Pintura
La Fundació Mapfre acull una exposició que reconstrueix i explora la relació entre els dos pintors

Picasso i Picabia, cara a cara

A The Art of Rivalry, un magnífic assaig periodístic de Sebastian Smee, el crític d’art de The Washington Post, es reconstrueixen les relacions d’amistat i de rivalitat –d’amor i odi, d’influències i desdenys, d’admiració i recels– entre quatre parelles d’artistes que han marcat d’una manera decisiva el curs de l’art modern. Les parelles en qüestió són les formades per Édouard Manet i Edgar Degas, Lucian Freud i Francis Bacon, Jackson Pollock i Willem de Kooning, i Henri Matisse i Pablo Picasso.


Picasso/Picabia. La pintura en qüestió
Fundació Mapfre. Casa Garriga Nogués (Barcelona)
Fins al 13 de gener del 2019


Tots quatre relats són igual d’apassionants, però potser el que recrea les complicitats i la competició entre Matisse i Picasso és el més instructiu i vibrant: perquè els dos artistes van treballar en un període històric en què hi havia una consciència clara de trencament amb el passat i d’exploració d’un temps nou i diferent, perquè a pesar de la diferència d’edat (el malagueny era catorze anys més jove que el francès) tots dos estaven tan segurs d’ells mateixos i dels seus talents que es van mirar sempre de cara i es van tractar sense complexos ni llagoteria ni servilismes, perquè tots dos tenien un domini tècnic excepcional que tanmateix no els impedia de crear un art efervescent de potència i de vitalitat, i perquè si bé van aprendre moltes lliçons l’un de l’altre mai no van deixar-se arrossegar per una deriva purament imitativa (eren massa arrogants, se sabien massa genials) i de resultats fatalment epigonals. “Sempre he acceptat influències, però sempre he sabut com dominar-les”. La frase és de Matisse, però perfectament podria ser de Picasso.

Retrat de Pablo Picasso davant la pintura 'L’aficionat a la Vil·la les Clochettes', Sòrga, estiu del 1912. Anònim
Retrat de Pablo Picasso davant la pintura ‘L’aficionat a la Vil·la les Clochettes’, Sòrga, estiu del 1912. Anònim

La relació entre Pablo Picasso i Francis Picabia va ser menys directa –no es van tractar gaire personalment–, més agra i més descompensada que la relació que mantingueren l’autor del Guernica i l’autor de L’alegria de viure, però reconstruir-la i explorar-la és també la mar d’entretingut i interessant. Reconstruir-la i explorar-la és justament el que es proposa l’exposició Picasso-Picabia. La pintura en qüestió, que consta d’unes cent cinquanta obres (pintures, dibuixos, gravats, documents d’arxiu) i que podrà veure’s a la Fundació Mapfre de Barcelona fins al 13 de gener del 2019.

Comissariada per Aurélie Verdier, conservadora del Centre Pompidou de París, la mostra estableix semblances i connexions entre els dos artistes. Algunes són tan banals com els equívocs i les confusions que al començament de les seves carreres va provocar la relativa eufonia dels seus cognoms. Altres són conjunturals, per exemple la hispanitat més o menys compartida (Picabia era d’ascendència hispanocubana), la relació que tots dos tingueren amb Barcelona (la de Picabia, ocasional i més superficial, molt menys formativa) o les estades que feren a la Costa Brava.

Francis Picabia à Saint-Tropez, c. 1935 | Man Ray
Francis Picabia à Saint-Tropez, c. 1935 | Man Ray

Altres semblances són més reveladores, per exemple la relació que un i altre lligaren amb figures centrals de l’època com Guillaume Apollinaire (tots dos el retrataren, i els retrats són a l’exposició). I, finalment, també hi ha semblances i connexions que són crucials. La més important de totes és l’actitud que tots dos mantingueren davant l’art, una actitud que els va portar a abraçar, cadascun a la seva manera, l’avidesa exploradora de les avantguardes i a treballar tota la vida (amb penoses i incomprensibles excepcions en el cas de Picabia) a la recerca de noves formes d’expressió i de noves maneres d’abordar els temes de sempre, amb una indiferència absoluta per la coherència o l’homogeneïtat estilística.

Deixem-ho clar d’entrada. Vistes i jutjades d’una manera completa i panoràmica, no hi ha dubte que la trajectòria artística de Picasso és molt superior a la de Picabia. És clar que aquesta és una frase comodí, que es pot repetir milions de cops només substituint el nom de Picabia pel de qualsevol artista del segle XX. Tot brilla poc al costat del sol.

'Les Amoureux (après la pluie)' [Els enamorats (després de la pluja)], c. 1924-1925 | Francis Picabia
‘Les Amoureux (après la pluie)’ [Els enamorats (després de la pluja)], c. 1924-1925 | Francis Picabia

Sigui com sigui, el talent de Picasso s’imposa a l’espectador amb la força implacable d’una piconadora estètica i intel·lectual –sí, intel·lectual: per visceral, groller i salvatge que sigui, Picasso sempre té alguna cosa de cerebral, de bèstia que controla el territori per on es mou i que sap perfectament el que es fa. El talent de Picabia, en canvi, és molt més irregular i dispers, la qual cosa fa que doni uns resultats molt més desiguals. Si Picasso va convertir en norma el fet de treballar sempre amb un afany experimental però sense mai deixar de tenir en compte la tradició –tenint-la en compte, vull dir, per saquejar-la, per violentar-la, per reinterpretar-la o per homenatjar-la, tant és–, cosa que situa tota la seva obra, per molt heterogènia i inclassificable que sigui, sempre dins unes mateixes coordenades, Picabia va canviar cada dos per tres les normes i l’actitud amb què va treballar, la qual cosa fa que en la seva llarga carrera convisquin períodes d’una audàcia trencadora amb períodes asfixiats pel kitsch més estantís, i també que a vegades pintés obres d’una originalitat fulminant i d’altres vegades en pintés d’involuntàriament autoparòdiques, d’un reaccionarisme tosc i llepat.

'Les Amoureux' [Els enamorats], París, 1919 | Pablo Picasso
‘Les Amoureux’ [Els enamorats], París, 1919 | Pablo Picasso

De la mateixa generació (Picabia va néixer el 1879 i Picasso el 1881), les diferències entre els dos artistes ja es varen fer paleses des del primer moment. Mentre que Picasso va ser un jove prodigi que amb només vint-i-cinc anys meteòrics ja havia viscut en primera persona tota l’evolució de l’art occidental fins aleshores (des de l’academicisme realista d’una obra com Ciència i caritat fins al simbolisme quasi expressionista o quasi fauvista de les èpoques blava i rosa), Picabia ja superava la trentena i encara era un realista de manual que com a molt feia ocasionals incursions en l’impressionisme i el puntillisme. Aleshores, però, va haver-hi l’eclosió de les avantguardes, que a Picasso de seguida li permeteren de reinventar la pintura i que a Picabia, no tan de seguida, li permeteren de fer-la volar pels aires. Tant en un cas com en l’altre, el combustible alliberador de les avantguardes, que ells contribuïren a crear i de les quals van ser pioners i protagonistes, els va fer treure el millor d’ells mateixos.

'Portrait d’Apollinaire (irritable poète)' [Retrat d’Apollinaire (irritable poeta)], 1918-1919 | Francis Picabia
‘Portrait d’Apollinaire (irritable poète)’ [Retrat d’Apollinaire (irritable poeta)], 1918-1919 | Francis Picabia

L’exposició consta de nou seccions, temàtiques però també temporals, que serveixen per exemplificar connexions i divergències, sempre amb la idea que els dos artistes no van deixar mai de mirar-se de reüll. (Bé, diguem que Picabia mirava Picasso de reüll i que Picasso mirava Picabia per damunt l’espatlla.)

Com és de suposar, fins i tot en les semblances hi ha diferències, i no sempre Picasso és òbviament millor. Vull dir que, si bé el cubisme pioner de Picasso marca el camí a l’orfisme de Picabia, que a grans trets vindria a ser un cubisme més abstracte i colorista, les obres de Picabia d’aquesta època tenen una força i una personalitat molt consistents, que no es deixen fer ombra per les obres del malagueny. Una diferència clara entre els dos artistes té a veure amb la relació que mantingueren amb la tradició. Quan Picasso es proposa d’incorporar objectes al seu art, ho fa sense renunciar a la naturalesa pictòrica de les seves obres, cosa que sí que fa Picabia amb els seus ready-mades. Relacionat amb això, no pot estranyar ningú que un aventurer clàssic, un experimentador arrelat en la tradició com Picasso, no tingués res a veure amb el foc fecundament destructiu i delirant d’un moviment com Dadà, del qual Picabia va ser un dels representants més il·lustres. En canvi, un aspecte en què tots dos coincideixen –potser perquè el tòpic agermana fins i tot les bèsties més iconoclastes– és l’interès per les mostres més pintoresques d’espanyolitat: dones amb mantellina, la tauromàquia… Tot i els recursos tècnics que llueixen l’un i l’altre, en general són obres vulgars i menors.

'Compotier, bouteille et verre' [Fruiter, ampolla i got], 1922 | Pablo Picasso
‘Compotier, bouteille et verre’ [Fruiter, ampolla i got], 1922 | Pablo Picasso

Després de l’explosió avantguardista, tant Picasso com Picabia retornaren a una certa serenitat neoclàssica. La diferència, fonamental, és que Picasso va retornar-hi carregant amb ell tot el bagatge acumulat –cosa que li va permetre mantenir una frescor i una desimboltura expressiva totals– mentre que Picabia va fer-ho com si la fúria trencadora d’antany fos un mal que s’hagués d’extirpar. I això que, després de Dadà, durant la dècada dels 20 i principis dels 30, havia fet obres abstractes d’una saviesa compositiva i cromàtica extraordinària, i que també havia fet gala d’una imaginació burleta i ferotge quan va explorar el surrealisme. Moltes de les pintures de Picabia dels anys 30 i 40, però, són d’una cursileria, d’un kitsch, d’una poca destresa i d’una peresa intel·lectual francament terribles. És una cosa que no es pot dir mai de Picasso, que també va ser irregular –qui no ho seria produint en quantitats industrials?– però que almenys va ser-ho sempre a la seva manera, amb la gràcia rotunda, la salvatgia sàvia i la vivacitat pletòrica habituals.

'Points' [Punts], 1949 | Francis Picabia
‘Points’ [Punts], 1949 | Francis Picabia

Amb tot, la història de Picabia, mort el 1953, no és trista perquè no acaba malament. El darrer període de la seva obra, el que va del 1949 fins a la seva mort, es caracteritza per una recuperació de les ànsies innovadores. La present exposició inclou algunes peces de l’època: són pintures abstractes, riques en textures, de formes i colors de vegades gràcils i de vegades densos i seriosos, sempre evocadores, un punt transcendentals. No és gens estrany que, en el París de postguerra, causessin un fructífer impacte entre els joves pintors de l’informalisme: un Georges Mathieu, un Pierre Soulages, un Yves Klein.

També Picasso, que va morir vint anys després del seu col·lega i contrincant, va tenir un final digne de la seva vida i la seva trajectòria gegantines. Com a culminació, la present mostra recupera cinc retrats que Picasso va fer quan ja tenia més de noranta anys. Són bustos d’homes i de dones que ocupen gairebé tota la tela, que estan fets amb un vigor brut però clar, i que desprenen el virtuosisme, no tan sols de qui en sap molt, sinó de qui encara empunya el pinzell i es posa davant la tela impulsat per un volcà d’energia. La majestuosa piconadora Picasso va piconar fins al final.

'Portrait de Dora Maar' [Retrat de Dora Maar], París, 23 de novembre del 1937 | Pablo Picasso
‘Portrait de Dora Maar’ [Retrat de Dora Maar], París, 23 de novembre del 1937 | Pablo Picasso

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons