General
París

Picasso, blau i rosa (i tot el que calgui)

És una manera eficaç de deixar clara d’entrada la naturalesa perennement proteica de Picasso: posar un al costat de l’altre tres autoretrats fets en un període de temps limitat que, entre ells, s’assemblen com un ou a una castanya. Sí, tothom ho sap que Picasso va ser un minotaure voraç d’estils i de formes, que s’ho empassava tot perquè no sabia sinó viure com un depredador sempre igual i sempre en evolució, però no perquè això sigui molt sabut vol dir que no valgui la pena de recordar-ho i, sobretot, que no sigui xocant constatar-ho, de nou, amb els propis ulls. Es pot dir, doncs, que funcionen com un avís i com un flaix enlluernador, els tres autoretrats que hi ha al principi de la impressionant exposició Picasso, blau i rosa, que el Museu d’Orsay dedica a dues de les èpoques de joventut més fundacionals i emblemàtiques de l’artista malagueny.


Picasso. Blau i rosa
Museu d’Orsay, París
Fins al 6 de gener del 2019
 


Qualsevol artista que, en tota la seva vida, hagués estat capaç de pintar –de crear– les obres que poden contemplar-se en aquesta exposició, ja tindria un lloc assegurat en la història de l’art del segle XX. Com que és Picasso, però, ens sembla normal que tot això –aquesta successió d’estils sempre amb un toc personal, aquesta evolució accelerada i amb intenció, aquesta relectura atrevida dels grans mestres del passat, aquesta inventiva sense fi– fos només el resultat de sis anys de feina juvenil, els que van del 1900, quan l’artista tenia dinou anys i va desembarcar a París per menjar-se el món, al 1906, quan passa un estiu a Gòsol que li desvetlla les ganes de convertir el trencament amb el passat i la subversió de la tradició en norma i precepte de l’art del futur.

L'Etreinte Musée de l'Orangerie
L’Etreinte Musée de l’Orangerie

Sol associar-se l’època blava a la tristesa, la melancolia i el dolor, i és cert, tot això hi és, però són una tristesa, una melancolia i un dolor gens efectistes, que s’aguanten sobre un esquelet d’humanitat autènticament sofrent, estèticament brillant però anímicament veraç i bategant d’empatia. Si Picasso només fos virtuosisme, no seria Picasso.

Autoportrait Musée national Picasso / Paris
Autoportrait Musée national Picasso / Paris

No són pocs els quadres de l’època blava amb un caient sentimental. L’envergadura tècnica, la precisió expressiva i la coratjosa netedat dels propòsits de l’artista, però, fan que, lluny de llastar les obres, aquest toc sentimental les electritzi de pura tendresa i emotivitat. És el cas de les pintures sobre el tema de l’abraçada, en què les parelles que s’abracen sobre la tela acaben adquirint una dimensió desvalguda però paradoxalment invencible, d’una fragilitat que durarà.

Autoportrait Musée national Picasso Paris
Autoportrait Musée national Picasso Paris

Una obvietat: el Picasso de l’època blava no va pintar només quadres amb predomini del blau. Sí, en va fer molts, i sovint va aconseguir una blavor d’una morbidesa elegant i introspectiva absolutament fascinant: inoblidables obres mestres. Però Picasso mai va ser només una cosa, mai va pintar només d’una manera. En la present exposició, hi ha quadres –el conegut retrat titulat Nana, per exemple– en què sembla que conviuen, en una mateixa obra, el realisme, l’impressionisme, el simbolisme i els aleshores encara no del tot nats fauvisme i expressionisme. Tot alhora, i sense trampa ni cartró.

Buveuse d'absinthe Musée d'Orsay
Buveuse d’absinthe Musée d’Orsay

Picasso va tenir molt de mèrit, en la seva fulgurant irrupció en la pintura de principis de segle, però no tot el mèrit va ser seu. Vull dir que es nota que, més enllà d’un fabulós talent natural i d’una ambició intel·ligentment dirigida, també va relacionar-se amb artistes més veterans de qui va aprendre lliçons profitoses i perdurables. Barcelona i Catalunya, en aquest sentit, jugaren un paper fonamental, i l’exposició de l’Orsay ho reconeix exposant obres magnífiques de Casas, de Russiñol i de Sunyer, les quals estan al costat dels petits però impetuosos retrats que Picasso va pintar dels seus amics d’Els Quatre Gats i que li serviren per fer, al local barceloní, la seva primera exposició individual seriosa.

L'Attente Musée Picasso Barcelone
L’Attente Musée Picasso Barcelone

Per descomptat, també s’hi noten, aquí i allà, influències de Velázquez, del Greco, de Toulouse-Lautrec, d’Ingres i tutti quanti. La llista podria ser molt llarga i ens la sabem de sobres. El que compta és l’actitud de Picasso envers la tradició, envers els gegants que l’havien precedit. Resumint-ho molt, la relació de Picasso amb la tradició va ser erudita, golafre i juganera, d’un respecte sincer però mai submís i gens ni mica sagrat.

Gustave Coquiot Musée national Picasso-Paris
Gustave Coquiot Musée national Picasso-Paris

És interessant fixar-se en les cares, d’aquesta època blava: cares absents, d’una tristesa abismal, d’un dolor concret –la pobresa material– però també indefinible –això que hem convingut a anomenar la condició humana–, hieràtiques de pena, maquillades de fred i desesperança… I, amb tot, quanta vida, quanta energia, quina intensitat que desprenen aquests cossos mig manieristes, d’espatlles insòlitament alçades, de torsos i cames més o menys contorsionats, de braços llarguíssims, de colls encongits, de cors arrugats. No hi falten, sobretot en els personatges femenins, les cares un punt malèvoles: la cara de vici de la Margot de L’Attente, la cara de bruixa d’una de les bevedores d’absenta…

La Chambre bleue
La Chambre bleue

Explorador infatigable, o millor dit, tastaolletes insaciable amb una personalitat i una gosadia absolutament colossals, el jove Picasso estava condemnat a triomfar, i l’exitosa exposició que el 1901 va fer a la Galeria Vollard, i que va constituir la seva presentació parisenca diguem-ne oficial, va confirmar tots els auguris. Només era qüestió de temps. Aquesta certesa, en tot cas, no va evitar que durant molts anys Picasso pintés –en l’època blava i en la rosa i també després– figures desvalgudes i amorosament fràgils (els quadres sobre relacions maternofilials) i, també, personatges excèntrics, marginals, solitaris (els arlequins, les bevedores d’absenta, els boigs), en les quals el jove artista projectava les seves inseguretats, les seves penúries i els seus dubtes, o la seva solitud inexpugnable de diferent i dissident. En el mitificat París bohemi del jove Picasso hi havia passió, vocació, alegria, ambició i arrogància, però també dolor, tristesa, alcohol, pobresa, malalties venèries i quotidianitat misèrrima. I tot això per força havia de ser als quadres.

Arlequin assis
Arlequin assis

I després hi va haver, és clar, la mort de l’amic de l’ànima, el suïcidi per desamor de Carles Casagemas, que ho va tenyir tot de blau. Són algunes de les obres més colpidores d’una exposició plena d’obres colpidores. Les que representen Casagemas mort. Amb la ferida de bala al cap, amb les marques de la pólvora, amb la cara serena inevitablement perduda i irrecuperable per les bondats i les maldats, les grandeses i les misèries, de la vida.

La Mort de Casagemas Musée national Picasso Paris
La Mort de Casagemas Musée national Picasso Paris

Això també és important. En les obres blaves de Picasso, no hi ha sublimació banal, ni encara menys espectacularització, del dolor i la tristesa. Però sí que hi ha dignificació. És una dignificació, i això encara és més important, que ve del virtuosisme formal, de l’habilitat sorprenent amb què distribueix colors i traça perfils i elabora composicions. És una dignificació que prové de la seriositat artística i de la renúncia a l’estridència i a l’escabrositat. Però és una dignificació que també neix d’una mirada que vessa de pietat i d’humanisme.

Le Fou
Le Fou

L’exposició, a més de nombroses pintures magnífiques –no hi falta La Vie, culminació i obra central de l’època blava, prestada pel museu de Cleveland–, inclou també gravats, dibuixos i escultures. És una exposició completíssima. Completíssima és poc.

Femme implorant le ciel Musée national Picasso Paris
Femme implorant le ciel Musée national Picasso Paris

La part dedicada a l’època rosa és molt menys extensa, però com no podia ser d’una altra manera també ofereix la seva dosi d’obres mestres. Per dir-ne només una, el retrat de Família de saltimbanquis amb un simi, pura gràcia, d’una intel·ligència enriolada de tendresa. Tot i que és cert que aquí Picasso ja no es mou per les coordenades adolorides de quan estava immers en el blau, no deixa de ser un clixé cromàtic considerar que l’època rosa és més alegra o entranyable o vital que la blava. Vull dir que en l’època rosa també hi ha escenes i personatges d’una melancolia escruixidora, d’una pena que ve de molt lluny i que no fugirà mai. Acròbates del desastre, saltimbanquis sobre el no-res. Som homes i per això som incurables.

Tête de femme criant Musée national Picasso Paris
Tête de femme criant Musée national Picasso Paris

L’exposició acaba amb l’estiu que Picasso, amb Fernande Olivier, passa a Gòsol. Allà, es posa a rellegir selvàticament Ingres, tempteja els primers rostres africanitzats i comença a sentir les ganes de dinamitar el passat i la tradició per fer-los germinar amb renovada energia. Destruir és fecundar. Distorsionar és donar forma. Enlletgir és trobar belleses inèdites. Les obres de Gòsol tanquen l’exposició i per a qualsevol altre artista haurien pogut ser la culminació inconcebible d’una trajectòria meteòrica i meravellosa. Per a Pablo Picasso, però, simplement eren el principi de tot.

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons

Articles relacionats amb Museu d'Orsay

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca