Debat
Un debat incòmode

El teatre i les dones

Katie Mitchell és, segurament, un dels cinc millors directors de teatre d’Europa. Té 53 anys i és anglesa. També és una rara avis. Hi ha molt poques dones com ella que hagin estrenat als grans escenaris d’Europa, a les grans òperes, que hagin pogut fer en tot moment el que han volgut. Ella n’és conscient. No debades, fa unes setmanes, abans de portar al festival Grec ‘Ombra (parla Eurídice)’, em deia: “Les meves obres són actes polítics que es dirigeixen a les dones joves que venen darrere meu”. Tota una declaració d’intencions i filosofia artística. Mitchell ha hagut d’obrir-se camí a destralades, empenyent fort, guanyant-se insults de tota casta, gràcies a un talent fora mida, en un món masculí gairebé al 100%. Perquè el problema de l’escassa presència de dones als llocs creatius i de direcció als teatres no és un ‘problema’ únicament català, sinó que és de dimensió europea. Diguem-ho clar: el teatre és un dels últims reductes del patriarcat.

A Barcelona, hi ha dos teatres dirigits per dones: Àngels Margarit és al capdavant del Mercat de les Flors i Tania Brenlle, de La Villarroel. Si ampliem el radi, veiem que Carme Portacelli dirigeix el Teatro Español de Madrid. I poca cosa més. De nord a sud, d’est a oest, només homes. Ni l’Odéon parisenc, ni el National Theatre londinenc, ni el festival d’Avinyó, ni el Piccolo de Milà, ni la Schaubühne de Berlín, ni el festival d’Edimburg. Enlloc. Si mirem enrere, veiem dones codirigint: Hortense Archambault, a Avinyó, de 2004 a 2013, i Sasha Waltz, a la Schaubühne, de 1999 a 2004. A la resta dels grans teatres i festivals esmentats, els més importants d’Europa, mai no hi ha hagut cap dona al timó. Repeteixo: mai. N’hi ha actualment, com a Barcelona, a indrets més modestos.

Però tornem a casa. D’un anys ençà, les dones del teatre estan mobilitzades. Hi ha un col·lectiu, Dona’m Escena, que denuncia tothora la manca de presència femenina a la cartellera. Es queixen, per exemple, que el nombre de directores i/o autores no assoleix ni de lluny el 50% als teatres públics de Barcelona (amb sort arriba al 35%). Elles són, amb Dones i Cultura, qui està posant en dubte el sistema i en casos concrets, com la polèmica al voltant de la continuïtat de Lluís Pasqual com a director del Teatre Lliure, qui està empenyent amb més força, amb contundència, fins al punt de demanar dimissions i no quedar-se curtes en les valoracions. El seu problema, tanmateix, és que no sabem qui hi ha darrere. Actuen de manera anònima i això els fa perdre força, visibilitat. Davant d’elles, el Lliure ha pogut esgrimir un manifest signat per moltes dones (Núria Espert, Rosa Maria Sardà, Emma Vilarasau, etc.) amb noms i cognoms.

La història del teatre és plena de dones, i si anem a Catalunya, no som menys. Una de les figures cabdals del segle XX no és altra que Margarida Xirgu, actriu i directora, un dels responsables de l’èxit de Lorca, per exemple, desapareguda a l’exili a Montevideo el 1969 i nom de la plaça que hi ha entre el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors i l’Institut del Teatre, a Barcelona. Hi ha dones molt importants en la fundació del Lliure (Anna Lizaran, Imma Colomer, Carlota Soldevila i Muntsa Alcañiz), hi ha actrius que omplen platees (Clara Segura, Emma Vilarasau…), però encara hi ha poques directores i autores de renom. I la raó és senzilla: les dones d’aquest país no han tingut ni de lluny les mateixes oportunitats que els homes. Quantes dones han dirigit a la Sala Gran del TNC? A la Puigserver del Lliure? Al Romea? Només Sílvia Munt, Carlota Subirós, Magda Puyo, Carme Portaceli i para de comptar. Amb una mà en tenim prou. Si fem una estadística per edat, la cosa empitjora, ja que no en trobarem cap. Zero.

El més curiós de tot plegat és que les dones, quan han de dirigir, trien dones. Alícia Gorina dirigeix Sarah Kane, Portaceli fa Charlotte Brontë o Elfriede Jelinek, Lurdes Barba agafa el timó de Marguerite Duras, Munt dirigeix Amelia Bullmore… Poques vegades veiem un home dirigir l’obra d’una dona. Per què?, em pregunto. Segurament, perquè els interessen poc. Només Sarah Kane, un clàssic ja de finals del segle XX, ha captivat els directors, com Xavier Albertí o Moisès Maicas. Passa el mateix amb Yasmina Reza, autora que rebenta taquilles i tothom vol ser al seu costat. En un entorn tan patriarcal com el teatre, que això succeeixi no ens estranya. Però això no vol dir que hagi de ser així. Ni que no es pugui canviar la tendència.

Jane Austen fa de Charlotte Bronte
Jane Austen fa de Charlotte Bronte

El problema, sovint, és que els teatres de casa nostra dediquen molts recursos a fer historiografia, és a dir, a recuperar obres que fa cent o més anys que es van escriure. Crec, per exemple, que en els últims cinc anys hem vist a Barcelona tot Txékhov. A mi m’encanta, Txékhov. Però m’hauria agradat veure alguna peça de James Graham o de Jez Butterworth, per exemple, dos autors que estan molt de moda a Anglaterra. O autors alemanys, romanesos, suecs, grecs. Teatre contemporani, vaja. Aquí hi ha moltes dones, tantes com homes. Noms com Lucy Prebble, Caroline Guiela Nguyen, Alecky Blythe, Gilliam Slovo, Sarah Delappe, Maja Zade, Polly Stenham, Lucía Carvajal, Anupama Chandrasekhar, Ella Hickson, Ella Carmen Greenhill o Caryl Churchill potser no els sonen de res, però ja els puc dir que nord enllà estan en boca de tothom. Si fan un cop d’ull a la cartellera del National Theatre (el teatre nacional britànic), per exemple, hi veuran sobretot teatre contemporani i, per tant, un munt de dones com a autores o directores.

En pocs anys, no obstant, la cosa podria canviar. Xavier Albertí finalitza el 2020 el seu segon mandat com a director del TNC. Ja ha dit públicament que no pensa repetir i que estaria bé que fos una dona qui el substituís. Amb la dimissió inesperada de Pasqual, s’obre una oportunitat al Lliure. Haurien de ser moltes, les dones, que es presentin per ocupar la poltrona. Els mascles, de fet, no haurien ni de presentar-se. Ja ho deia Alícia Gorina, citant el gran director italià Romeo Castellucci: “Heu de treure els homes a patades”.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca