General

Quan la natura diu prou

Un automòbil circula per una carretera amb un gran núvol de pols al fons. És a punt de ser engolit, com hem vist milers de vegades en milers pel·lícules postapocalíptiques. Sembla la instantània més precisa de la fi del món, d’una fi real, la de l’home a punt de ser esclafat per la natura. Però no. És una imatge sense truc, ben certa: any 1936, Texas. La natura ha dit prou i ha emprès la seva particular venjança a tants anys de mals usos, de mala praxi, d’avarícia, de pressió descontrolada. De no haver tingut en compte que la natura pot alçar-se i ser devastadora.


The Dust Bowl. Quan la natura es rebel·la
Museu de la Vida Rural. L’Espluga de francolí
Fins al 5 de gener de 2019


El fet, d’una justícia poètica que fa feredat, aconsegueix posar la humanitat en la mesura que li pertoca. Som petits, insignificants. I tenim una responsabilitat en el nostre futur, en la convivència d’ecosistemes, de lògiques naturals i de respecte mutu. I, malgrat que la imatge sembla extreta d’una pel·lícula dirigida per la ment estèticament perversa de M. Night Shyamalan –no anava pas tan desencaminat amb The Happening, on reflexiona a partir d’aquesta mateixa premissa de revolta natural–, tot plegat ens resulta tan real com desconcertant. Perquè el Dust Bowl és, encara ara, una catàstrofe desconeguda, aquí i arreu, i com bé mostra l’exposició The Dust Bowl. Quan la natura es rebel·la.

El primer cas de “refugiats climàtics”

Eren els anys 30 i la Gran Depressió que va provocar el Crac del 29 s’afegia als mals usos agrícoles que es venien realitzant des de feia un segle a la part central dels EUA. La catàstrofe –ecològica i humanitària– és el primer cas extensament documentat sobre refugiats climàtics. L’exemple paradigmàtic de la manca d’entesa –i de la poca voluntat per a què aquesta es produeixi– entre els humans i la natura.

Però, com es va arribar a aquesta situació extrema en una àrea que va ser coneguda com el “graner del món” durant la Primera Guerra Mundial? Com es va poder ermar la terra agrícola abocant a grans masses de població a una migració dramàtica per factors medioambientals? I, sobretot: com pot ser que aquell cas tingui noves vides en casos actualment repeteixen el patró, a diferents llocs del món, i a causa del canvi climàtic?

Família de refugiats a la carretera @ Dorothea Lange, 1936. Cortesia de la Library of Congress
Família de refugiats a la carretera @ Dorothea Lange, 1936. Cortesia de la Library of Congress

L’exposició mostra de manera molt entenedora, gràfica i documentada, tota la cronologia del desastre, perquè té les seves causes i el Dust Bowl ha esdevingut el gran exemple històric sobre un problema actual, gravíssim. I, per demostrar que no va ser un cas de generació espontània, sinó tot el contrari, la mostra es divideix en tres apartats: repàs d’antecedents, reconstrucció del moment del drama i el caos actual de refugiats climàtics.

De l’inici a la catàstrofe

Trobem l’inici en la colonització europea dels EUA al llarg del segle XIX, sobretot en l’ocupació de la zona central coneguda com les Grans Planes –entre el riu Mississipí i les muntanyes Rocalloses. La progressiva arribada de colons, empesos per la superpoblació a l’est i la necessitat de noves terres de conreu, va desplaçar primer i liquidar després les comunitats índies i gairebé va extingir els bisons. La vegetació autòctona va ser substituïda per camps de pastures per a vaques i cultius intensius de gra, conreus no adaptats a les condicions ambientals ni climàtiques del territori.

Tot i que les Grans Planes eren un espai conegut per les llargues sequeres i els violents tornados, la bonança inusual del clima va ajudar a fer creure que tot anava bé. Que es podien tergiversar els codis naturals sense conseqüències. L’home fent de déu. Tot s’esguerra, de sobte, un cop passada la Primera Guerra Mundial, quan la caiguda dels preus i la baixada de la necessitat de productes agrícoles va crear una primera crisi econòmica que, amb el Crac del 29 i l’arribada d’una terrible sequera, va transformar-se: primer, en catàstrofe ecològica; després, en catàstrofe humanitària.

Nen protegint-se la cara de la pols, Oklahoma @ Arthur Rothstein, 1936. Cortesia de la Library of Congress
Nen protegint-se la cara de la pols, Oklahoma @ Arthur Rothstein, 1936. Cortesia de la Library of Congress

Els anys d’explotació intensiva del territori amb pastures per a vaques i cultius inadequats per a la zona va provocar la desertització, fent del tot impossible la regeneració dels sòls. A la situació s’hi van unir els estralls de forts vents i tornados, que van crear tempestes de pols gegantines que van convertir la zona en un solar pràcticament inhabitable. Sense res, ni casa, ni possessions, ni terres, ni cultius, molts dels habitants d’Oklahoma, Missouri, Texas i Arkansas, van haver d’emigrar rumb a Califòrnia.

L’exposició mostra aquesta evolució, els efectes de la crisi i, de manera preeminent, el moviment migratori que se’n desprèn. En aquest sentit, les imatges fotogràfiques que il·lustren la mostra son obra de l’ equip encarregat de documentar la crisi. Sota la direcció de Roy Stryker, es van integrar a l’equip una desena de fotògrafs entre els quals destaquen Dorothea Lange i Arthur Rothstein, fil conductor de les imatges de la sala del Museu de la Vida Rural. Els dos van tocar de més a prop el tema propi del Dust Bowl, fotografiant les tempestes de pols, l’èxode dels refugiats, o bé els campaments.

Sense oblidar d’altres manifestacions culturals sorgides directament dels fets, com les cançons de Woodie Guthrie, sobretot els reportatges i novel·les de John Steinbeck, autor de The Grapes of Wrath (El raïm de la ira) adaptada al cinema per John Ford.

Mare amb els fills a Tulare, Califòrnia @ Dorothea Lange, 1938. Cortesia de la Library of Congress
Mare amb els fills a Tulare, Califòrnia @ Dorothea Lange, 1938. Cortesia de la Library of Congress

El tram final de la mostra ens posa, com a espectadors i habitants, al reflex del propi mirall. Què estem fent, ara? Cap on va aquest desgavell ambiental del sistema? Quines catàstrofes ens esperen? El present és el protagonista d’aquesta fi expositiva, amb sis casos de refugiats actuals o que s’esdevindran en els propers anys.

Del canvi climàtic afecta des de les illes del Pacífic Sud a la sequera que assola el Sudan; del desgel de Sishmaref, a Alaska, a Isle de Jean Charles, a Louisiana, a punt de ser negada pel mar; fins arribar al llac Poopó, a Bolívia, que ha quedat completament sec, fins aturar-nos a Síria, amb la sequera més gran a la zona en els darrers segles, que s’afegeix –o potser provoca, segons sostenen diversos experts– a una guerra cruenta.

Tempesta de pols sobre Stratford, Texas @ Autor desconegut, 1935. Cortesia del NOAA's National Weather Service
Tempesta de pols sobre Stratford, Texas @ Autor desconegut, 1935. Cortesia del NOAA’s National Weather Service

Menuda i conscient, val molt la pena aquesta exposició que mostra el Dust Bowl com a cas paradigmàtic de les conseqüències dels abusos que l’home fa de la natura. Amb l’home com a principal amenaça per a la supervivència de l’home i de la Terra a dia d’avui. Un cas que avui és més viu que mai com a d’un futur que ens hauria de mantenir en alerta permanent.

Esteve Plantada

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca