Pintura
Pots gaudir d'aquesta exposició fins al 21 d'octubre al Museu Louisiana d'Art Modern

Una erupció de colors, formes i textures

Per celebrar amb la pompa que es mereix el seixantè aniversari de la seva fundació, el Museu Louisiana d’Art Modern de Dinamarca, un dels més importants del continent, ha muntat tres exposicions amb obres que pertanyen al seu fons i que tenen en comú haver estat creades després de la Segona Guerra Mundial.

La primera és Homes i masculinitats, una revisió panoràmica del tractament que artistes com Leon Kossoff, Georg Baselitz, Francis Bacon i Andy Warhol, entre altres, han donat artísticament a la condició masculina al llarg de l’últim mig segle. En general ha estat, no cal dir-ho, un tractament desmitificat, cruel, sarcàstic, desvalgut, radicalment antiheroic, sovint grotesc, encara més sovint autoirònic i sempre allunyat de les àuliques automitificacions d’antany. Conseqüències –ja se sap– de viure i treballar en uns temps marcats per l’ensorrament de tots els absoluts i la dissolució de totes les certeses…

La segona exposició commemorativa porta per títol Guerra i conflicte, i funciona com un totum revolutum sense una intenció clara ni un discurs gaire elaborat. El seu interès, que el té, depèn de l’impacte que provoquen unes quantes obres concretes. Per exemple, les dues obres d’Anselm Kiefer que s’hi poden veure. Una és una de les seves habituals pintures en què rellegeix amb un sentit torturat de l’èpica el passat fosc d’Alemanya. L’altra és una escultura de dimensions considerables que representa un avió militar, el qual està construït amb uns materials tan constitutivament antibèl·lics com el vidre, el cartró, la ceràmica o la pell de serp.

La tercera exposició commemorativa és la que porta un títol més vague però també és, paradoxalment, la que té una potència global més definida i un discurs de conjunt més convincent. Color, forma, textura consta d’una cinquantena d’obres –entre pintures, escultures, vídeos i instal·lacions–, les quals han estat fetes els últims seixanta anys per artistes de tota classe, nacionalitat, gènere, credo creatiu, condició socioeconòmica i preferència sexual. Descaradament eclèctica, l’exposició té com a objectiu prioritari mostrar la inacabable i desordenada riquesa que, en termes cromàtics, de línies i formes, texturals, de mitjans expressius, de superfícies, de suports i de materials, ha caracteritzat l’art dels últims seixanta anys i, en especial, la seva relació amb els nostres sentits i amb la dimensió sensorial de la realitat.

Tothom sap que d’ençà de l’eclosió de les anomenades avantguardes històriques, durant el primer terç del segle XX, els artistes han fet feina motivats per la dessacralització del passat, per la destrucció o la reinterpretació de les regles canòniques de l’art, per la llibertat burleta o desafiadora o arrogant a l’hora de relacionar-se amb la tradició, per l’experimentació entesa com una aventura que no depèn dels resultats de l’obra final per sentir-se útil i realitzada, per l’afany de revolució permanent, per la voluntat de trencar tota mena de tabús tècnics i temàtics… En termes plàstics, els mitjans d’expressió s’han ampliat, les tècniques i maneres de crear s’han diversificat, i tots els materials i tots els temes han passat a ser susceptibles de ser convertits en art. Barra lliure, i que cadascú gestioni com pugui l’alegria de la seva borratxera, la tempesta de la seva ressaca i la salut del seu fetge.

L’exemple més clar d’aquesta explosió artística i alhora antiartística és veure tot el que ha sofert la tela com a suport tot al llarg del segle XX. Si en el passat la tela, és a dir, el llenç, era l’espai quasi sagrat –en termes creatius– en què l’artista representava el món o el recreava, des de principis del segle XX s’ha convertit en una mescla de víctima i de truculent camp de batalla. Sobre la tela –contra la tela–, els artistes hi han fet de tot: l’han continuada pintant, és clar, però també hi han aferrat tota mena d’objectes, l’han guixada i tacada i ruixada amb tota mena de productes i materials, i també l’han tallada, i l’han estripada, i l’han cremada, i hi han escopit, i s’hi han pixat, i hi han defecat, i li han disparat, i s’hi han rebolcat… En trobem diversos exemples a la present exposició, des dels forats que Lucio Fontana infligia a les seves teles per crear els seus “conceptes espacials” fins als “drippings” desbocats de Jackson Pollock, passant per la tela coberta de trossos de teles recosides del danès Sergej Jensen a l’obra Abstracció social liberal.

Tot i que el tret de sortida el van donar els avantguardistes històrics i pioners, no va ser fins després de la Segona Guerra Mundial que el volcà del tot s’hi val i de l’a veure qui la fa més grossa va entrar definitivament i esplendorosament en erupció. L’espectacle va ser, com sol passar amb les erupcions volcàniques, formidable i espantós. La present exposició pretén ser un tast –mínim i selecte però significatiu– del magma i les escòries sorgits d’aquesta erupció. Eclèctica, sensorial i antiintel·lectual com és –antiintel·lectual perquè aquí els impactes en la retina i les sensacions que provoquen a l’espectador prevalen per sobre de les idees que poden o no suscitar-li–, aquesta és una exposició que, per moure-s’hi, és bo tenir en compte aquella frase de Mark Rothko segons la qual “una obra d’art no és la reproducció d’una experiència, sinó que és una experiència”.

Eclèctic, molt sovint, és sinònim d’irregular, de qualitat desigual. És el cas de la present exposició, en què hi ha obres poderoses –un quadret petit però gloriosament tumultuós de Joan Mitchell, una Antropometria d’Yves Klein– al costat de modernors que ja han quedat fatalment antiquades –els neons roses i blaus cel de Dan Flavin, el cromatisme llampant dins marcs dislocats de Frank Stella–. Tanmateix, el que dona valor i força a la mostra no són tant les obres contemplades una per una sinó més aviat l’escandalosa i magnífica promiscuïtat que provoquen juntes obres tan absolutament dispars. Passar de la pintura texturalment recarregada i leprosa d’un Eugene Leroy a l’obra Hiperbori de Sigmar Polke –feta amb resina artificial i laca damunt poliester– és estrany i estimulant. El mateix es pot dir de passar de l’exquisidament vulgar escultura pop (Lunchbox) de Claes Oldenburg a la mitja dotzena de masses amorfes (com bonys de greix extirpats i pintats de colors i fets amb paper maixé) de Franz West. Encadenar la contemplació del vídeo Green Pink Caviar, de Marilyn Minter –sensualitat hipnòticament grollera, entre el festí gastronòmic i la fel·lació sense fal·lus–, amb les geometries profundes de Josef Albers i amb les geometries planes d’Ellsworth Kelly directament t’agafa el cervell i li fa fer un parell de voltes de campana.

No hi falten les simples gracietes i els exercicis de pedanteria peresosa, per descomptat. El vídeo titulat Chelsea Hotel, d’Alex da Corte, en què se succeeixen imatges a càmera lenta d’aliments esclafats, de fluids de fruita manipulats, de mans gesticulant i etcètera, ¿tindria el mateix efecte encantador i persuasiu si no tingués de banda sonora la cançó de Leonard Cohen que li dona títol? Si la resposta és no, podem concloure, doncs, que el possible mèrit de l’obra no és de Da Corte sinó de Cohen, i que no és un mèrit plàstic o visual sinó musical.

Al costat de les obres de grans noms ja icònics i difunts, hi ha obres interessantíssimes d’artistes que estan en plena activitat. És el cas de la nord-americana Rosy Keyser, amb l’obra Monterrey (del 2017), i de la finlandesa Marianna Uutinen, que hi exposa l’obra Retrodate (del 2014). Totes dues contradiuen la idea que avui la pintura abstracta està agonitzant terminal en un carreró sense sortida. Quina falsedat més estúpida… Ara bé: això no treu que les obres dels artistes actuals queden lluny de les dels monstres icònics i difunts de què parlàvem al principi del paràgraf. Els dos pollocks que es poden veure a l’exposició –un previ a l’action painting, quan Pollock encara pintava picassianament, com un paleolític angoixat i adrenalínic, i l’altre un pollock de l’època emblemàtica, una pura efervescència de pintura alçurada i en llibertat– et deixen estabornit. Més o menys el mateix pot dir-se del remolí de brutors i d’escòries coloristes amb què Asger Jorn ens assalta des del seu quadre titulat Una ànima en venda. Si un dels postulats centrals del Grup CoBrA –del qual el danès va ser un dels integrants més potents– era que calia pintar com els nens, com els primitius i com els bojos, aquest quadre de Jorn sembla l’obra d’un nen esquizofrènic de fa dos-cents mil anys.

L’exposició és tan completa que també inclou alguna obra mestra no òbvia, és a dir, que per adonar-se que és una obra mestra cal mirar-la detingudament i amb atenció. És el cas de Canon, un oli sobre tela (del 1978) de Robert Ryman, sobretot conegut per la seva obra minimalista i conceptual. Feta a partir d’una acumulació minuciosa i trepidant de blancs sobre blancs, és d’una uniformitat plena de grumolls. Gràcies a una riquesa textural extraordinària –la pintura sembla una dòcil i harmoniosa coreografia d’onades d’escuma–, s’imposa a l’espectador amb la força neta de la puresa i la transcendència. Una transcendència, això sí, que no és religiosa ni mística ni espiritual ni intel·lectual, sinó estrictament sensorial. Que potser és la forma més eficient, menys dogmàtica i més compartible de transcendència.

Color, textura, forma

Diversos autors

Fins al 21 d’octubre del 2018

Museu Louisiana d’Art Modern, HUMLEBÆK

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons