General
A través d’una vintena de peces, l'artista escocesa elabora un discurs entre les dues disciplines

Jo Milne, simbiosi de ciència i art

Al Centre Cultural de La Mercè de Girona s’exposa Maneres de fer mons de l’artista multidisciplinar escocesa Jo Milne (Edinburgh, 1966), que viu i treballa des de fa cinc lustres a Barcelona. La mostra forma part del programa d’Itineràncies de la Fundació Vila Casas i ha estat comissariada per Natàlia Chocarro. A través d’una vintena de peces, entre pintures, escultures i cianotípies, explica un discurs que es mou entre la ciència i l’art, circumstància aquesta que no ens ha d’estranyar, ja que des de la seva arribada a Barcelona, amb motiu d’un intercanvi entre la seva ciutat natal i l’Escola Massana, sempre s’ha interessat en relacionar la física teòrica amb la creativitat i l’antropologia, aconseguint uns resultats que per a molts de nosaltres se’ns fa complex entendre’ls.


Jo Milne. Maneres de fer mons
Centre Cultural La Mercè
Fins al 20 de desembre


 

Però abans d’endinsar-nos en l’exposició, cal comentar alguns aspectes precedents per conèixer millor a l’artista. La seva formació consisteix en una llicenciatura en Belles Arts per l’Escola d’Art d’Edinburgh, un màster en Gravat pel Camberwell College of Art i un doctorat en Belles arts per la Universitat de Barcelona. També es dedica a la docència, ja que ha impartit classes a diverses universitats europees i dels Estats Units. Actualment és professora a l’escola de disseny EINA de Barcelona. Ha realitzat residències a l’Hangar de Barcelona, el Museu d’Arts de Sabadell i l’Irish Museum of Modern Art de Dublín. També ha obtingut diversos premis i reconeixements internacionals, entre els quals l’Elizabeth Greenshields al Canadà.

El meu primer contacte amb el seu treball va ser l’any 2002 amb motiu d’una exposició a la desapareguda Galeria T4, situada al carrer Ferlandina de Barcelona, on presentava una sèrie de pintures en les que es veia una infinitat de punts disposats per tota la tela formant unes línies horitzontals que visualment donaven la sensació de que estiguessin en moviment, com una mena de sistema Braille, el llenguatge dels cecs que, paradoxalment sembla un contrasentit, tenint en compte que l’art és visual, però l’artista afirma que “la pintura sorgeix del camí explorat, del no res, de la tactilitat i de la sensació del que és imaginari. La imatge final és només una anècdota dins d’un procés llarg de qüestionament de com és el que no veiem”.

Més endavant s’interessa per les teories respecte al comportament de les estructures elementals de l’univers, com són els fractals, tal com vam poder observar en una exposició a la Galeria Trama, de la que Juan Bufill comentava que existia una relació entre la seva obra i una de les màximes representants de l’op-art com és l’anglesa Bridget Riley, encara que en realitat la intenció de Milne és que la idea de moviment i vibració s’adverteixi nítidament en cadascuna de les seves composicions.

Imatge de l'exposició 'Maneres de fer mons' | Ramon Casalé
Imatge de l’exposició ‘Maneres de fer mons’ | Ramon Casalé

Possiblement la mostra que va fer l’any 2015 a Can Castells de Sant Boi de Llobregat, va ser un moment important en la seva producció creativa, sobretot en l’apartat científic, com és la teoria de les cordes, que és un model essencial de la física teòrica que admet que les partícules materials “aparentment puntuals són en realitat estats vibracionals d’un objecte més bàsic denominat corda o filament”. Com és obvi, traslladar aquest tema al món de l’art és complex, no tant sols per a la pròpia artista, sinó també perquè ho entengui l’espectador. El seu interès per al macrocosmos i el microcosmos era evident en dita mostra, on incorporava algunes peces realitzades en 3D que li servien per plasmar més fidelment les seves propostes conceptuals. Un anys després a l’Espai VolArt de la Fundació Vila Casas plantejava aquesta teoria de manera més evident.

Segons la pròpia artista el que contemplem ara a Girona són determinades “sensacions com a figures i formes, la qual cosa significa fer visible una cosa que no es veu a simple vista”, tal com es pot comprovar a través de peces com la sèrie Petrificacions que consisteix en uns plats penjats a la paret treballats amb resina que amaguen a dins unes estructures helicoïdals com si fossin uns fòssils, o el que és el mateix, fusionar el passat amb el present. En una taula estan disposades un grup de peces en 3D, i a sobre d’elles dos mòbils que representen unes estructures moleculars.

Imatge de l'exposició 'Maneres de fer mons' | Ramon Casalé
Imatge de l’exposició ‘Maneres de fer mons’ | Ramon Casalé

En un dels passadissos de la sala s’exposen 4 pintures de grans dimensions anomenades Fossil foundings VIII, IV, III i V, totes elles del 2017, així com dues titulades A Wandering troop of sensations (2017) i Spectral speculations I (2018), realitzades amb tècnica mixta sobre mylar -que és un tipus de plàstic que s’utilitza en els envasos de begudes i tèxtils-. Totes elles tenen el fons de color blau fosc, on insereix unes estructures de color blanc que donen la impressió d’estar suspeses en l’espai. En una d’elles també hi apareixen unes formes polièdriques que aparenten unes bases moleculars a mode d’objectes microscòpics naturals.

Finalment, hi ha la peça Tipologia d’un micro-món (2018) que penja del sostre, com si fos un mòbil elaborat amb canyetes de plàstic, filferro i pintat amb groc, rosa i beix. Es tracta d’una altra estructura molecular de grans dimensions que es mou entre l’escultura i la instal·lació, i com assenyala Jo Milne, “m’interessa crear certs paral·lelismes entre el món que ens envolta i els processos creatius. Adaptar processos de la repetició i la variació omnipresents en la naturalesa per tal de generar estructures emergents”.

Imatge de l'exposició 'Maneres de fer mons' | Ramon Casalé
Imatge de l’exposició ‘Maneres de fer mons’ | Ramon Casalé

Ramon Casalé Soler

Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).
Ramon Casalé Soler

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca