Literatura
A Catalunya, vivim en un ambient cultural on l’expectativa raonable és defugir el conflicte

Escriure des d’enlloc

Una editora em deia l’altre dia que trobava a faltar llibres d’autors contemporanis que parlessin sobre la ciutat, que l’expliquessin. Deia que no sap quina idea de ciutat o d’entorn tenen els escriptors al cap perquè no la fan sortir mai a la seva obra. Si mirem la majoria dels llibres que han tingut ressò els últims anys, li hem de donar la raó.

Sembla que els autors, enlloc de llegir el seu entorn i escriure’l, tendeixen a replegar-se cap endins, cap a la seva experiència personal –sí, tots estem pensant en l’autoficció–. A l’altra banda, en una tendència oposada, també hi ha autors que fan artifici explícit i ambienten les seves novel·les en altres èpoques, o bé s’emmarquen en tendències més postmodernes –per resumir-ho ràpid i malament.

En qualsevol dels casos, tots fugen de la lectura de l’entorn immediat, com si es pogués escriure des d’enlloc sense gaire problemes. Amb això no vull dir que els llibres que facin siguin dolents sinó que molts d’ells comparteixen la mateixa tendència –fan ficció sense haver d’utilitzar el lloc on viuen com a circumstància.

En la nostra tradició, fer literatura sense explicar l’entorn –concretament, sense parlar de Barcelona– és una tendència que no ve de nou. Amb la substitució cultural espanyola durant la postguerra, tota la literatura sobre la ciutat que s’havia fet durant les primeres dècades del segle XX semblava no haver existit mai. “En conjunt – escriu Joaquim Molas sobre la literatura dels anys 40 – la novel·la i la narració d’aquests anys tendeixen, com la poesia, a l’evasió de la realitat històrica: a l’anàlisi de les crisis espirituals de l’home individual, o al mite”.

De la mateixa manera que costa parlar de conflictes si tothom fa veure que no existeixen, com més obvien l’entorn els escriptors més difícil es fa descriure’l, pensar-lo o parlar-ne. L’ambient cultural no és un accessori bonic per a la vida literària sinó que la determina. A Catalunya, vivim en un ambient cultural on l’expectativa raonable és defugir el conflicte, no posar-se en problemes. Això ho comprovem cada vegada que algú emet una opinió que està fora d’aquest horitzó imposat, perquè se’l tracta de poc raonable i se l’intenta expulsar del debat basat en aquesta falta de convenció.

Quan un ambient cultural accepta aquesta absència de conflicte, vol dir que aquest ambient serà més susceptible de xuclar els discursos que vinguin donats des d’altres entorns. En un context cultural on s’incentiva i es premia el victimisme, és normal que el discurs literari es contamini de la idea que l’obra es pot i s’ha de justificar amb l’experiència personal, amb la figura de l’autor. Mentrestant, oblidem que el que anomenem autoficció és un acte literari, no pas un testimoni ni una justificació davant la qual els lectors ens hem de limitar a fer de voyeurs empàtics.

Per això hi ha algunes veus (Bagunyà, Asensio) que critiquen aquesta fixació per l’autor i aquesta saturació sentimental. Critiquen el fet de reduir la literatura a una condició victimista per justificar una experiència personal. Bagunyà adverteix que centrar la vista sobre l’autor oblidant els textos ens porta cap a un “neovictorianisme preocupant”, on la moral de l’autor i la del narrador es barregen.

Joan Ferraté va dedicar un assaig – ‘La operación de leer’ – a explicar que quan llegim un text, és tan important entendre el text mateix com les relacions de sentit que s’estableixen dins i fora del text –perquè el sentit del text depèn del context. Si per por de fixar-se en l’entorn els escriptors tanquen el seu context, el sentit de les seves obres també s’anirà tancant i empobrint, allunyant els seus llibres dels lectors que els reben.

Avatar

Marina Porras: darrers articles (Veure-ho tot )