Sense categoria
Bill Viola i Luis Camnitzer a Eivissa

Exposicions amb olor a pi i regust de sal

Tots sabem quina és l’opció més ràpida, –i no més barata precisament-, per viure una experiència intensificada de la illa d’Eivissa a l’estiu. Ara bé, el que potser no coneixem tan bé és la presència d’un conjunt d’espais dedicats a l’exhibició d’art contemporani que es troben a la més gran de les Pitiüses i que aquest estiu ofereixen una programació estimulant, capaç de recordar-nos la capacitat de les arts per enriquir el nostre diàleg amb l’entorn i amb la història.

[Siente, vivo, las fuerzas miméticas]

La galeria madrilenya Parra & Romero va obrir una segona seu a Eivissa al 2013, llogant una enorme granja de conills en desús molt a prop del poble de Santa Gertrudis. Les diferents mostres que han organitzat durant la temporada estival han permès confirmar que les propostes site-specific de la creació minimal i conceptual són especialment enriquidores quan dialoguen i emfatitzen amb intel·ligència i/o contundència, entorns que no han estat pensats originàriament per a funcionar com a espais expositius. A més a més, aquesta segona seu assumeix una especificitat que voldríem destacar: el seu desig de reivindicar des de la creació contemporània un joc de forces mimètiques amb aquell substrat d’intel·lectuals que es van refugiar a l’illa des de la dècada dels anys trenta del segle XX.

Luis Camnitzer, 38°58’29.65”N 1°26’34.24”E
Luis Camnitzer, 38°58’29.65”N 1°26’34.24”E

[que hacía tiempo creía muertas]

Abans de l’arribada massiva de perfils internacionals a partir de finals de la dècada dels cinquanta, un conjunt d’intel·lectuals ja havia trepitjat el territori a la dècada dels anys trenta, deixant-se estimular per l’entorn sense caure, encara, en consideracions exotitzants.  Un dels pares del dadaisme, Raoul Haussmann, va arribar al 1933, instal·lant-se al poble de Sant Josep. El mateix any, trepitja Eivissa per primera vegada Erwin Broner, arquitecte que no abandonarà la illa a partir de la seva tornada als anys cinquanta, generant un conjunt excepcional d’arquitectures d’un racionalisme mediterrani, completament hereu de les cases pageses eivissenques. A la mateixa dècada un es podia creuar puntualment amb Will i Emma Faber, Rafael Alberti, Albert Camus o Paul Gauguin –nét del pintor-. A l’abril de 1932, Walter Benjamin arribava a Eivissa, instal·lant-se a una caseta a Sa punta des Molí on vivien poc més de set-cents habitants. 

Precisament sobre l’estada d’aquest darrer –que es pot rastrejar amb rigor a l’assaig de Vicente Valero Experiencia y pobreza: Walter Benjamin en Ibiza, 1932-1933– pivota la proposta de Luis Camnitzer -1937- per a Parra & Romero, o millor dit, per a l’illa d’Eivissa.

Luis Camnitzer, 38°58’29.65”N 1°26’34.24”E
Luis Camnitzer, 38°58’29.65”N 1°26’34.24”E

Aquest artista, excel·lent representant d’aquell conceptual d’arrel lingüística que es barreja amb les possibilitats de la instal·lació, ja havia exposat la seva peça Insultos –2009- a la rampa per on entraven els camions a aquesta antiga granja de conills, en el marc de la mostra col·lectiva Things from before beside, things from after around, things of the moment -2013- . Ara bé, la proposta que ha pensat per aquest estiu fuig del tarannà més polititzat, pedagògic o irònic de múltiples de les seves obres, per acostar-se a un gest més expansiu, poètic i tendre.

Camnitzer s’ha inspirat en el text On astrology que Walter Benjamin va redactar precisament a una de les seves estades que va fer a Eivissa entre 1932 i 1933, fugint de nazisme alemany. Publicat pòstumament, aquest breu assaig defensava una aproximació a l’astrologia que esquivés les “influències màgiques”. L’intel·lectual alemany apostava en canvi pel concepte de “similitud”, després d’haver intuït al seu refugi eivissenc la presència d’una mena de força mimètica activa que travessa les coses, les persones, les constel·lacions, les danses, els núvols. Benjamin lamenta al seu breu text que haguem perdut la capacitat per identificar aquests “centres mimètics” que canvien al llarg del temps però que sempre generen noves forces.

Segurament, la proposta de Camnitzer contribueixi a recuperar i a entrenar-nos en aquest exercici. L’artista ha fragmentat una de les frases del text original, imprimint-lo sobre plaques de llautó que ha instal·lat, desbordant el marc de la galeria, en diferents punts de l’illa amb una càrrega simbòlica, històrica o natural especial. Per gaudir d’aquest recorregut, que a més a més, genera sobre el mapa la forma d’un cercle, emfatitzant així la idea de “centre mimètic”, cal desplaçar-se a la galeria on ens entreguen un conjunt de coordenades amb la latitud i la longitud d’aquestes intervencions. Realment, la sensació és la d’estar rebent el mapa per la recerca d’un tresor, tot i que ara el tresor és la invitació a gaudir d’una deriva on activem la nostra capacitat per copsar les similituds entre la branca d’un pi, un pou eivissenc, el rostre de la persona que ens acompanya, la forma d’un conjunt de roques davant la mar, les petjades de les petjades de les petjades d’un passeig de Benjamin o el cinturó d’Orió, en cas que acabem el passeig circular de nit.

Luis Camnitzer, 38°58’29.65”N 1°26’34.24”E
Luis Camnitzer, 38°58’29.65”N 1°26’34.24”E

En paral·lel a aquesta intervenció –que a més a més romandrà a l’illa-, s’ha programat aquest estiu una altra mostra que podem llegir precisament des de les forces mimètiques que sacsegen, en aquest cas, la costa eivissenca. 

Parlem de la presentació fins al 30 de setembre de dues peces de Bill Viola a La Nave Salinas, espai que va obrir el col·leccionista d’art novaiorquès Lio Malca al 2015. Aquest espai construït al 1941 per emmagatzemar les enormes quantitats de sal que produeix el Parc de Ses Salines on s’ubica, també romania en desús fins que Malca decidís transformar-lo en espai expositiu. De fet, els que ens hem criat a la illa i hem anat a passar el diumenge en família a l’inici de la platja recordem que la muntanya de sal s’emmagatzemava precisament fora d’aquesta nau, espai que alhora aprofitàvem els més joves per llençar-nos a la mar.

LA NAVE SALINAS. Bill Viola outisde shot. Credit Vitorino
LA NAVE SALINAS. Bill Viola outisde shot. Credit Vitorino

Des de la seva obertura ara fa tres anys, l’espai diàfan ha alterat la seva arquitectura per adaptar-se a les diferents propostes: Kaws, Marco Brambilla, Keith Haring i ara Bill Viola. En aquest cas s’ha buidat el màxim possible l’espai central per poder integrar una pantalla en format vertical de més de set metres d’alçada. Com si es tractés d’un altar purificador, ara en format audiovisual, la pantalla, ubicada al fons de la nau, projecta les peces Fire Woman i Tristan’s Ascension –The Sound of a Mountain Under a Waterfall-.  Les dues projeccions van ser concebudes pel muntatge operístic que Peter Sellars va fer de  l’obra de Richard Wagner Tristany i Isolda per a l’Òpera de París al 2005. 

Les obres d’aquest representant excepcional de la vídeo-instal·lació poden ser llegides des de les connexions personals amb els temes universals i metafísics amb els que acostuma a treballar l’autor. Ara bé, tots sabem que els espais on es presenten les seves peces incorporen sempre més capes informació que poden emfatitzar l’experiència mística que intenten vehicular les seves projeccions. Fins aquest estiu, el nostre contacte més intens amb una obra de Viola havia estat a l’interior de la Capella de Sant Nicolau de Girona on es va mostrar al 2009 la videoinstal·lació The Messenger.

[hasta parecer la luna] 

Veure Fire Woman i Tristan’s Ascension –The Sound of a Mountain Under a Waterfall– a la Nave Salinas ens permet reprendre l’exercici de forces mimètiques plantejat per Benjamin i Camnitzer. Les peces es lliguen a una narració operística que, precisament, comença en mig de la mar, tot i que els fragments escollits representen el final de la èpica llegenda on, els amants, davant la impossibilitat de gaudir-se a la terra, han d’abandonar els seus cossos per retrobar-se a una altra realitat. Així, a Fire woman accedim a la visió agonitzant de Tristany on el desig físic per la seva estimada desapareix enmig de la força purificadora y aniquilant del foc i de l’aigua. A Tristan’s Ascension accedim a un d’aquells fragments colpidors de Viola on la imatge de grans quantitats d’aigua ralentitzada ens transporten una mena de trance hipnòtic. Desapareguda Isolda, ara és Tristany qui engega la seva ascensió aqüífera a una altra realitat.

LA NAVE SALINAS_Bill Viola_Install Fire Woman. Credit Vitorino
LA NAVE SALINAS_Bill Viola_Install Fire Woman. Credit Vitorino

Gesamtkunstwerk o cercles mimètiques. El que aconsegueix Malca programant aquestes dues peces a una antiga salinera és precisament que l’experiència amb l’obra i amb la pròpia illa es vegin intensificades. I ho assoleix gràcies a ubicar dues projeccions de Viola a un espai pensat per emmagatzemar un material, no només utilitzat com a moneda d’intercanvi al llarg de la història d’Eivissa –i d’aquí l’arrel etimològica del nostre salari-, sinó com a matèria purificadora per mantenir els cossos dels morts, utilitzada fins i tot a algunes cultures –com la mexicana– com a ofrena perquè el cos no es vegi corromput al seu viatge al món ultraterrenal. I sobretot ho aconsegueix perquè un pot entrar a aquest espai en banyador, després d’haver nadat a la platja de Ses Salines, i gaudir de vint minuts d’ascensions purificadores, amb olor a pi i restes de sal a la pell.

[Siente, vivo, las fuerzas miméticas]

LA NAVE SALINAS_Bill Viola_Install Tristans Ascencion. Credit Vitorino
LA NAVE SALINAS_Bill Viola_Install Tristans Ascencion. Credit Vitorino

[Volem agrair, a diferència d’aquelles galeries de Madrid o Barcelona on els treballadors han de romandre amagats darrera murs-recepció, el tracte professional i, sobretot, càlid, de Marta Navas –Parra & Romero- i Alba García –La Nave Salinas-. Potser, aquesta amabilitat també s’explica per la seva mimesi amb les peces de les que hem parlat.]

Articles relacionats amb Parra & Romero