General
L'exposició 'Faraó, Rei d'Egipte' arriba a Madrid

El faraó, el diví

Els faraons regnaren a Egipte gairebé 3000 anys. Mantingueren un ordre universal a la terra i protegiren les terres fèrtils del Nil fins l’adveniment de la conquesta dels romans, cap a l’any 30 a.C. Tan rellevants van ser els faraons que el temps es comptava per regnats i la cronologia per dinasties. Però no tot va ser pau. Guerres internes i externes, i la gran conquesta en la unificació de l’Alt i el Baix Egipte, que donà unitat i poder als regnats, va establir un sistema de poder absolut que atorgà al faraó el control del poder econòmic, social, polític i religiós.


CaixaForum Madrid
Paseo del Prado, 36
Madrid
Fins al 20 de gener del 2019


Després del seu pas pel Cleveland Museum i CaixaForum Barcelona, l’exposició Faraó, Rei d’Egipte, arriba a Madrid, una coproducció de l’Obra Social de “la Caixa” amb el British Museum de Londres. Amb aquesta mostra retornem a una de les grans lliçons de la Història de l’art i de les civilitzacions. Comissariada per Marie Vandenbeusch, conservadora en cap i per Neal Spencer, comissari adjunt del àrea de l’antic Egipte i Sudan d’aquest museu britànic, mostra a través de 164 peces de diferents períodes, les creences, els ideals i el simbolisme de la monarquia egípcia.

L'exposició, en un moment de la inauguració
L’exposició, en un moment de la inauguració

La qüestió religiosa esdevé summament important, ja que el faraó és el gran sacerdot encarregat de retre culte a centenars de déus, alimentar-los amb ofrenes i assegurar-se el propi renaixement, com Osiris, senyor de l’inframón o món dels morts. El simbolisme religiós, unit al poder del guerrer que dóna la conquesta, caracteritza la representació del faraó, com un déu o un semidéu a la terra, un mitjancer entre els homes i els déus, generalment representats per animals.

L’exposició exhibeix estàtues, relleus, joies, papirs, i algunes peces originals i úniques de gran vàlua, procedents de temples, palaus i tombes. Distribuïda en deu àmbits temàtics, dóna una panoràmica de l’organització de la vida egípcia des de l’ull del faraó i de les seves funcions rituals.

La representació del faraó està destinada a idealitzar-lo, a presentar-lo com un guerrer poderós i un adorador fervent dels déus. El hieratisme de les figures, els rostres idealitzats, sempre joves, traspassen el llindar del temps efímer del pas per aquest món, busquen l’empremta de l’eternitat, i utilitzen els símbols de la reialesa, com la cobra alçada (ureo) sobre el cap, els cartutxos on s’inscrivia el nom de naixement i el de coronació, o la flor de lotus i la flor de papir com a símbols de la unificació de les dues terres d’Egipte. En algunes esteles apareixen amb els braços creuats, postura que els acosta a Osiris. Altres símbols freqüents són la creu ansada, creu de la vida i alè de protecció als déus.

Ushebti del faraó Seti I Fayenza, c. 1294-1279 aC
Ushebti del faraó Seti I Fayenza, c. 1294-1279 aC

Destaca la peça única que representa el déu falcó Re-Horakhty, que protegeix el nom de Ramsès II, que significa “Re-Horus dels dos horitzons”: déu del sol (“Re”) i déu del cel (“Horus”); el cap del faraó Tutmosis III, de limolita verda amb una corona blanca, símbol de l’Alt Egipte i associada a la deessa voltor Nekbet, protectora de la regió; unes lloses del palau de Ramsès III i un bust de marbre d’Alexandre Magne, que deixa ben clar que Egipte tingué períodes amb regnats d’estrangers.

Les festes, les decoracions dels palaus, construïts amb adobs assecats al sol, o els temples, erigits en pedra, desgranen les temàtiques de l’exposició, que reblen la imatge que el monarca vol donar d’ ell mateix i dels seus servents fidels, com és el cas dels funcionaris i escribes. Destaca l’estàtua de Sennefer, funcionari del govern del regnat del faraó Tutmosis III, assegut i embolicat amb un mantell gravat amb escriptura, que es refereix al renaixement del déu Osiris després de la mort.

Estatueta del faraó Tutmosis IV, 1400-1390 aC | CaixaForum
Estatueta del faraó Tutmosis IV, 1400-1390 aC | CaixaForum

El faraó és considerat el fill dels déus, un lligam amb el món diví que justificava el seu dret al tron. Horus es representava amb un cap de falcó i d’alguna manera el faraó n’era la seva encarnació. Quan moria, cada faraó es transformava en Osiris, pare d’Horus i senyor del món dels morts. El seu successor passava a ser el nou Horus a la terra. Però el que resulta xocant avui és que hi pogués haver una dona faraó, i així va ser en el cas de Hatshepsut, que va regnar en lloc del seu fillastre Tutmossis II i d’Akhenaton, que va crear un gran enrenou a Egipte, en intentar imposar el monoteisme amb el culte a Aton, representat pel disc solar.

L’exposició ens parla a través de la imatgeria, els objectes i la iconografia sumptuosa que envolta la figura del faraó, de com es va construir un imperi, quins van ser els seus pilars ideològics, polítics i religiosos, i des d’una mirada enciclopedista, ens fa arribar l’emoció del bon fer d’uns artistes i artesans al servei d’una reialesa i una cort que va consolidar un món estable de gairebé tres mil·lennis.

L'exposició presenta 164 peces destacades de la col·lecció egípcia del British Museum | CaixaForum
L’exposició presenta 164 peces destacades de la col·lecció egípcia del British Museum | CaixaForum

Pilar Parcerisas

Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.
Pilar Parcerisas

Pilar Parcerisas: darrers articles (Veure-ho tot )

Articles relacionats amb CaixaForum Madrid

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca