Teatre
La manca d'oportunitats dels artistes nascuts als 70 i 80 comença a passar factura

El tap generacional (teatral)

Si els dic que mai cap director català nascut als anys 80 ha dirigit una obra a la sala gran del Lliure o del Nacional (és a dir, amb un gran pressupost a la seva disposició) potser pensen que exagero, ja que estem parlant de gent de fins a 38 anys. Si afegim que, si reculem fins a la temporada 2012-2013, només set directors nascuts als anys 70 (Carlota Subirós, Àngel Llàcer, Pau Miró, Jordi Casanovas, Julio Manrique, Jordi Prat i Coll i David Selvas) n’han gaudit del privilegi, potser comencen a pensar que això del tap generacional de què tant es parla no és cap bajanada, ja que estem fent referència a un percentatge que no arriba al 20% del total de muntatges representats en aquests espais.

Aplicat al teatre, es parla de ‘tap generacional’ al fenomen estrany que provoca que artistes nascuts abans de 1970 tinguin totes les possibilitats del món i que els que van sortir de l’úter després no en disposin de gaires, o de cap. El cas de Lluís Pasqual, que s’apropa als 70 anys, és paradigmàtic. Li va tocar la Transició de molt jove: amb 25 anys fundava el Lliure i amb 32 ja era director del Centro Dramático Nacional, per acabar gairebé jubilant-se, de nou al Lliure, amb 67 anys, d’on va decidir plegar l’agost passat després d’una polèmica on se l’acusava de maltractar els actors. Després vam saber que s’embutxacava 250.000 euros a l’any, xifra equivalent al que obté el director del National Theatre londinenc, Rufus Norris, un lloc amb quinze vegades més pressupost que el Lliure. En una entrevista a ‘La Vanguardia’ tenia l’agudesa de dir que ell no havia buscat mai el poder, que el poder havia vingut a ell, ja que el va gaudir de molt jove. Bé, això no és ben bé així, ja que fa set anys podria no haver agafat el timó del Lliure. Però ho va fer per prémer encara més fort el maleït tap.

Lluís Pasqual va tocar poder amb 25 anys i no l'ha deixat fins als 67 (per ara) | Jordi Play
Lluís Pasqual va tocar poder amb 25 anys i no l’ha deixat fins als 67 (per ara) | Jordi Play

Durant la crisi, vam veure com, una mica contranatura, directors més grans rellevaven els seus antecessors: Xavier Albertí en el lloc de Sergi Belbel al TNC i Pasqual en la cadira d’Àlex Rigola al Lliure. Belbel va agafar el Nacional amb 43 i Albertí amb 51. Rigola va prendre possessió del Lliure amb 33 anys i Pasqual, amb 60. I això té conseqüències, ja que els artistes s’envolten de gent propera, afí, amb qui sovint comparteix generació, cosa que provoca que els que empenyen per sota els costi molt més pujar: tenen menys feina, es precaritzen, no poden provar-se, la gent no els coneix… Queden condemnats a la sala petita, allà on el teatre públic no se la juga tant, on la inversió és més reduïda.

A més, durant els últims deu anys, han desaparegut el que podríem dir espais ‘pont’. Les sales petites en són un, com també ho eren teatres com La Villarroel o la Beckett. Triomfar en un d’aquests teatres no és garantia de res. I d’exemples n’hi ha una pila, dels nascuts als 70 i 80, que no han aconseguit ascendir tot i haver-ho fet: Iván Morales, Marc Artigau, Joan Yago, Marta Buchaca, Pau Roca, Carla Rovira, Nao Albet i Marcel Borràs, Marta Gil, Ferran Utzet, Alícia Gorina, Pau Carrió

El curiós és que si parlem de dansa la cosa canvia de manera radical, ja que són precisament els coreògrafs dels 70 i dels 80 els que estan de moda. Ens referim a Marcos Morau, Pere Faura, Lali Ayguadé, Roser López Espinosa, Sònia Gómez o El Conde de Torrefiel. Des del Mercat de les Flors, fa temps que s’impulsa les seves carreres, amb coproduccions internacionals i públic omplint la platea.  Tots ells convivint amb la generació dels Mal Pelo, Àngels Margarit, Sol Picó, Cesc Gelabert, etc.

I aquí, en la comparació amb la dansa, hi tenim la clau. Tots aquests coreògrafs, grans i joves, es mouen força per Europa i Amèrica. Vaja, que el seu mercat és més gran i mentre un Gelabert o uns Mal Pelo exportaven les seves peces, els joves tenien espai per fer-se visibles i poder mostrar-se en el petit món de la dansa local per alhora seguir les passes dels veterans i trobar aliances a altres països. I això, llevat del cas dels dramaturgs, que han exportat textos a grapades per poder sobreviure, ha passat molt poc en el món del teatre.

Amb carreres consolidades a fora només tenim Calixto Bieito i La Fura dels Baus. Rigola, per decisió pròpia, surt poc. I Pasqual fa temps que només es belluga al sud dels Pirineus. Anys enrere, ens queixàvem que els madrilenys ens prenien el millor que teníem, però crec que ara, quan es queden un director català, ho hauríem de celebrar, ja que alliberen un espai que podria ocupar algun jove. Que Carme Portaceli, Josep Maria Flotats, Josep Maria Mestres, Carol López o el mateix Rigola treballin més a Madrid que a Barcelona és bo per a ells (allà tenen el doble de diners que aquí) i és bo per als artistes catalans que comencen. Amb els pressupostos que es maneguen en terres catalanes, només podem aspirar a ser una mica com el Brasil o l’Argentina amb el futbol, un gran exportador de talent cap a les grans lligues, cap a França, Alemanya o els països nòrdics.

(Tràiler de ‘Forests’, peça de Calixto Bieito estrenada a Birmingham i vista a Londres durant l’Olimpíada cultura de 2012)

Podríem intuir, a més, que si als joves no els deixen fer el salt és perquè els grans surten poc. O, essent més clars, perquè han fracassat com a directors d’escena internacionals. A Europa, el relleu generacional es produeix de manera natural quan, entre d’altres factors, les grans figures són contractats per teatres de fora del seu àmbit. Si Thomas Ostermeier, Guy Cassiers, Jan Lauwers, Wajdi Mouawad, Frank Castorf, Declan Donnellan i companyia són tot el dia de gira, algú ha de muntar una obra als teatres que els van impulsar. I així surten artistes o companyies com FC Bergman, Fabrice Murgia, Milo Rau o Julien Gosselin, que alhora segueixen les seves passes. Aquí, si Joan Ollé i Sílvia Munt, per posar dos exemples qualsevol, dirigeixen dos espectacles a l’any, ja em diran quin espai deixen als joves, no només a les sales grans, sinó també a les petites i mitjanes, on també hi juguen. I repetim, sempre tenint en compte que els pressupostos catalans són infinitament inferiors als de qualsevol indret d’Europa. Hi ha poca teca, molta gent que vol menjar i, per tant, els que fa temps que hi són, se’n duen la millor part.

(Amb ‘Els jocs florals de Canprosa’, Jordi Prat i Coll s’ha estrenat a la Sala Gran del TNC)

I no ens oblidem del factor ‘patata calenta’. Sovint, els dels 70 i 80 se la juguen a vida a mort, no poden fallar. Si per aquella de les casualitats, tenen al seu abast una gran oportunitat, si l’erren, estan obligats a tornar a començar, cosa que no els passava als seus pares, que van poder estimbar-se a voler. Em resulta sorprenent, per exemple, que Jordi Prat i Coll hagi hagut de fer els 42 anys per estrenar a la Sala Gran del TNC, quan és un director de solvència contrastada, com ha demostrat amb ‘Els jocs florals de Canprosa’. O que companyies com La Calòrica, La Ruta 40 o La Virguería encara es moguin entre el Tantarantana i la Beckett. I tants casos com aquests. I aquí no hem parlat dels actors, però això mereix un altre article.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )