Secció: Memòria de l'Art
Obituari

Joaquim Garriga, ‘in memoriam’

Vaig conèixer en Quim Garriga poc abans d’iniciar-se la Història de l’Art Català d’Edicions 62, on ell havia de fer el volum L’època del Renaixement (Barcelona, 1986) i jo el del segle XIX i mig volum següent, la part corresponent al Modernisme. Ell venia d’Itàlia, on havia contactat amb el bo i millor de l’escola italiana d’historiografia artística. Des d’aleshores ens trobàrem molt sovint, primer per coordinar-nos en l’obra comuna en què estàvem embarcats, on una generació jove d’historiadors de l’art rebíem il·lusionadament l’encàrrec d’explicar l’art del nostre país amb una mirada nova. Després les trobades ja foren per altres col·laboracions i sobretot per amistat. Una d’elles fou especialment feliç: quan, amb F.-P. Verrié, aconseguírem que no s’enderroqués la coberta ogival de la capella del Peu de la Creu, del convent dels Àngels de Barcelona, sentenciada per un prejudici erroni de l’evolució de l’arquitectura.

Joaquim Garriga i Riera, que acaba de morir el 20 de juliol a Barcelona, va néixer a Malgrat el 1945. Era diplomat en arqueologia cristiana per l’Institut d’Arqueologia Cristiana, de Roma (1969), llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana, de Roma (1970), i llicenciat en Història de l’art per Universitat de Barcelona (1975), on es doctorà el 1990. Des del 1976 fou professor a la UB, on el 1992 esdevingué titular i passà després a la Universitat de Girona, on des del 1996 seria catedràtic d’història de l’art modern. Des del 2015 n’era catedràtic emèrit. Va ser de la mena de professors que fan escola, i molts dels seus treballs estan fets en col·laboració, sovint amb deixebles seus. Havia format part, entre més ens col·lectius, de la Comissió del Patrimoni Cultural de Catalunya (1990-1997) i del consell rector del patronat del MNAC (1991-1993), del qual dimití en comprovar per la premsa que aquest òrgan “prenia decisions” importants sense reunir-se.

Participà en l’obra Fuentes y Documentos para la Historia del Arte (Barcelona, 1983) i en dirigí un volum, La seva estada a Itàlia havia propiciat també una notable dedicació a l’art d’aquell país que sovint ell contextualitzava amb l’art català, així com a les figures de Pedro Berruguete i el mestre de Castelsardo. Codirigí, amb J. J. Martín González, el Catàleg d’escultura i pintura dels segles XVI, XVII i XVIII del Museu Frederic Marès (Barcelona, 1996). Va fer diversos estudis i exposicions sobre el col·leccionisme d’art a la Catalunya del segle XVI i sobre els tapissos flamencs que hi ha a Catalunya. Amb Joan Bosch dirigí l’exposició i el catàleg De Flandes a Itàlia (Girona, 1998), i va fer incursions a l’època barroca, en estudiar el retaule de la Prioral de Reus (Reus, 1997), l’església de Santa Maria d’Arenys de Mar (Barcelona, 2004) o ­—ell sol— el santuari del Miracle (São Paulo, 2017?). Participà en nombrosos congressos, sovint internacionals, col·laborà en moltes revistes i catàlegs d’exposicions on la seva tasca de recerca es plasmà en fitxes i estudis de la seva especialitat. Era membre de l’Institut d’Estudis Catalans i del patronat de l’Institut Amatller d’Art Hispànic.

Quim Garriga ha estat el principal responsable que ara coneguem molt millor l’art català del Renaixement (Pere Mates, els Gascó, el Palau de la Generalitat, la desapareguda Casa Gralla, Aine Bru, Joan de Borgonya, Pietro Paolo de Montalbergo, Benet Sanxes Galindo, Antoni Toreno o el portuguès João Batista), una època que els nostres predecessors tenien massa oblidada, obnubilats com estaven per l’esplendor de l’art medieval català, que ell de vegades també abordà, com en el cas dels Vergós, i especialment en l’estudi de la perspectiva —el tema de la seva tesi doctoral— en pintors com Lluís Borrassà, Jaume Ferrer II o Jaume Huguet.

Uns quants dels autors d’aquella Història de l’art català encara ens reuníem periòdicament a dinar trenta-cinc anys després. En lloc de joves valors, sense deixar de ser actius, ja érem jubilats, i ara amb la mort d’en Quim comencem a desfilar. Doblement trist és que només els especialistes trobaran a faltar Quim Garriga, perquè no era mediàtic, però ha fet més servei a la comunitat que molts dels intel·lectuals que surten més a la premsa o la televisió.

Francesc Fontbona

Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) és un dels historiadors de l’art més eminents i prolífics del país. Entre les seves obres, destaquen La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Anglada-Camarasa (1981, amb Francesc Miralles), dos volums de la Història de l’art català (1983 i 1985), Josep Mompou (2000), Manolo Hugué (2006)... A més, ha dirigit o codirigit l’obra en cinc volums El Modernisme (2002-2004), el Diccionari d’historiadors de l’art català (en línia, encara en procés de creació i en col·laboració amb B. Bassegoda i Hugas) i Pintura històrica catalana. Art i memòria (2015), entre altres.

És un col·laborador històric d’EL TEMPS.
Francesc Fontbona

Francesc Fontbona: darrers articles (Veure-ho tot )