Escultura
El Museu Can Mario mostra 32 peces d'entre les més de 300 presentades als guardons

Dues dècades dels Premis d’escultura Fundació Vila Casas

Al Museu Can Mario de Palafrugell, una de les dues seus gironines de la Fundació Vila Casas, es pot veure l’exposició de les obres seleccionades i la del guanyador del Premi d’Escultura Fundació Vila Casas, Palafrugell 2018. En total s’exhibeixen 32 peces de les més de 300 presentades, realitzades en diferents estils, tècniques i materials, circumstància aquesta, que serveix per adonar-se de la gran varietat de propostes i recursos que disposa l’escultura contemporània avui dia al nostre país. L’obra guanyadora ha sigut la peça Rambla (Senescència) de l’irlandès Paul Daly, realitzada amb material orgànic, metall, resina i llum. El fet d’obtenir el guardó, que té una dotació de 15.000 €, li serveix també per poder fer una exposició individual a un dels espais de la Fundació –possiblement a Can Framis–, així com l’edició d’un catàleg. La peça passa a formar part de la col·lecció Vila Casas. El jurat ha estat format per Arcadi Calzada, Antonio Sagnier, Joan Torras, Daniel Giralt-Miracle, Antoni Vila Casas i Glòria Bosch. Natàlia Chocarro assenyala que “la temàtica enguany ha estat variada, però hem pogut veure cert tractament de qüestions arbitràries sobre l’ésser humà que preocupen als artistes d’avui, com el gènere, la natura o altres temes existencials”.



Paul Daly (Dublín. 1963), de formació arquitecte, porta un temps vivint i treballant a Barcelona, on ha estat fent una residència al centre de producció artística d’arts visuals L’Escocesa, al barri de Poble Nou. La seva obra es caracteritza per emprar materials orgànics amb collage dins d’un procés de descomposició. Tot això està relacionat amb la natura, com un cicle vital, on “l’impacte de la llum incideix” en el collage, tal com es pot comprovar en l’escultura Rambla, una escultura que està a mig camí de la instal·lació.

'Pollastre de Nadal', Efraïm Rodríguez Cobos
‘Pollastre de Nadal’, Efraïm Rodríguez Cobos

Quant a la resta d’artistes seleccionats hi ha una desena d’ells que conec el seu treball, de la resta no en tinc referències, però gràcies a aquesta exposició almenys he descobert com són les seves qualitats creatives, el que demostra la gran tasca feta pel jurat a l’hora d’elegir-los. Entre ells mereixen comentar-se les obres de Laia Noel, Núria Gimbernat i Selva Aparicio. Laia Noel presenta L’instant precís, feta amb material noble, cas de l’alabastre. Són dos caps units, un més gran que l’altre, com sí fossin mare i fill, que recorden d’alguna manera als caps de Brancusi. A part de l’escultura, també s’endinsa en altres disciplines com són la instal·lació i la pintura.

Respecte a Núria Gimbernat (Girona. 1964), mostra la ceràmica Desconcert, que obra noves portes creatives, interessant-se per tot allò relacionat amb el món del mar i dels minerals, cercant l’essència del que es troba a la natura. La peça és com una roda o una flor que s’expandeix des d’un punt fixat al mig, on una mena de fulles es dirigeixen cap a l’infinit. En quant a la barcelonina Selva Aparicio (1987), l’escultura Integumentum està realitzada amb ciment portland i acer inoxidable. Es tracta d’un quadrat dividit en 25 parts, que es tornen a dividir en 16 quadrats més petits. En total hi ha 400 quadrats de diferents formes i textures, com si fos un mosaic romà, però monocrom. L’austeritat que denoten els materials emprats i la simplicitat aparent de les “tessel·les”, configuren una obra on la reflexió i el silenci és percep a primera vista.

'Alls negres'. Isidre Tolosa Magriña. Talla de marbre de Calatorao i ferro
‘Alls negres’. Isidre Tolosa Magriña. Talla de marbre de Calatorao i ferro

Respecte a les obres dels artistes dels quals ja tenia constància, com és el cas de Josep Bofill (Barcelona. 1942), la seva peça Humà, està feta amb acer inoxidable, ferro i resina, mostrant un cos al mig d’un entramat de línies que el cobreixen. És com si el personatge que hi ha dins volgués sortir del lloc on es troba, buscant lliurar-se de la seva presó. Bofill també sol incorporar la llum a les seves escultures. Des de fa temps segueixo la trajectòria de Ramón Cerezo (Barberà del Vallés. 1958)), ja que he tingut l’oportunitat de col·laborar amb ell en diferents exposicions, però l’obra que presenta ara –El Angelus “díptico”– m’ha sorprès, no tant perquè utilitzi el metacrilat en lloc del ferro o l’acer, sinó perquè incorpora el color en els cubs disposats en diferents posicions, creant-se un diàleg entre ells.

La gironina Assumpció Mateu (1952) tant es submergeix en el terreny de la pintura, dels llibres d’artista, de la instal·lació o bé, de l’escultura, com ara és el cas, mitjançant Existència infinita, realitzada amb materials diversos com el bronze, ferro i miralls, on apareix un arbret sense fulles col·locat al revés dins d’un recipient rectangular amb un mirall a la part superior i un altre a la part inferior. La natura, el bosc, els arbres, o sigui, tot allò que es pot observar en un paisatge rural, és el que mostra l’artista, on es percep el silenci i la reflexió. Finalment, el mallorquí Miquel Planas (1961) amb la peça minimalista L’O elevat, totalment feta amb acer, representa una mena de mobiliari on apareixen tres potes verticals que s’uneixen gràcies a unes fines línies helicoïdals com si fossin cables, on el buit és tant important com el propi volum. Coincideixo amb Pilar Parcerisas que veu en la seva obra un “origen poètic i simbòlic…”.

'L’Àngelus (díptic)', Ramón Cerezo Baraza. Metacrilat
‘L’Àngelus (díptic)’, Ramón Cerezo Baraza. Metacrilat

Ramon Casalé Soler

Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).
Ramon Casalé Soler

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca