General
El fotògraf Álvaro Sánchez-Montañès retrata com la vegetació reconquereix l'arquitectura abandonada

La venjança de la natura

Álvaro Sánchez-Montañés (Madrid, 1973) va guanyar el Premi de Fotografia 2017 de la Fundació Vila-Casas i això l’ha portat a presentar la seva obra al Museu Can Framis, el buc insígnia d’aquesta Fundació a Barcelona. Amb el títol de ‘No como el caos’, l’exposició de Sánchez-Montañés immortalitza els camins que fa servir la natura per reconquerir les urbanitzacions abandonades, siguin on siguin del planeta. La mostra estarà oberta fins el 20 de gener de 2019.


No como el caos
Álvaro Sánchez-Montañés
Can Framis – Fundació Vila-Casas
De l’1 d’octubre de 2018 al 20 de gener de 2019

 


Una fotografia mostra els vestigis del que sembla ser una carretera enmig del bosc, però l’autor, Álvaro Sánchez-Montañés explica que és una imatge recent del carrer principal d’una ciutat propera a Txernòbil, una zona que va quedar deshabitada després de l’accident del reactor nuclear del 1986. «El carrer era tan ample -descriu Sánchez-Montañés- com el Passeig de Gràcia de Barcelona, amb una calçada central, dos bulevards i una via més per cada costat, però ara els bosc s’ho ha menjat tot. I hi ha un arbre caigut que bloqueja el pas i alhora fa com de pont d’una banda a l’altra del bosc».

L’exposició, diu la directora d’art de la Fundació Vila-Casas, Glòria Bosch, reflecteix, d’una banda, «el diàleg que es produeix entre l’arquitectura deshabitada -amb aquesta sensació de pèrdua- i la natura» i, d’una altra, «l’absurd, que és també un element important de la seva obra».

La natura que reconquista el terreny perdut davant del ciment i l’absurd, del ciment o de les estructures de ferro inútils enmig d’un bosc, són efectivament el nexe d’unió entre una trentena de fotografies -vuitanta en el llibre del mateix títol, No como el caos, de Sánchez-Montañés- que es poden veure a Can Framis.

Álvaro Sánchez Montañés reconeix aquest seu interès per aquest «conflicte entre l’humà i la natura» i per «la tornada de la natura» als escenaris antropitzats i després abandonats. Però afegeix que la seva obra «també parla una mica dels somnis humans, de les intencions de les obres i de la frustració dels creadors quan acaben en desús». És el cas «d’un avió que s’ha convertit en restaurant o un elefant-dutxa al qual se li acaba desenterrant la base de ciment i es veu del tot el truc -ja que se n’ha anat la platja, que també era artificial».

Les fotografies no estan localitzades. L’autor espera que s’expressen elles soles, sense paraules ni ubicació, però la contextualització del fotògraf afegeix impacte a les imatges. Sorprèn que el trist elefant de la platja tardoral és el més proper a nosaltres, concretament de la inclassificable Marina d’Or d’Orpesa.

'Buzludja', de Sánchez-Montañés
‘Buzludja’, de Sánchez-Montañés

Les amples escales cobertes de boira són «la pujada a un monument que era alhora un Centre de Convencions per al Partit Socialista» a Buzludja (Bulgària). Sánchez-Montañés explica que «és el màxim exemple de l’absurd perquè van fer aquest monument al Partit el mateix any que es veia que la Unió Soviètica estava col·lapsant i tot allò se n’aniria en orris». El centre de convencions mai es va utilitzar i ara queda immòbil com un dinosaure d’una altra època.

'Cantera', de Sánchez-Montañés
‘Cantera’, de Sánchez-Montañés

Entre les obres, el fotògraf també destaca «la d’una pedera abandonada de Menorca que es pot visitar». Confessa que li va «agradar la imatge d’aquesta figuera que creix en una paret horitzontal per una de les poques esquerdes que hi ha en la pedrera».

L’altra imatge que destaca és la que ell ha titulat Guia: «Una estructura d’un edifici en una zona de balnearis del Japó que no es va acabar de construir i allà es van quedar els ferros». La imatge «expressa molt bé aquesta tornada de la natura, perquè hi ha una heura que s’enfila per les escales exteriors de l’edifici: puja les escales».

S/T de Sánchez-Montañés
S/T de Sánchez-Montañés

L’altra imatge icònica d’aquesta exposició està presa en una zona on «desmuntaven cotxes i vaixells en la costa dels Esquelets de Namíbia». Són «les escasses restes d’un edifici on vivien els treballadors i del qual només queden dues parets. La resta ha caigut i només queda el desert. Em resulta curiós pensar com seria viure a dins i mirar per la finestra el desert del mateix color que la paret», s’estranya.

La imatge del desert a través d’una finestra en una paret sense sostre resumeix la salvatge natura i l’absurd que caracteritzen l’obra de Sánchez-Montañés.

Àlex Milian

Periodista cultural i Director de continguts al setmanari EL TEMPS. En aquest mitjà ha estat director (2006-2009) i redactor de política, societat i ciència. Ha col·laborat amb les revistes “Sàpiens" i “Descobrir". Autor, amb Emili Piera, de "L’aigua de tots" (Bromera, 2005), un llibre periodístic sobre el transvasament de l’Ebre. Menció Especial al Premi Ciutat de Barcelona 2006 de Premsa escrita pel reportatge "Animals que tornen".
Àlex Milian

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca