Sense categoria
L'exposició 'Ells i nosaltres' reflexiona a partir de la relació entre els humans i els animals

Tot queda entre animals

La relació que els éssers humans han mantingut amb els animals al llarg de la història és gairebé tan rica i complexa com la que han mantingut amb els éssers humans mateixos. No ens hauria d’estranyar, des del moment que, per molt humans que siguem o que ens diguem, en última instància és una relació d’animal a animal. Si volguéssim resumir-ho, i sense tenir en compte distincions d’època històrica, de tradició cultural i religiosa i de procedència geogràfica, podríem dir que, per als éssers humans, els animals han estat una font de fascinació i de temor, d’afecte familiar i domèstic i de repulsa d’allò que ens inquieta i ens espanta perquè ens sembla absolutament aliè. Que també han estat imatge del sagrat i símbol de la monstruositat més terrible i extrema. Que ens han incitat a sentir envers ells una connexió fraternal i que ens han despertat una aversió profunda. Que els hem percebut i tractat com si fossin fills o camarades i també que els hem percebut i maltractat com si fossin objectes insignificants, gairebé inanimats, contra els quals era perfectament lícit infligir tota mena de diversions sàdiques i de recargolades crueltats.


Ells i nosaltres
Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani
Palma (Mallorca)
Del 21 de setembre de 2018 al 3 de febrer de 2019


El món de l’art, naturalment, ha abordat a fons, en totes les èpoques i des de tots els angles aquesta relació entre els éssers humans i els animals. Per adonar-se de fins a quin punt els animals han estat centrals en la història de l’art n’hi ha prou de remuntar-se a les pintures més antigues que es conserven, l’art rupestre que s’ha descobert a les coves de Chauvet, de Lascaux i d’Altamira, entre altres, en què els artistes de fa vint o trenta mil anys ja pintaven amb un detallisme ple d’empatia i de vivacitat els animals del seu entorn, des de cavalls i bisons fins a cérvols i rens, passant per panteres, lleons, ossos, mussols, hienes… Una nòmina tan exhaustiva de representacions animals, i més si tenim en compte el realisme minuciós de la seva execució, només s’explica si entenem que els artistes rupestres treballaven sobre el tema des de la pura fascinació. Meravellats davant un espectacle que sentien íntimament proper i al mateix temps llunyà i impenetrable.

Francis Alÿs, The Night Watch, 2004 (fotograma del vídeo). Documentació en vídeo d’una acció, National Portrait Gallery, Londres. Monocanal, color, sense so. Col·lecció Ella Fontanals-Cisneros, Miami. | Francis Alÿs

A partir del tema de la relació entre els humans i els animals, Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma ha muntat una exposició tan estimulant com curiosa, titulada Ells i nosaltres i comissariada per la directora del museu, Nekane Aramburu. Una exposició d’aquesta naturalesa només té sentit si assumeix sense complexos tota la varietat que proporciona un tema tan vast i dispar. És el que ha fet Aramburu, que ha gosat fer que a l’exposició convisquin obres d’èpoques molt allunyades en el temps (un cap de bou talaiòtic, pintures dels segles XVII i XVIII, vídeos actuals…), de formats molt diferents (escultures, vídeos, instal·lacions, pintures…), d’estils que no tenen res a veure entre ells i, sobretot, obres que presenten, cadascuna a la seva manera, una visió particular sobre el tema. El conjunt és, en termes estètics, ideològics i ètics, d’allò més divers.

Si l’espectador assumeix que l’exposició no pretén presentar cap tesi sobre el tema sinó oferir-ne una idea tan panoràmica i plural com sigui possible, traurà tot el profit d’un recorregut que el portarà per davant d’una quarantena d’obres diferents i desiguals que, posades les unes al costat de les altres, ja sigui a manera de contrast o de complement, s’enriqueixen mútuament i alhora enriqueixen el conjunt.

Serie «Matances», 1991. Impressió inkject tinta de pigments sobre papel | Joan-Ramon Bonet, 2018
Serie «Matances», 1991. Impressió inkject tinta de pigments sobre papel | Joan-Ramon Bonet, 2018

Més enllà de si les obres ens agraden o ens interessen més o menys per elles mateixes, és curiós i estimulant veure com conviuen, en un mateix espai expositiu, tres fotografies antropològiques de Joan Ramon Bonet sobre unes tradicionals matances del porc, el vídeo The Night Watch del belga Francis Alÿs –en què es veu una guineu recorrent de nit les galeries de la National Portrait Gallery de Londres–, quatre plats de ceràmica de Picasso que plasmen la passió de l’artista malagueny per la tauromàquia –i en què la relació de l’home i el toro és vista com un ritual paradigmàtic i essencial de la vida i la mort–, una escultura o instal·lació de Damien Hirst consistent en una hamaca estampada de papallones de colors en què els animals són usats amb una intenció estrictament decorativa, una pintura del neoclàssic Jacques-Laurent Agasse sobre el motiu de Ròmul i Rem i la lloba, l’escultura d’un cranc que Joana Vasconcelos ha fet amb ceràmica i ganxet –conferint així a l’animal una segona pell diguem-ne cultural, més sofisticada–, una delicada i hipnòtica papallona mecànica de Rebecca Horn, i –l’enumeració podria allargar-se amb moltes més obres– la fotografia de Rosalía Banet titulada Vestido de carne, en què es veuen dues nines en miniatura i despullades cobertes cada una per un tros de carn crua, en el que pot entendre’s com un escarni reivindicatiu de ressons animalistes.

Imatge d'una de les sales de l'exposició | Es Baluard
Imatge d’una de les sales de l’exposició | Es Baluard

Posats a destacar unes quantes obres per l’aportació que fan al tema de l’exposició, no es pot no parlar de la pintura Tête de sardines, de Miquel Barceló, en què les sardines del títol apareixen escampades sobre la tela, mortes i amb els caps tallats, però les quals són pintades sense crueltat ni amb afany de recrear-se en un espectacle lúgubre, sinó amb una empatia –els ullets ben oberts– gairebé d’espècie, com si l’artista vingués a dir que, en última instància, per a tots, iguals o diferents, la mort és la mateixa. També són interessants els quatre quadrets de Paloma Pájaro que formen part de la sèrie Zoosofías. Són obres compositivament senzilles, però d’una gran eficàcia. En cada una d’elles s’hi veu, al fons de la imatge, un incendi devastador i, en primer pla, animals –bens, cérvols, conills…– que miren d’escapar-se del desastre. És impossible, per a l’espectador, no sentir una fraternitat amb els animals: una fraternitat en la indefensió i en la calamitat, que ens fan iguals o ens agermanen.

Paisaje de interior con figura. Serie «Circuito cerrado», 1985. Videoinstal·lació, 1984. Durada: 9' 53'' | Paloma Navares, VEGAP, 2018
Paisaje de interior con figura. Serie «Circuito cerrado», 1985. Videoinstal·lació, 1984. Durada: 9′ 53” | Paloma Navares, VEGAP, 2018

Finalment, tampoc es pot no parlar d’una de les peces més mítiques de l’exposició: un vídeo de Joseph Beyus que mostra la performance que l’artista va realitzar el 1965 en una galeria de Düsseldorf. S’hi veu l’artista, amb el cap recobert de pa d’or, recorrent l’espai ensenyant les obres d’art que s’hi exhibeixen a una llebre morta que duu en braços. La peça és una crítica als excessos intel·lectualitzadors, retòrics i explicatius de l’art contemporani, i en aquest cas s’hi fa servir l’animal sense empatia, com un recurs humorístic, pur sarcasme estripat.

Ho dèiem al principi. Ells i nosaltres és una exposició heterogènia, curiosa i interessant sobre un tema molt específic però alhora molt ampli. És una exposició en la qual hi ha absolutament de tot. I en què tot queda entre animals, per descomptat.

Eskizos, 2017. Instal·lació audiovisual interactiva. Colección Museo de Arte Contemporáneo de Madrid. | Marcel·lí Antúnez, VEGAP, Palma, 2018. Fotografía: Marcel·lí Antúnez, Carles Rodríguez
Eskizos, 2017. Instal·lació audiovisual interactiva. Colección Museo de Arte Contemporáneo de Madrid. | Marcel·lí Antúnez, VEGAP, Palma, 2018. Fotografía: Marcel·lí Antúnez, Carles Rodríguez

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons