Música
Un repàs a l'època en què el cinema va treure molt suc al piano de gran cua

Concerts de piano i orquestra per al cinema

Hi va haver una època en què el cinema va treure molt suc del piano de gran cua. Les coses van sovint per tongades. Era el temps en que un gran virtuós internacional com el valencià José Iturbi (València 1895 – Los Angeles 1980), nord-americà d’adopció des dels anys trenta, es deixava convèncer pel productor Joe Pasternak per intervenir en films de la Metro-Goldwin-Mayer, no per fer d’actor sinó interpretant sempre el seu paper mateix de José Iturbi, gran pianista.

S’estrenà el 1943 amb Thousands Cheer, de George Sidney, que a Espanya en varen dir El desfile de las estrellas, on Iturbi ja alternava amb Gene Kelly, Judy Garland i una gran quantitat de stars de Hollywood, en un film dedicat a mantenir la moral de l’exèrcit americà en plena segona Guerra Mundial.

Iturbi i Judy Garland a 'Thousands Cheer' (1943)
Iturbi i Judy Garland a ‘Thousands Cheer’ (1943)

Però la cosa continuà, i vingueren vuit films més fins el 1951, i a més d’un dels quals, per acabar d’estar en família, també hi intervenia el català Xavier Cugat. El més famós va ser potser Anchors AweighLevando anclas– del 1944, que aquest cop anava de mariners i no de soldats, també de Sidney, amb Frank Sinatra i altre cop Gene Kelly. Kathryn Grayson, una soprano amb gràcia, recent descoberta per la Metro, o la polifacètica Jane Powell sovint eren les protagonistes femenines.

La imatge pública d’Iturbi era la que s’havia guanyat a les sales de concert del món, la del gran concertista amb frac, com quan tocava el primer concert de Txaikovski a That Midnight Kiss (1949), però el virtuós anava tan sobrat que, a més de fer el paper que s’esperava d’ell, molt sovint es popularitzava, com quan a Holyday in Mexico (1946) tocava un boogie-woogie espaterrant, amb una ma esquerra que els profans creuríem que en aquella peça era impossible de dominar. Com sovint passava, a aquell film hi intervenia també la germana de l’artista, Amparo Iturbi, també pianista reconeguda arreu, fent duet amb ell.

Però a la mateixa època es va posar de moda que a films no musicals, sinó d’argument, normalment drames, un dels personatges principals interpretés un concert de piano i orquestra, en la més pura tradició post-romàntica, que als Estats Units representava, triomfant, Serguei Rakhmàninov, instal·lat allà havent fugit de la Revolució russa.

L’iniciador d’aquesta nova moda, però no va ser un film americà, sinó britànic. A Dangerous Moonlight de nord-irlandès Brian Desmond Hurst (1941), l’enigmàtic Anton Walbrook interpreta un compositor, i pilot de la RAF, en el marc de l’ocupació alemanya de Varsòvia. I allà s’escolta el que és segurament el primer concert de piano i orquestra escrit expressament per al cinema, el Warsaw Concerto, d’un sentimentalisme dramàtic arravatat, que acompanya unes imatges d’un neoromanticisme punyent, on un piano és tocat entre les ruïnes del bombardeig. I aleshores, a aquella Varsòvia envaïda, el pitjor encara havia d’arribar. El seu autor és Richard Stewart Addinsell (Oxford 1904 – Londres 1977), un dels grans noms de la música britànica per a cinema. Me’l puc imaginar feliç de tenir la llibertat de fer, no sols música incidental sinó un concert a la manera de Rakhmàninov, avalat pel fet que no ho feia “de debò” sinó per al cinema. Una mica allò de “per exigències del guió”.

Richard Addinsell
Richard Addinsell

Aquest Concert de Varsòvia del que s’han fet múltiples versions i enregistraments, sovint ha estat considerat una obra anacrònica, però de fet és només set anys posterior a la Rapsòdia sobre un tema de Paganini, de Rakhmàninov, la darrera peça genuïna d’aquestes característiques del music rus.

Però el resultat va ser una obra d’una popularitat immensa, que prop de vuitanta anys després no ha desaparegut sepultada per la música “del seu temps”, i ha fet el salt de la partitura utilitària fílmica a la sala de concert.

L’altre capítol d’aquesta història arribà el 1945, i entremig Iturbi ja havia fet unes quantes pel·lícules a Hollywood, on no hi havia tocat cap concert fet exprofés però havia organitzat un muntatge increïble amb la seva interpretació, a Anchors Aweigh el 1944, de la Rapsòdia Hongaresa número 2 de Liszt, en forma de concert de piano i orquestra… de pianos! Ell i divuit pianistes més tocaven enfervorits la partitura, mentre Sinatra i Gene Kelly, vestits de mariner, baixaven corrents les grades de l’enorme Hollywood Bowl buit, per a sentir-los.

Una nova pel·lícula anglesa, Love Story (1945), de Leslie Arliss, repren el tema del pianista, que en aquest cas és una dona –interpretada per Margaret Lockwood– i els seus amors dramàtics amb un altre pilot de la RAF. El nou concert fet a mida pel film serà la Cornish Rhapsody de Hubert Bath (Barnstaple, Devon, 1883 – Harefield, 1945), un altre dels grans músics de cinema britànics, en la que pràcticament seria la seva obra pòstuma.

Hubert Bath
Hubert Bath

Possiblement la millor peça d’aquesta sèrie –bé que la majoria son força brillants– sigui Spellbound Concerto (1945) de Miklos Rozsa (Budapest 1907 – Los Ángeles 1995). Prové d’una de les obres mestres d’Alfred Hitchcock, el film Spellbound, que a Espanya s’intitulà Recuerda. Rosza guanyà l’Òscar a la millor banda sonora d’aquell any per aquesta partitura, magnífica, en la que aconsegueix amb èxit crear –amb l’ajut del theremin– un clima psicològic molt adequat a aquell film, en el que els factors psicoanalítics tenen un paper tan especial. El mateix Salvador Dalí hi dissenyà una seqüència onírica memorable, com memorable és l’actuació del gran Michael Txékhov –fill del dramaturg Anton–, que interpreta el vell psiquiatra mestre de la protagonista, Ingrid Bergman.

Miklos Rozsa
Miklos Rozsa

En aquest cas no hi ha cap pianista en escena, i el concert forma part de la música incidental de la pel·lícula, de la que se’n va extreure la peça que se sol interpretar en forma de concert.

El mateix any, Bernard Herrmann (Nova York 1911 – North Hollywood, California, 1975), un altre dels grans de la música cinematogràfica nordamericana, que acabaria essent un dels músics que més treballà en films de Hitchcock, feia un Concerto macabre per Hangover square (1945) de John Brahm.

Bernard Herrmann
Bernard Herrmann

Malgrat que el protagonista torna a ser un pianista –i aquí compositor també–, personatge torturat, el concert és una composició que surt una mica de la pauta, pel seu caràcter menys sentimental i molt més expressiu, a to amb el caràcter de film noir que te la pel·lícula. Tanmateix el que no es perd, sinó que s’accentua, és el to vibrantment romàntic de la pel·lícula.

L’aire sentimental es recupera força, tanmateix, a la peça Dream of Olwen, del film While I Live (1947) de John Harlow, composat per Charles Williams (Londres 1893 – Findon Valley, Worthing, West Sussex, 1978).

Charles Williams
Charles Williams

El seu concert torna a estar al servei d’una història delirantment romàntica, que inclou l’aparició reencarnada d’una compositora morta, en torn de la qual gira la història, i que interpreta el concert del Somni d’Olwen al piano de la que havia estat la casa on els familiars l’enyoren, just quan ells estan escoltant-ne una emissió per ràdio.

La fórmula, que semblaria tan “occidental” també fructificà a l’Europa oriental. De la mà d’un dels grans compositors mundials del segle XX, Dmitri Xostakóvitx (San Petersburg 1906 – Moscou 1975), que a part de la seva obra més personal, sovint també es posà al servei de la música per a cinema. L’Assalt a Krasnaya Gorka seu és un concert “cinematogràfic” de piano i orquestra de la mateixa naturalesa dels que hem estat veient, que va fer per al film L’inoblidable any 1919 (1951), de Mikheil Chiaureli, una mostra ortodoxa del cinema més realista socialista al servei del culte a la personalitat de Stalin, que en la pel·lícula és interpretat per un actor que és un veritable doble d’ell, igual que passa amb el personatge de Lenin.

Dmitri Xostakóvitx
Dmitri Xostakóvitx

Tanmateix cal no oblidar que, al cap i a la fi, el model d’Addinsell, Bath i companyia s’inspirava en algú tan rus com Rakhmàninov –per molt exiliat que estès als EUA–, que bevia en les fonts d’algú també tan rus com Txaikovski, si bé a aquest sempre li havien tirat en cara la seva excessiva occidentalització com a compositor. Allò que s’havia inventat un rus occidentalitzat, doncs, tornava a Rússia després de passejar-se per Occident.

Això passava el 1951, i l’any següent la moda arribà a casa nostra. Ricard Lamote de Grignon (Barcelona 1899 – Barcelona 1962) composà un Concierto mágico destinat al film homònim (1953), del director tortosí Rafael J. Salvia.

Ricard Lamote de Grignon
Ricard Lamote de Grignon

Aquesta pel·lícula es conserva i fins i tot s’ha exhibit modernament algun cop, però no està disponible perquè la còpia conservada necessita restauració. Es tracta novament d’un argument que passa en ambients de concert i el pianista no és cap actor sinó el pianista valencià, i doctor en Filologia, Leopoldo Querol (Vinarós 1899 – Benicàssim 1985), que com solia fer el seu paisà Iturbi, a la pel·lícula no fa d’un personatge de ficció sinó d’ell mateix.

Cartell del film Concierto mágico, amb el pianista valencià Leopoldo Querol i el director català Joan Pich Santasusana
Cartell del film Concierto mágico, amb el pianista valencià Leopoldo Querol i el director català Joan Pich Santasusana

Si el film encara no és visible generalitzadament, el concert sí que és audible, ja que n’hi ha un enregistrament a càrrec d’Albert Guinovart. Lamote de Grignon aporta a la fórmula més intimisme i uns tocs de melodia catalana que conjuguen amb el simfonisme i la brillant escriptura pianística.

Segurament la línia continuà però s’anà dissolent, i encara la trobaríem a nous films com els de la sèrie televisiva Foreign intrigue de Scheldon Reynolds, del 1956, on el músic Charles Norman (Suècia 1920 – 2005) incloïa un convincent Foreign intrigue concerto. Però el gran moment del subgènere, dels anys quaranta i primers cinquanta, ja havia passat definitivament.

Francesc Fontbona

Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) és un dels historiadors de l’art més eminents i prolífics del país. Entre les seves obres, destaquen La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Anglada-Camarasa (1981, amb Francesc Miralles), dos volums de la Història de l’art català (1983 i 1985), Josep Mompou (2000), Manolo Hugué (2006)... A més, ha dirigit o codirigit l’obra en cinc volums El Modernisme (2002-2004), el Diccionari d’historiadors de l’art català (en línia, encara en procés de creació i en col·laboració amb B. Bassegoda i Hugas) i Pintura històrica catalana. Art i memòria (2015), entre altres.

És un col·laborador històric d’EL TEMPS.
Francesc Fontbona

Francesc Fontbona: darrers articles (Veure-ho tot )