Sense categoria
Un recorregut pels tallers de quatre joves creadors del panorama ciutadà actual

Ser artista jove a Palma

En un món deslocalitzat i global amb forta presència d’internet i les aplicacions digitals sembla que viure a una illa, això sí amb un important teixit galerístic, no condiciona especialment els joves artistes. Tot i així, el fràgil equilibri que bascula entre la precarització i la professionalització del sector, fa que molts comparteixin espai de vida i treball, en una ciutat turística i gentrificada. Per aquest motiu, la dedicació a la carrera artística, en molts casos, no pot ser completa.

Des dels finestrals de casa seva on hi té l’estudi, a la barriada de Santa Catalina, Marta Pujades (Palma, 1990) contempla com la ciutat dóna pas a la mar. Després de formar-se a Barcelona va decidir tornar a Mallorca: “No és més complicat ser artista a Palma que a d’altres llocs. La ciutat m’agrada molt però és limitada en el món de l’art, no hi ha una oferta tan àmplia i intensa com en una gran capital. Sempre has de tenir un ull en la possibilitat de dur a terme projectes fora”. Precisament acaba de participar en l’exposició col·lectiva ContemporaneA. Artiste si raccontano al palau Ferraro, a Biella (Itàlia). Centrada en la reflexió i l’anàlisi de l’estatut ontològic de la imatge a través de la fotografia i el vídeo, el ritme de Palma li facilita la concentració en la feina, “Vull dir, en pair les coses que veus, tots els estímuls que necessites per posar-te al dia per obrir els teus referents i no quedar-te tancat, i poder digerir-los”. Marta treballa amb la galeria Xavier Fiol des de fa tres anys: “Hi ha molt moviment galerístic en un territori reduït com Palma i per extensió, Mallorca. Crec que n’és un tret característic”.

Bel Fullana. Foto: Noemi Calvani
Bel Fullana. Foto: Noemi Calvani

En aquest sentit, Albert Pinya (Palma, 1985) opina que “a Palma comptem amb un nombre important de galeries, que potser excessiu atès el nombre de col·leccionistes locals que donen suport la nostra feina”. La seva pintura de caràcter neorealista pop amb incursions i girs cap a la geometria més psicodèlica és representada per la galeria Pelaires i tot just es podrà veure en la seva pròxima exposició a Itàlia al costat de la creadora Laurina Paperina sota el títol Wormhole a la Martina’s Gallery de Giussano. Aliè al bullici de turistes i a l’activitat frenètica dels voltants, Pinya treballa des del seu taller al bell mig del centre històric de la ciutat. Creu que la insularitat, més que un condicionant és una característica que atorga una espècie de riquesa sensorial, una particular sensibilitat innata que forma part de la seva identitat i de la pròpia genètica dels illencs: “Avui dia, amb totes les eines que disposem a l’abast i amb la immediatesa a la qual estam sotmesos gràcies a la tecnobarbàrie, ser artista a Palma o a Milà no és tan diferent. Canvia l’entorn i els estímuls que reps. Però pel demés segueix sent the same old shit”. En el seu cas, té un peu a l’illa i un altre a fora: “visc i treballo a Palma, la major part del temps, per voluntat pròpia. No obstant, quan tenc la possibilitat de fer projectes i col·laborar amb galeries d’altres països, passo llargues temporades fora”.

L’obra de Julià Panadés (Palma, 1981) s’ha pogut veure enguany en una exposició individual “This too shall pass” al Centro Párraga de Múrcia. Després de viure uns anys a Barcelona, a Londres i a Shangai, decideix instal·lar-se a Palma, on hi té l’estudi al seu espai d’habitatge ubicat en l’eixample palmesà: “Shanghai no em va saturar però és una megametròpoli, molt gran, una bogeria, la pol·lució és heavy, no veus el sol… En tornar a Mallorca, vaig pensar que era el moment de canviar. Vaig apreciar la netedat de l’aire, la mar, la muntanya i això va ser el punt d’inflexió”. Entre l’escultura i la instal·lació, moltes vegades articulades a partir d’objectes trobats, la seva és una obra molt influenciada per haver nascut a una illa mediterrània. La natura sempre hi és present. Una natura que de vegades es mostra a través de les pantalles: “Avui dia, considero el meu Instagram gairebé com un projecte artístic, que parla del meu dia a dia, de manera simple, fàcil i econòmica. Parla de la meva forma de veure la vida com a artista, de l’art com a vida i la vida com a art. És com una mena de net art. Parla de la precarització. Tot i que també té l’altra cara: és la punta de llança del neoliberalisme, ens autoexplotam. Has de valorar el que dones i el que hi guanyes i ser-ne conscient”. Aquesta plataforma digital que és àmpliament utilitzada pels artistes, constitueix una finestra al món: serveix tant per connectar-se amb d’altres creadors com per rebre propostes de feina. Julià explica: “M’hi han sortit exposicions. Una, a la galeria Martin van Zomeren d’Amsterdam. El seu propietari va veure els meus altars de platja etiquetats amb la ubicació del lloc on estan. Ell estiueja a Mallorca i em va contactar. Ens coneguérem i al cap d’un any em va demanar una peça per incloure-la en una mostra col·lectiva”.

Julià Panadès, en una imatge d'arxiu
Julià Panadès, en una imatge d’arxiu

És també el cas de Bel Fullana (Son Carrió, 1985), ambdós col·legues a la galeria Fran Reus: “Seguesc a un pintor dels EEUU que m’agrada molt i ell a mi. La seva dona em va contactar i em va comprar una obra per regalar-li en el seu aniversari. Ella la va penjar a instagram i aquell dia vaig tenir 200 seguidors més”. Una habitació plena de llum en un pis de l’eixample, espai de vida i feina, veu sorgir la pintura de Fullana, investigadora del traç infantil per a explorar sense filtres la simplificació de l’expressió. Igual que Pujades, ambdues guanyadores de les darreres edicions dels Premis Ciutat de Palma, després dels estudis en Belles Arts i un màster, s’instal·là primer a la seva localitat natal i després a Palma: “A Mallorca, si fas feina i hi estàs implicat, alguna galeria acabarà interessant-se per tu. No sé si és perquè som menys. És la sensació que tenc. Tenc amics de fora que tenen exposicions però no tenen galeria, per exemple. Palma és una ciutat petita on hi ha moltes galeries. Potser vivim en una bimbolla”. Enguany ha exposat individualment a l’Espacio Dörffi de Lanzarote, a Arts+Leisure de Nova York i a la galería Herrero de Tejada de Madrid. Respecte de la mobilitat en territori insular afirma: “L’únic handicap potser que una galeria digui “no vull pagar un plus de transport” i enlloc de triar-te a tu tria algú que està a Madrid. Però amb les ajudes de IEB tens més facilitats. Si no, moltes vegades no podríem partir”. En aquest punt coincideix també amb l’opinió de Marta Pujades: “Si vius aquí i pots fer incursions factibles a l’exterior, tens bastant guanyat però si no hi hagués aquest tipus d’ajuts per part de l’ILLENC no sé com ho faríem. Les convocatòries són obertes i transparents, les bases són clares”.

La irregularitat dels ingressos econòmics fa que la dedicació a la pràctica artística no pugui ser a temps complet i que en alguns casos, viure de l’art es converteixi en una quimera. “Per mi és molt complicat, gairebé impossible. Un estudi recull que no arriben al 15% els artistes que hi viuen” assenyala Panadès mentre Fullana comenta que hi pot viure enguany perquè ha guanyat alguns premis: “Els premis legitimen la teva feina i et donen un xut d’autoestima”. La incertesa econòmica farà que molts dels artistes combinin les hores de taller amb feines compatibles fora de l’estudi, tot i estar representats per galeries ben posicionades en el circuit comercial.

Marta Pujades. Foto: Camila Marinone
Marta Pujades. Foto: Camila Marinone
Avatar

Pilar Rubí: darrers articles (Veure-ho tot )