General
L’art cinètic és el protagonista de l'exposició 'Obres obertes. L'art en moviment' de La Pedrera

L’avantguarda més hipnòtica envaeix la Pedrera

Quadres que es transformen a mesura que hi passes pel davant; parets de maons que es mouen periòdicament; mòbils penjant del sostre; escales deformes; pèndols musicals i saturació cromàtica que desafia la ment del visitant. Obres obertes. L’art en moviment és l’exposició més hipnòtica i lúdica de la temporada. Serà a la Fundació Catalunya La Pedrera fins al 27 de gener.  


Obres obertes. L’art en moviment, 1955-1975
Fundació Catalunya La Pedrera
Del 28 de setembre al 27 de gener 


 

Va ser l’avantguarda històrica menys coneguda a casa nostra, tot i que hi va haver tres bons representants, com Eusebi Sempere (Onil, Alcoià, 1923-1985), Leandre Cristòfol (Os de Balaguer, Noguera, 1908-1988) i Jordi Pericot (El Masnou, Maresme, 1931). L’art cinètic i les obres anomenades obertes van nàixer als anys cinquanta d’una manera no coordinada i aquí, i a l’Estat, va cristal·litzar el 1957 amb l’agrupació de diversos artistes que feia temps que hi treballaven -amb el Grup Parpalló, Equipo 57 i Equipo Córdoba.

A Europa i al món era un art amb voluntat democratitzant. Mariana Gelussi, comissària d’aquesta exposició amb Jordi Ballart, recorda que «no volien fer art per a una elit: tothom havia de poder-lo entendre a partir d’elements universals». Feien servir «varietat de llenguatges i tècniques però tots tenien les mateixes problemàtiques. Havia de ser una metàfora de la realitat sempre canviant i l’espectador havia de ser pràcticament coautor» de les obres, amb la seva participació: l’obra sempre és diferent, en funció del punt de vista. A mesura que es trasllada el punt de vista -de vegades també es mouen les obres- l’obra canvia.

Jordi Ballart insisteix que «l’espectador aquí és actiu. No es tracta de situar-se de manera passiva davant les obres. No es tracta simplement d’un actitud passiva sinó propositiva. I no s’ha de treballar només l’ull, sinó també el cos. Amb el nostre moviment, les obres adquireixen noves formes. Són obres en moviment».

Però l’art cinètic pretenia ser molt més que una metàfora, diu Gelussi: volia també «canviar la realitat mateixa» i, com obligava a l’espectador a participar, li donava «una responsabilitat i això implicava que l’espectador també havia de canviar el món».

Va ser un moviment amb artistes a moltes ciutats d’Europa i Amèrica: «des de Milà fins a París i Düsseldorf», diu Gelussi, creixen els col·lectius artístics: el grup T a Milà; l’N, a Pàdua; el Zero a Düsseldorf, i el GRAV (Groupe de Recherche d’Art Visual). Però també veneçolans i argentins. A l’Estat el moviment va tenir unes característiques concretes en el seu naixement. Se’l va anomenar ‘art normatiu’, defensava igualment el treball col·lectiu; estava teoritzat per Vicente Aguilera Cerni (València, 1920-2005) i va durar molt poc. Tots tres col·lectius van exposar a l’Ateneu de València el 1960 i aquell mateix any les tendències artístiques van passar d’aquest abstracte a un figuratiu arrelat al pop art i amb fort contingut social (Equip Crònica).

L’exposició de Fundació Catalunya La Pedrera «vol donar a conèixer -diu Ballart- una avantguarda que és l’altra cara de l’abstracció de segona meitat del segle XX, amb la presència d’obres d’artistes catalans i espanyols en el context internacional d’art cinètic. És en aquest sentit que trobareu obres de Jordi Pericot, Eusebi Sempere i Leandre Cristòfol en un marc internacional on hi ha els precursors, com Marcel Duchamp i Alexander Calder, i d’altres de consagrats com els veneçolans Jesús Rafael Soto i Carlos Cruz-Diez, l’argentí Julio Le Parc i la italiana Marina Apollonio. Una obra d’aquesta artista, un joc de cercles concèntrics que produeix l’efecte d’un espiral tridimensional, ens rep des del pati interior de la Pedrera.

Cloison lames réfléchissantes de Julio Le Parc és una obra interactiva amb el visitant, que la pot "travessar".
Cloison lames réfléchissantes de Julio Le Parc és una obra interactiva amb el visitant, que la pot “travessar”.

L’exposició està dividida en quatre àmbits. El primer és ‘De l’ull al cos’, que ens introdueix, segons Ballart, en el joc del «desplaçament d’un camp estètic purament visual fins a un camp estètic on el cos pren protagonisme perquè les obres no tenen un sol punt de vista sinó que es transformen i modifiquen a partir de la durada del moviment de l’espectador». S’obre amb una projecció de formes també espirals, de nom Anemic Cinema, amb les quals Marcel Duchamp es va avançar a aquest moviment -ja que l’obra és de 1925. Aviat s’hi troba també un mòbil d’Alexander Calder cedit pel Museu d’Art Contemporani d’Alacant (MACA), una obra que Eusebi Sempere va adquirir per la seva col·lecció particular i posteriorment va cedir al MACA. També inclou una obra de Julio Le Parc que juga amb un panell de làmines reflectants que fracciona i multiplica les imatges del fons, un mural de quadres concèntrics ric en cromatisme (Cloison lames réfléchissantes, 1966).

Al segon àmbit, La inestabilitat. Programar el caos, les obres tenen aquest caràcter canviant. «Eren artistes molt sensibles a la realitat canviant -diu Ballart-: Consideren que tot està en moviment. No hi ha res de fixe i estable en la realitat que ens envolta i, per tant, fer un art fixe semblava un contrasentit».

Orgue, d'Eusebi Sempere, és mòbil. 
Orgue, d’Eusebi Sempere, és mòbil. 

S’hi inclouen en aquest apartat dues obres mòbils d’Eusebi Sempere (Orgue i Columna), que volten sobre elles mateixes i reflecteixen una realitat paradoxal, ja que és canviant i repetitiva alhora: les seves obres són asimètriques però, en girar, repeteixen la mateixa forma dos cops cada volta.

També s’hi poden trobar obres de Jordi Pericot, que seria director de l’escola de Disseny Elisava després d’una estada de vuit anys a França durant la qual va entrar en contacte amb alguns membres del GRAV (Groupe de Recherche d’Art Visual). Les dues obres de Pericot a l’exposició van ser al pavelló espanyol de la Biennal d’Art de Venècia del 1971 i, com descriu Ballart al catàleg, «es componen d’una estructura quadricular amb motius geomètrics traçats al fons, quarts de cercle i punts, respectivament, que canvien de posició de manera gradual».

Jordi Pericot amb la seva obra Rotació d'un punt sobre buit
Jordi Pericot amb la seva obra Rotació d’un punt sobre buit

El tercer àmbit de l’exposició es diu directament ‘Més enllà del marc’. «L’obra visible és només una part de tot el que veiem», explica Ballart. En aquest context s’hi poden trobar parets de maons que es belluguen periòdicament; escultures amb mecanismes mòbils; un quadre geomètric al mig d’una paret amb la mateixa quadrícula i, fins i tot, una cambra semifosca amb un llum zenital suau i, al terra, un mecanisme manual per produir petites onades en una superfície líquida d’un metre quadrat aproximadament. Cada cop que s’acciona la palanca, l’aigua reflectirà els llums del sostre d’una manera diferent, depenent de la força i la perspectiva. Una obra de François Morellet titulada Reflets dans l’eau déformés par le spectateur.

Una visitant fotografia Dinamica ottica (Dinàmica òptica) d'Alberto Biasi
Una visitant fotografia Dinamica ottica (Dinàmica òptica) d’Alberto Biasi

El quart àmbit s’anomena «Fem visible l’invisible» i presenta obres «on els artistes s’interessen per les relacions existents amb la matèria». Els efectes del magnetisme o la llum produeixen efectes sorprenents en les obres dels artistes cinètics. Entre les més curioses hi ha la que engega periòdicament un camp magnètic en un llenç amb una corda de guitarra i un estri de metall que la fa sonar quan l’imant l’atreu. És Musical, obra del grec Takis. També s’hi troba un disc rotatori amb imants ocults que gira amb sorra fina de ferro al seu interior. El pols de ferro se sent atret pels imants creant curioses formes que, cíclicament, es trenquen i es refan. Una obra de Davide Boriani.

En aquest apartat hi ha també els mòbils galàctics del lleidatà Leandre Cristòfol, sengles obres de la sèrie Ralentí, que inclou estructures singulars fetes amb materials com taps de suro, barnilles de paraigües i altres objectes quotidians. El 1957 Cristòfol va reprendre el camí de l’abstracció, que no practicava des dels anys trenta, i crea aquesta sèrie de mòbils suspesos que incorporen un mecanisme que els dona un moviment continu. A la Pedrera s’hi exposen Metamorfosi constant Harmonia estel·lar.

Harmonia estel·lar (Ralentí), obra de Leandre Cristòfol del 1957
Harmonia estel·lar (Ralentí), obra de Leandre Cristòfol del 1957

La sortida d’Obres obertes. L’art en moviment és una sala amb tres colors aïllats, Chromosaturation. En aquest muntatge Carlos Cruz-Diez demostra com la mirada s’adapta a les noves realitats cromàtiques. Un cop dins d’una sala saturada de magenta, la ment de l’espectador rebutja la possibilitat improbable que tot el món sigui del mateix color i arriba un moment que pràcticament es veu una paret blanca amb un lleuger to magenta -a pesar de no haver canviat la intensitat de la llum. D’aquesta manera Cruz-Diez demostra la poderosa capacitat de canviar la realitat que té la nostra ment. Fins i tot de manera inconscient.

Chromosaturation, de Carlos Cruz-Diez fa evident que la ment ens modula inconscientment els colors -i, per tant, la realitat.
Chromosaturation, de Carlos Cruz-Diez fa evident que la ment ens modula inconscientment els colors -i, per tant, la realitat.

Àlex Milian

Periodista cultural i Director de continguts al setmanari EL TEMPS. En aquest mitjà ha estat director (2006-2009) i redactor de política, societat i ciència. Ha col·laborat amb les revistes “Sàpiens" i “Descobrir". Autor, amb Emili Piera, de "L’aigua de tots" (Bromera, 2005), un llibre periodístic sobre el transvasament de l’Ebre. Menció Especial al Premi Ciutat de Barcelona 2006 de Premsa escrita pel reportatge "Animals que tornen".
Àlex Milian

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca