General

Manuel Sayrach i l’arquitectura com a obra d’art total

Algú pot creure que l’arquitectura pot ser fruit de l’amor a una dona o a una pàtria? Avui se’ns fa difícil comprendre la transcendència espiritual d’aquest sentiment traduït en la voluntat formal de construir un edifici. Però la burgesia visionària de la Barcelona de final del segle XIX va ser capaç d’acceptar els deliris innovadors d’un Gaudí i del modernisme de l’Eixample com a cases per viure, amb una mirada al passat i un peu en el futur.

Enguany es compleixen 100 anys de la Casa Sayrach, l’enigmàtic edifici que omple la cantonada de la Diagonal amb Enric Granados, una joia de la Barcelona modernista que ha costat de reconèixer, construïda per Manuel Sayrach i Carreras (1886-1937), un arquitecte singular que morí en plena Guerra Civil i que exercí d’arquitecte només per a la seva família, sense altra servitud que les seves idees, la devoció a la música, a la literatura, a la bellesa i a la natura. Els guanys de la casa d’assegurances mèdiques anomenada Instituto Español de Seguros Sobre Enfermedades creada pel pare, Miquel Sayrach, i primera a l’estat espanyol, de la que es va fer càrrec l’any 1928, li permetia crear sense cap condicionant extern i es negà sempre a sotmetre’s a demandes de clients.

Ara, l’Ajuntament de Barcelona acaba de publicar el llibre Manuel Sayrach, 1886-1937. Arquitectura i modernisme a Barcelona que fa justícia a aquest creador visionari amb un peu al modernisme i un altre al noucentisme, amb textos de Francesc Fontbona, Núria Gil Farré, Manuel Sayrach, que ha conservat els arxius de la família, Josep M. Montaner que n’ha escrit el pròleg i Jaume P. Sayrach, l’epíleg.

Interior de la Casa Sayrach
Interior de la Casa Sayrach

Manuel Sayrach i Carreras tenia una formació científica i humanista alhora, amb coneixements de mineralogia i botànica, cristal·lografia i ciències exactes, matemàtiques, geometria mètrica i química general, matèries que aprengué abans d’endinsar-se en la carrera d’arquitectura, on tingué professors com Adolf Florensa, autor de la Casa Cambó, Alexandre Soler i March, autor del Mercat central de València, Joaquim Bassegoda, Domènech i Montaner, entre altres, i va ser company d’Antoni i Ramon Puig Gairalt, Lluís Bonet Garí, Isidre Puig Boada, o Francesc Folguera, arquitectes que excel·liren en el classicisme noucentista. Sayrach s’hauria d’haver incorporat a aquesta generació, però es mantingué prop del modernisme en una línia de formes orgàniques, gaudinianes i també properes a l’ Olbricht de la Secessió vienesa, però al mateix temps destil·là uns valors socials i patriòtics propis de la represa noucentista.

L’any 1909 escriu L’arquitectura nova. L’ estil catalàunich on defensa l’asimetria, el dinamisme i vitalitat de la natura. Més de 2000 croquis d’arquitectura s’apleguen en el quadern de dibuixos compilats pels seus fills després de la Guerra Civil, que reprodueixen dissenys de mobiliari, arquitectures fantasioses i elements decoratius de tall modernista, amb dracs, dimonis i animals fantàstics que connecten amb la tradició decorativa internacional del nord d’Europa. Aquest món més gaudinià es correspon a la seva primera construcció, la Torre dels Dimonis a Sant Feliu de Llobregat (1909-1012), casa d’estiueig de la família Sayrach, enderrocada als anys 60 en ple franquisme. Tant l’entrada, el trencadís, el fantasiós jardí, com el banc dels tres seients, el mur de la creació, la barana de ferro, les torres que la flanquejaven, tot tenia una harmonia que recorda el maridatge entre construcció i natura del Parc Güell. Durant la Guerra Civil, unes famílies que fugien de les tropes nacionals ocuparen aquesta torre i cremaren mobles, imatges religioses, llibres, papers i dibuixos per escalfar-se. Després, va ser ocupada pel bàndol nacional durant dos anys i uns quants anys després els fills Sayrach pogueren recuperar alguns manuscrits, documents i alguns mobles modernistes com l’armari dels paons, pensat per als rotlles de música de la pianola, i la làmpada Catalunya, avui a la Casa Sayrach de la Diagonal.

Interior de la Casa Sayrach
Interior de la Casa Sayrach

Aquesta casa, com la que després construiria al solar del costat al carrer Enric Granados dedicada a la seva esposa, Montserrat Fatjó dels Xiprers, i coneguda com Casa Montserrat (1926) respon al que ell anomenava “Filosofia la llum”: “Llum, o res. Llum i solament Llum, és l’essencial”. La llum és la motivació de la seva arquitectura, escriptura o pensament vital, però no només la llum física, que integra abastament en els finestrals en forma d’arbre o de xiprer, sinó també la recerca d’una llum espiritual que connecta el món dels homes amb Déu i amb l’Univers. Barcelona i Catalunya són llum. I ho rebla en el seu manuscrit filosòfic i literari de caràcter poètic i místic titulat Filosofia lucis o Sayrach i els drames de la llum (1927), una obra que restarà inacabada: “L’obsessió per la llum, aquesta irresistible atracció o invencible aspiració a la llum, no sorprengui a ningú. La sentim. I què té d’estrany sinó molt normal, el que essent jo fill d’un país de llum, de tanta llum com és Barcelona, sia ple de l’obsessió de llum. Dir Catalunya és dir llum!”. I aquesta llum la trobem representada en el projecte de panteó familiar de 1934 amb l’arc iris que corona un templet de quatre columnes salomòniques: “Meravellós Arc Iris. Arc Iris que fulminantment a mi em feu dir: de l’home a Déu per medi de la llum”. Els set colors representen les forces motrius interiors dels éssers humans: el roig, la pàtria; el taronja, la força de l’amor; el groc, la bellesa; el verd, la confiança en un mateix, el blau, l’amistat; l’anyil, la mort i el violeta, la felicitat.

La Casa Sayrach és un homenatge a Catalunya, des dels motius marins: onades, petxines, esquelets de balena, barana en forma de xarxa de pescar, que decoren el vestíbul d’entrada fins a les mansardes ondulades que expressen la diversitat de les muntanyes catalanes i que li han donat el sobrenom de Casa de la Nata pel seu color blanc. La casa és wagneriana i reflecteix l’esperit de l’obra d’art total. Construïda el 1918 comparteix les formes orgàniques del modernisme però se n’escapa per aquesta espiritualitat que concedeix una transcendència simbòlica a la natura. El templet que la corona és típic de Sayrach, columnes coronades amb cúpula que guien cap a llum i que trobem al monument al Sagrat Cor per als escolapis de Moià (1921), avui desaparegut, i al projecte de Panteó familiar (1934), encara que en aquest darrer projecte no s’arribarà a elevar.

Interior de la Casa Sayrach
Interior de la Casa Sayrach

El 1926, ja amb quaranta anys, Manuel Sayrach es casa amb Montserrat Fatjó dels Xiprers, que només en té vint i li dedicarà la Casa Montserrat, construïda el mateix any. Ella mor el 1932, als 26 anys deixant cinc fills de curtíssima edat i ell el 1937, als 51. El vestíbul de la Casa Montserrat és blanc, lluminós, presidit per dues “M”, de Manuel i de Montserrat, enllaçades per una estrella de cinc puntes, que representen els cinc fills programats que van tenir. Les parets són revestides per cortines de guix que ens fan entrar al teatre de la vida, mentre el sostre simbolitza les cavernes. És un espai femení, revestit de puntes i brocats de guix, una arquitectura fruit de l’amor a la seva muller, amb algunes columnes clàssiques, a les que Sayrach no renúncia, però amb un pinyó de xiprer a la porta d’entrada en homenatge al cognom de la Montserrat. La història d’Abelard i Eloïsa va ser el seu model amorós amb el que s’identificava i es correspon al segon drama de la llum escrit el 1919.

El 1915 dissenyà un monument a Pi i Margall, que va ser presentat a concurs i que no s’executà i el 1922 escriví una Constitució per a la República dels Estats Ibèrics per a Francesc Macià. Família catòlica i republicana, rebé pels dos bàndols. La Casa Sayrach va ser ocupada per la República l’any 1937, on hi instal·là el Ministeri de Sanitat. Després, amb les tropes franquistes al gener de 1939 la senyera catalana i la republicana de la tribuna va ser partida per la meitat i convertida en dues banderes espanyoles. Poc més tard, i arran d’una denúncia, la policia s’encarregà d’entrar, confiscar i cremar els exemplars dels escrits de Manuel Sayrach i del llibre República i Constitució. La Casa no va ser recuperada pels fills fins el 1941. El dia de la presentació d’aquest llibre sobre Sayrach, el President Pujol recordava com la Casa Sayrach va estar oberta a totes les reunions de grups i persones que lluitaren per la democràcia i la catalanitat durant el franquisme quan estava prohibit el dret de reunió i associació,el que feia de la casa un lloc enigmàtic, secret i sagrat, que conservà l’ ideari de puresa, ètica i fortalesa familiar inicials del seu fundador i creador.

Un cúmul de desgràcies a l’entorn d’una família que la casa n’ha guardat l’esperança de futur dempeus. I és que l’arquitectura de Sayrach és la construcció d’un paisatge, el paisatge de Catalunya, amb el mar al vestíbul, a les mansardes les muntanyes i al templet el cel. La casa és la terra, l’espai de l’hàbitat, entre un passat llunyà, d’un mar que ho cobreix tot d’ on sorgeixen els animals, després els homes i així es construeix l’escala de la vida, cap al cel i cap a Déu. Aquest llibre ve a compensar tota aquesta dissort, guanyat amb la perseverança dels fills Sayrach i, sobretot, de Manuel, el gran entusiasta i custodi dels arxius i l’obra del pare. El modernisme a Barcelona, sense Sayrach, quedava incomplet, i aquest llibre fa justícia a una figura que havia passat per alt a molts fins ara entesos en la matèria.

Manuel Sayrach 1886-1937.
  Arquitectura i modernisme a Barcelona
  Josep M. Montaner, Francesc Fontbona, Manuel Sayrach, Núria Gil Farré, Jaume P.Sayrach
  Fotos: Consol Bancells
  Direcció de Serveis editorials
  Ajuntament de Barcelona, 2018, 240,p.
Manuel Sayrach 1886-1937.
Arquitectura i modernisme a Barcelona
Josep M. Montaner, Francesc Fontbona, Manuel Sayrach, Núria Gil Farré, Jaume P.Sayrach
Fotos: Consol Bancells
Direcció de Serveis editorials
Ajuntament de Barcelona, 2018, 240,p.
Pilar Parcerisas

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close