Pintura
L’exposició 'Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre' consta de 345 obres de vint artistes

El Montmartre de la bohèmia brillant i desaforada

Pierre Puvis de Chavannes, un dels noms importants del simbolisme francès, va pintar El bosc sagrat estimat per les arts i per les muses el 1884. És una pintura de dimensions notables que representa una escena edulcoradament bucòlica i clàssica: hi ha un temple grec al costat d’un llac, hi ha dos àngels que volen i toquen l’arpa, també hi ha un grup de figures femenines estatuàries, pulcrament vestides amb túniques blanques… És tan toveta i tan anacrònica que resulta gairebé inconcebible que fos pintada després de les novel·les de Balzac i de Flaubert i dels poemes de Baudelaire i de Rimbaud.


Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre
CaixaForum Barcelona
Fins al 20 de gener del 2019


 

Henri de Toulouse-Lautrec, que a la seva manera jovial i arrauxada es pot dir que va ser l’equivalent pictòric de Baudelaire –tots dos eren urbanites, festius, brillants i viciosos–, va fer una demolidora paròdia de la pintura de Puvis de Chavannes. S’hi veuen més o menys el mateix paisatge i les mateixes figures femenines. L’única diferència és que Toulouse-Lautrec incorpora a la seva versió una munió de personatges vestits amb indumentària de finals del XIX –ell i els seus amics–, els quals irrompen en la pintura amb la rotunditat indiferent però segura de qui sap que és on li pertoca i que té tota la raó del món. El passat idealitzat és molt menys interessant que l’ara i l’aquí, és a dir, que la modernitat, ve a dir Toulouse-Lautrec. L’espectador de principis del segle XXI no pot sinó donar-li la raó.

'La vie a Montmartre' | CaixaForum
‘La vie a Montmartre’ | CaixaForum

L’exposició Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre, que ha estat comissariada per Phillip Dennis Cate i consta de 345 obres entre pintures, dibuixos, cartells, gravats, fotografies, exemplars de premsa i objectes d’època, dona la benvinguda a l’espectador amb una reproducció de l’obra de Puvis de Chavannes acarada a la paròdia que en va fer Lautrec. És una bona manera de presentar l’esperit de Montmartre a què fa referència el títol i, també, de sintetizar el que va representar l’art de Lautrec i companyia. Contra els models arnats i pretensiosos d’un art engolat, culturalista i academicista, i també contra les convencions hipòcrites d’una burgesia conservadora i intel·lectualment molt prima, els artistes de Montmartre arboraren els estendards de la irreverència ideològica, de la llibertat moral i de costums, de la vivacitat expressiva, de la recerca de nous temes i de l’exploració de la creativitat mitjançant noves tècniques i formats. Rimbaud havia dit que calia ser “absolutament modern” i aquella tropa d’artistes varen ser-ho, a pesar de tot i contra quasi tot.

A principis dels 80 del segle XIX, Montmartre era un municipi independent a tocar de París, on la vida era més barata i més propícia a la bohèmia. Abans del tomb de segle, ja s’havia convertit en l’escenari per excel·lència de la modernitat artística parisenca, que és com dir europea i mundial. Tot i això, Montmartre va ser alguna cosa més complexa, substanciosa i heterogènia del que presenta la postal mitificada que sovint se’n fa, una postal poblada per artistes llibertins i prostitutes despreocupades que es relacionen els uns amb els altres a ritme de can-can. En aquest sentit, un dels encerts de l’exposició és oferir una panoràmica tan completa i variada com sigui possible de tot el que va succeir al Montmartre de fin-de-siècle.

Detall de l'exposició amb el cèlebre cartell de 'Tournée du Chat Noir' | CaixaForum
Detall de l’exposició amb el cèlebre cartell de ‘Tournée du Chat Noir’ | CaixaForum

Per fer-ho, va més enllà de la figura contrafeta, central i radiant de Toulouse-Lautrec i posa en valor l’obra de figures tan singulars i rellevants com Louis Anquetin –de qui se’n pot veure una pintura magistral, Le pont de Saint Pères: poques vegades es deu haver pintat el vent d’una manera tan virtuosa i tan creïble–, Henri Rivière –que amb les seves ombres xineses, siluetes fetes de zinc, va contribuir a popularitzar Le Chat Noir– i els membres de la tropa dels Incohèrents, un moviment protodadaïsta que recorria a l’estirabot, l’humor provocador, l’enginy i el pastitx –la Gioconda fumant en pipa– per expressar-se o simplement per destarotar el personal. Si bé Toulouse-Lautrec és l’artista més representat, amb molta diferència, de la mostra –amb una seixantena d’obres–, les tres-centes obres restants són d’altres artistes, entre els quals hi ha primeres espases com Van Gogh i Bonnard, icones montmartrianes menys populars del que es mereixerien ser –és el cas de Steinlen, autor del mític cartell Tournée du Chat Noir, i d’Eugène Grasset– i de quasi totals desconeguts, com per exemple el caricaturista i pintor Jean Veber, una mena de Bosch o de Brueghel montmartrià, d’una truculència grotesca i ofensivament tragicòmica.

Una conseqüència de l’enorme diversitat artística de la mostra, la qual a moments pot arribar a embafar de tan populosa, exhaustiva i atapeïda, és que l’espectador es fa una idea integral de com eren les vides que portaven els que vivien en aquell Montmartre. Eren unes vides caracteritzades pel bullici dels cabarets, per una creativitat omnipresent i tentacular –una creativitat sense jerarquies– i per la fraternitat desordenada entre éssers que vivien orgullosament i precàriament al marge. També eren unes vides, però, marcades per una pobresa miserable, per la degradació provocada per l’alcohol i pel dolor i la por relacionades amb les malalties venèries, que al seu torn varen fer que la figura femenina fos abordada i representada, tal com pot veure’s en una de les últimes seccions de l’exposició, des d’una pluralitat de perspectives (la prostituta malalta o bé apetitosa, la “dona honesta” vista amb un afecte domèstic, etcètera) fins aleshores poc freqüent o insòlit.

'Dona nua', de Charles Maurin (1856-1914) | CaixaForum
‘Dona nua’, de Charles Maurin (1856-1914) | CaixaForum

En la història de l’art i de la cultura, no pot haver-hi modernitat estètica sense un cert grau de bel·licositat sociopolítica i sense un replantejament del que en un determinat moment es considera canònic en termes estètics i culturals. Els artistes del Montmartre de finals del segle XIX compliren els dos requisits d’una manera total i inapel·lable. No són poques les publicacions recuperades per l’exposició (Le Rire, Les Quatz-Arts) que, més enllà de la proposta estètica que plantegen, bullen de mala bava antiburgesa, o van carregades de sàtira contra els estaments que representaven el poder i l’ordre (clergues, militars, polítics) en la França de l’època. Pel que fa a les qüestions estètiques o de marc cultural, l’exposició demostra la importància central que aquells artistes donaren a unes formes d’expressió fins aleshores menystingudes o generalment considerades inferiors (el cartellisme, les vinyetes humorístiques, les protocinematogràfiques ombres xineses, els espectacles de cabaret, el circ…) i que ells van treballar des de la pura efervescència, fugint de la previsibilitat, amb una llibertat, un virtuosisme, un atreviment i una audàcia vibrants. És significatiu, en aquest sentit, la impressió de creació feta a rajaploma, entre el frenesí temperamental i la jovialitat irresponsable, que desprenen algunes de les millors peces aquí exhibides.

'Vista de Montmartre', 1900 | Charles Lacoste
‘Vista de Montmartre’, 1900 | Charles Lacoste

Potser aquesta atmosfera de desordre estructural, sense cap mena de jerarquia entre els gèneres i els formats, amb una predilecció per allò diferent i extravagant enfront de per allò validat i normalitzat per la realitat, amb uns artistes que concebien el seu art com un exercici de llibertat o si més no de desimboltura personal i intransferible, potser tot això, dic, és el que demostra d’una manera més fefaent que molts atributs essencials del que avui considerem modern tenen les seves arrels en l’esperit d’aquell Montmartre.

Aquest pot ser, precisament, un dels hàndicaps de la present exposició. Com que el que mostra ho tenim tan incorporat al nostre bagatge mental i visual, alguns espectadors poden tenir la temptació de donar-ho per sabut i desdenyar-ho. Faran mal fet. Les èpoques intel·lectualment i artísticament lliures i atrevides convé que siguin recordades i recuperades sovint. El Montmartre de finals del segle XIX va ser l’escenari, i el motiu d’inspiració, d’una d’aquestes èpoques.

La mostra sense precedents, amb 345 obres | CaixaForum
La mostra sense precedents, amb 345 obres | CaixaForum

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca