València i Castelló. No sabia ni que existia. Servidor l’havia descobert arran d’una conversa amb la performer Sònia Gómez, que el juny passat hi va estrenar Nowhere in particular amb David Climent i Pere Jou. Segurament, vaig pensar, també hi ha periodistes a Barcelona que no saben què és el Sâlmon, el festival d’investigació del Mercat de les Flors, vaig pensar, tot i que ja porta sis anys picant pedra. O el TNT, el festival de noves tendències de Terrassa, que fa una dècada que respira.

I és que en els últims temps, sobretot arran de la crisi que va començar el 2007, han nascut molts certàmens d’arts escèniques que busquen omplir el buit que els teatres oficials, públics i privats, van deixar en apostar-ho tot al conservadorisme, a Shakespeare, Txékhov i Sòfocles. A fer repertori i oblidar-se del teatre contemporani o, millor dit, a la contemporaneïtat del teatre, és a dir, al teatre creat sense limitacions de gènere, ni de format, híbrid, que se’n diu. D’entrada, això va afectar moltes companyies noves, sobretot barcelonines, que han vist com els seus espectacles són exhibits únicament per festivals locals, a Barcelona, Girona o València, fora dels circuits convencionals amb públic consolidat, una mica al racó de pensar, mentre, quan viatgen per Europa, es troben perfectament instal·lats en la normalitat. Àlex Serrano, de l’Agrupación Señor Serrano, em constatava fa uns anys que nord enllà, els seus espectacles, als cartells dels teatres nacionals, solien ocupar la sala petita oficial mentre a la gran els espectadors potser veien un Ibsen o una Jelinek, cosa que aquí tot just comença a passar. Aquesta temporada que ve tindrem ‘Kingdom‘ al Teatre Lliure, per fi, com una obra més, com un Pinter més.

Els festivals, als Països Catalans, s’han convertit en els llocs on gaudir del que no podem veure amb normalitat. Quan, de debò, els festivals serveixen per a altres coses. D’entrada, solen ser útils per a què programadors d’altres indrets vegin molts espectacles en pocs dies i decideixin si compren el teu producte. I aquí entrem en el terreny de les aliances: els festivals serveixen per a què els espectacles voltin gràcies als pactes de diversos festivals. Aquest estiu, per exemple, al Grec hem pogut veure diversos espectacles parits a Barcelona que han passat pel Grec en coproducció amb els millors certàmens europeus. Estem parlant de mitja dotzena d’obres, cosa que no és poc. Al desembre, per Temporada Alta hi passarà ‘La neta del senyor Linh’, dirigida pel flamenc Guy Cassiers i protagonitzada per Lluís Homar. La peça s’estrenarà al Toneelhuis d’Anvers el 7 de desembre. Poca broma.

Si muntes un certamen d’arts escèniques i no tens programadors, locals o internacionals, no pots aspirar a treballar amb ells, potser no té gaire sentit el que fas. Si tens públic, seria millor encabir el que proposes dins el calendari d’un teatre convencional, ja sigui a Barcelona, a Elx o a Olot.

Un festival també serveix per generar sinergies, un estat de l’esperit. A les localitats petites, si ho fan bé, els posa al mapa. Tothom vol ser Avinyó, Bergen, Edimburg o Salzburg, petites ciutats europees amb els millors festivals d’Europa. A nivell nostre, penso en Girona, Sagunt, Tàrrega o Manacor, amb festivals de llarga trajectòria que han anat mutant. I que, al meu entendre, no col·laboren prou. Per exemple, aquest any a Sagunt estrenen en català una Antígona, obra de la Companyia Ferroviària, amb el Niño de Elche, que no hauria de tenir problemes per viatjar cap a Catalunya i les Balears. Anirà algun català o algun balear a veure-la? Saben que existeix? S’hi han interessat? M’ensumo que no. Té una bona gira pel País Valencià i prou. Però no sé si té gaire sentit gastar-se els diners que haurà costat aquesta producció, fer-ne una versió en català, i que no aprofiti les possibilitats territorials.

De fet, ni a Catalunya ni a les Balears no hi ha cap festival de teatre clàssic. És més, m’atreviria a dir que Mérida és el festival de teatre clàssic dels catalans, el lloc on les productores catalanes porten els seus espectacles. I no podria ser Sagunt?, em pregunto. A la comarca del Camp de Morvedre hi podrien exhibir els espectacles en català. Només és un desig. Enguany hi ha Antígona i Èdip, l’obra dirigida per Oriol Broggi i protagonitzada per Julio Manrique que ha estat aquesta primavera al Romea de Barcelona. No és aquest el camí?

Antígona
Antígona

El problema ve, penso, quan hi ha diferents festivals en un mateix territori dedicats al mateix. Per exemple, als Països Catalans no hi ha cap festival com el de carrer de Tàrrega. O com el de Sagunt, com hem dit. Tenim el Grec de Barcelona i Temporada Alta a Girona, enfocats, més o menys, en la mateixa direcció. El Grec té molt més pressupost, pot portar Katie Mitchell i Jan Fabre. Però no ha seguit mai una línia clara, ja que depèn de quin director hi hagi. A Girona, fan més de 25 anys que persegueixen una idea. No competeixen de viva veu, però seria absurd pensar que no ho fan. I, segurament, qui ha marcat tendència en l’última època ha estat Temporada Alta gràcies a les aliances. A Girona hem vist Patrice Chéreau i Isabell Huppert protagonitzar estrenes absolutes. A Barcelona, encara no.

Podem sobreviure Grec i Temporada Alta, junts, a 80 km de distància, gairebé consecutius? No ho sé. Entremig hi ha el TNT de Terrassa, versió encapsulada dels seus germans grans i molt escorat cap a les noves tendències. Aquí ha trobat un forat. Però, no s’assembla molt al Sismògraf d’Olot o al Sâlmon del Mercat de les Flors? I si anem a Mallorca, tenim la veterana Fira de Teatre de Manacor, i la nova Fira B. L’una fa dues dècades que funciona gràcies a Tomeu Amengual, va començar com una cosa de quatre dies i ja dura més d’un mes. L’altra té tot just tres anys, es fa a Palma i darrere hi han les institucions balears. No seria millor que el Govern Balear donés una embranzida internacional als manacorins? Tampoc no ho sé.

Belgian Rules, de Jan Fabre
Belgian Rules, de Jan Fabre

Tornem al principi. En lloc de produir bolets, finançats amb diner públic, municipal, autonòmic, poc estatal, no seria més coherent invertir en els teatres que ja existeixen per a què donin vida a les propostes joves, trencadores, irreverents, al risc, en definitiva? O els teatres de tota la vida no han d’invertir en R+D? Es pot obligar els teatres municipals a donar entrada a noves propostes, així com se’ls pot obligar a fer programacions paritàries? Només cal algú que tingui les idees clares i ordeni el paisatge, un urbanista de l’art. Basta un exemple: per què La plaza, d’El Conde de Torrefiel, no pot girar per quinze localitats dels Països Catalans? El públic de Gandia, Ciutadella, Manresa, Palma, Reus o Alcoi descobriria un nou llenguatge, potser els joves voldrien asseure’s a la platea del teatre del poble. No cal fer-los un festival per als rarets. Mirin els documentals de Netflix i veuran que potser els rars són els altres.

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca