Música
La Catedral de Barcelona acull el darrer i emotiu comiat a la soprano Montserrat Caballé

Un ‘Rèquiem’ a l’alçada del mite

Estrenada el 22 de maig de 1874 a l’església de San Marc de Milà, la Messa da Requiem de Verdi ha estat la música que ha posat la rúbrica al comiat de Montserrat Caballé. Centenars de persones han assistit al respons, celebrat aquest dissabte a la Catedral de Barcelona –en un acte obert a la ciutadania, tal com desitjava la cantant– que ha estat presidit per l’arquebisbe Joan Josep Omella –”amb el seu cant, Caballé ens va elevar l’ànima i ens va omplir el cor de bellesa i art”, ha dit durant l’acte– i que ha comptat amb l’Orquestra i el Cor del Liceu, i les veus d’Ainhoa Arteta, Anna Larsson, Nikolai Schukoff i Alexander Vinogradov.

Tots ells han interpretant fragments de la peça sota la direcció de Josep Pons, en un emotiu final a l’alçada del mite, solemne i commovedor, tal com dicten les notes que va composar Verdi en el parèntesi operístic que va d’Aida (1871) a Otello (1887). Impactat per la mort dels companys Rossini i Manzoni, el compositor italià va fer un Rèquiem d’una petjada i èxit pràcticament instantanis, traspassant fronteres des del primer dia. Del primer Dies Irae al colpidor Libera me (“Allibera’m, Senyor, de la mort eterna”), la peça ha servit per honorar la memòria de la soprano catalana, desapareguda el darrer 6 d’octubre.

L’acte ha comptat amb l’assistència d’autoritats com Laura Borràs, consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya; Meritxell Batet, ministra de Política Territorial i Funció Pública; José Guirao, ministre de Cultura i Esports; així com la presència de personalitats com Salvador Alemany, president de la Fundació del Gran Teatre del Liceu, qui ha destacat la importància de Caballé “per al país i sobretot per al Liceu”, sala que –en paraules seves– no seria la mateixa “sense l’amor que ella li va dipositar”.

Josep Pons, dirigint l'Orquestra i el Cor del Liceu durant la cerimònia | Antoni Bofill
Josep Pons, dirigint l’Orquestra i el Cor del Liceu durant la cerimònia | Antoni Bofill

Una veu prodigiosa

De veu portentosa, càlida i sempre identificable, Montserrat Caballé (1933-2018) moria deixant un llegat etern. Al llarg de la seva trajectòria, la cantant barcelonina va rebre el reconeixement del públic i també el de les grans figures de l’òpera internacional ­—és cèlebre la famosa devoció de Maria Callas, que la va assenyalar com a única successora—, i fins al darrer dia va estar significada amb el Liceu, un escenari que ella sempre va considerar la seva segona llar, amb un públic que l’idolatrava, i que aquest dissabte 17 de novembre ha projectat la cerimònia en directe i en pantalla gegant ubicada a l’escenari per unes 1.800 persones.

El prodigi del fiato, el vigor dels aguts, la musicalitat ballarina de les melodies belcantistes. La veu, convertida en la seva grandesa i gran singularitat, acompanyada d’una enorme capacitat de treball, sobretot pel que fa a tècnica vocal. “Tenia una veu molt personal, que s’identificava de seguida”, explica el crític d’òpera Roger Alier a EL TEMPS. “Tenia una veu molt harmònica. Només li calia fer tres o quatre notes, i ja no la podies confondre amb ningú”. Potser per això, la seva desaparició suposa la fi d’una era brillant de l’òpera.

El seu esclat internacional va ser molt ràpid, tota una revelació. El 20 d’abril de 1965, l’atzar va voler que hagués de substituir la soprano Marilyn Horne, indisposada. El Carnegie Hall de Nova York va viure una sorprenent i memorable interpretació de Lucrezia Borgia, de Donizetti, cosa que provocaria que The New York Times la descrivís amb la ja cèlebre fórmula: Caballé = Callas + Tebaldi, combinació de les llegendàries veus de Maria Callas i Renata Tebaldi. “Va ser un èxit per casualitat i un detonant impressionant —recorda Alier—. Tot i això, sense aquest cop de sort Caballé hauria tingut la mateixa carrera”, conclou, segur de les seves aptituds i capacitats.

La Catedral, de gala per Montserrat Caballés | Antoni Bofill
La Catedral, de gala per Montserrat Caballés | Antoni Bofill

Una devoció pel Liceu i Barcelona

Una carrera plena de fites que es veu coronada amb els grans moments viscuts al Liceu. “Potser el millor va ser la interpretació de Maria Stuarda de Donizetti, l’any 1969”, recorda Alier, tot i que remarca, i molt, la interpretació que Caballé va fer de Leonora a Il trovatore, l’any 1967. “A l’últim acte hi va haver un entusiasme increïble. Es va enfonsar el teatre ­—el crític ho va viure en primera persona—. Feia por, perquè la gent picava de mans i de peus. Va ser una ovació sensacional, com poques vegades he vist i sentit al Liceu”.

Una devoció entre ciutat natal i cantant que va continuar amb l’àlbum Barcelona, gravat amb Freddie Mercury amb motiu dels Jocs Olímpics, punt àlgid de l’estrella que entra a les capes més populars de la música sense perdre ni un bri d’aquella veu que la va fer prodigiosa, precoç i irrepetible.

Esteve Plantada

Granollers, 1979. És poeta, periodista cultural, crític de cinema i professor del Màster de Periodisme Literari de la UAB i de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Ha estat coordinador d'"El Temps de les Arts" i col·labora regularment a "El Temps", a "Els Matins" de TV3, a l'"Àrtic" de Betevé i al "Catalunya Migdia" de Catalunya Ràdio.
Esteve Plantada

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca