Fotografia

Torna a Can Framis l’artista que fa i desfà

Una aclaparadora vista de Nova York des de l’espai, amb quatre cops de brotxa per sobre, rep el visitant del Museu Can Framis, que corre el risc de no adonar-se que el mapa és un quadre pintat a l’oli malgrat les seves dimensions -més de dos metres i mig d’alçada i gairebé dos d’ample. A primer cop d’ull, sembla una fotografia ampliada, tal és el detall i l’efecte que produeix a una distància mitjana -la distància que sembla demanar un quadre d’aquesta mida. Al costat hi ha el mateix quadre però difuminat. S’endevina el blau del riu que separa Manhattan de Nova Jersey. L’autor, Jorge R. Pombo, ha sotmès aquesta còpia al caprici destructor del dissolvent. Ara són taques de color degradades que conserven una estranya textura de transparència.

Tota l’obra de Pombo, ho diu ell mateix, juga amb els contraris. El seu Nova York es paradigmàtic perquè és la ciutat -pintada amb cura, detall i un any de feina- i el que queda d’ella després de l’efecte del dissolvent.

'New York 3', un oli de Jorge R. Pombo
‘New York’, un oli de Jorge R. Pombo que fa 2,60 m. d’alçada i gairebé dos d’ample

Can Framis, el museu de la Fundació Vila-Casas, ofereix la possibilitat de veure l’obra de Jorge R. Pombo, després d’una dècada allunyat de les galeries de Barcelona. En els últims deu anys, Pombo ha exposat a Venècia, Nova York, Milà, Mònaco i Colònia però a la seva ciutat natal només havia fet una exposició parcial. L’exposició Viaje a la esencia de la pintura, és una “síntesi” de les seves obres de l’última dècada, segons explica la comissària de la mostra, Marie-Claire Uberquoi en la roda de premsa de presentació: “No és una retrospectiva sinó una síntesi del seu treball perquè des de 2007 no s’havia vist a Barcelona una exposició que reflecteixi l’amplitud i l’evolució del seu treball”.

Nascut a Barcelona el 1973, Pombo va començar el seu viatge artístic el 1997, molt interessat per l’obra de Gerhard Richter (Dresden, Alemanya, 1932) i Sigmar Polke (1941-2010). “Al començament -reconeix Pombo- copiava, robava l’estil de Richter. Avui la meva esperança és que ningú no confongui un quadre meu amb el de qualsevol altre autor”.

Marie-Claire Uberquoi recorda que Pombo sempre ha estat obsedit per la pintura. “Quan va iniciar la seva carrera, cap al 1997, la moda era el vídeo i la fotografia i només es veia això a les galeries i a les fires d’art. Ell va anar contracorrent, però no per voluntat pròpia, sinó per intuïció personal i per la fascinació que sentia per la pintura. Va decidir treballar amb oli i tot el que hi ha aquí està fet amb oli. No hi ha procediments fotogràfics ni serigrafiats. Això és molt important quan es veu el detallisme dels mapes”.

Uberquoi ha optat perquè l’exposició no tingués un recorregut cronològic o temàtic -“per això no caldria comissària”, argumenta- sinó que les diferents obres de les diferents sèries treballades per Pombo dialoguin entre elles a la mateixa sala. “D’aquesta manera es poden veure les característiques comunes entre unes i les altres”. La lluita dels contraris.

Per això, a la sala d’entrada a l’exposició hi ha exemples de totes les sèries que ha treballat Pombo. El Nova York correspon a la dels mapes i els degradats. Al seu davant s’hi pot veure una Variació de ‘La Llibertat guiant el poble’ de Delacroix III/III, també degradada amb dissolvent i pertanyent a una sèrie que l’ha portat a utilitzar aquest procediment amb obres d’antics mestres de la pintura. Obres mestres que ell mateix pinta primer i després redueix a l’abstracte amb el dissolvent. Amb una d’aquestes obres, una variació d’una obra de Tintoretto, Jorge R. Pombo va exposar a la Scuola Grande di Sant Rocco, a Venècia: el museu que conserva més obres de Tintoretto i que molt excepcionalment s’obre a d’altres pintors. “Cal destacar -diu Marie-Claire Uberquoi- que mai un artista contemporani havia pogut col·locar o fer una intervenció en aquella venerable institució. I Pombo, dins de la celebració dels 500 anys de Tintoretto, va ser convidat a exposar al costat de les obres originals”.

Sobre l’ús que fa d’obres d’altres autors, Pombo diu directament que les roba: “Jo sempre dic que el que faig és robar imatges. Jo estic convençut que tot és una cadena, tots som part d’aquesta cadena i quan agafo una imatge, l’estic robant. Un Delacroix no és meu, és una imatge que va construir una persona fa 200 anys amb un criteri estètic i polític que ja està esgotat. Ja no es fa així”. A partir d’aquesta premissa, Pombo intenta “alliberar la imatge” amb el seu tractament.

Sobre la selecció de les obres originals, Uberquoi apunta que no ho fa “pel contingut narratiu de la imatge o el seu impacte històric sinó pel codi de colors” que fan servir Delacroix o Tintoretto.

Pombo distingeix entre “quadres de paraules i quadres de colors”. Les obres del Bosco, per exemple, “són quadres de paraules perquè el 90 per cent de l’interès de l’obra és allò que explica el quadre, no la manera com ho explica”. En canvi, en les obres de Tintoretto o Delacroix “el més important és la codificació de taques de colors: Tintoretto és important per com ho està explicant, no per allò que està explicant”. Lògicament, els quadres de colors són la matèria prima per un procediment que, amb el procediment del dissolvent, redueix la figuració a abstracte.

'Estudio (32) para variaciones d''El milagro de San Marcos' de Tintoretto', de Jorge R. Pombo
‘Estudio (32) para variaciones d”El milagro de San Marcos’ de Tintoretto’, de Jorge R. Pombo

A més de la variació del Delacroix, l’exposició mostra una Variació de ‘La Pietà dei mendicant’ de Guido Reni, i un Estudio (32) para variaciones d’’El milagro de San Marcos’ de Tintoretto. De mapes també n’hi ha d’Istambul (Díptic Istanbul 10, Istanbul 11) i de Venècia.

Una altra obra destacada de la primera sala de l’exposició anticipa les pintures que tenen com a punt de partida elements arquitectònics clàssics o contemporanis de ciutats que Pombo ha visitat i ha fotografiat. Aquesta sèrie combina els elements arquitectònics de dues ciutats diferents, com superposades, o els combina amb mapes d’altres ciutats. Com sempre, són elements contraris: Mumbai/Nova York, Florencia/Jarkhot, Doha/París, Siena/Nova York, Mèxic DF/Gènova. En aquest últim cas són cases de la capital mexicana amb el mapa de Gènova superposat; en el cas de Florència i Jarkhot, apareix sobre una façana la transparència d’una altra façana superposada i només les finestres de totes dues aclareixen que una de les dues ciutats és poc més que una ombra.

'Florència /Jarkhot', obra de Jorge R. Pombo
‘Florència /Jarkhot’, obra de Jorge R. Pombo

El quadre d’Istanbul que rep als visitants és un antecedent d’aquestes combinacions i només s’hi veu un edifici de la capital turca, dibuixat a carbonet i parcialment esborronat per una ombra fosca per la qual Pombo va utilitzar cafè, segons Uberquoi.

En aquests casos l’elecció d’un edifici o un altre no és premeditada. Segons Pombo només es tracta de llocs on ha estat, ha recordat i sobre els quals va fer fotografies amb les quals poder treballar posteriorment. No tenen cap lectura més enllà de l’esmentada contraposició de ciutats que no tenen res a veure entre elles: contràries.

'Variación de 'La pietà dei mendicanti' de Guido Reni', obra de Jorge R. Pombo
‘Variación de ‘La pietà dei mendicanti’ de Guido Reni’, obra de Jorge R. Pombo

L’altra sèrie present a l’exposició parteix una altra vegada d’obres d’antics mestres de la pintura sobre les quals Pombo imprimeix un clàssic rètol dels carrers de Nova York -“POST NO BILLS” (Prohibit enganxar cartells)-, una contradicció en ella mateixa. Novament, Pombo ha pintat íntegrament les còpies dels antics mestres -aquí podem veure una altra vegada ‘La Pietà dei mendicanti’ de Guido Reni o un ‘Sant Jeroni en meditació’ de Caravaggio.

Una exposició diversa i sintètica de l’obra original d’un barceloní que feia 10 anys que no tornava a casa.

Àlex Milian

Periodista cultural i Director de continguts al setmanari EL TEMPS. En aquest mitjà ha estat director (2006-2009) i redactor de política, societat i ciència. Ha col·laborat amb les revistes “Sàpiens" i “Descobrir". Autor, amb Emili Piera, de "L’aigua de tots" (Bromera, 2005), un llibre periodístic sobre el transvasament de l’Ebre. Menció Especial al Premi Ciutat de Barcelona 2006 de Premsa escrita pel reportatge "Animals que tornen".
Àlex Milian

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca