Sense categoria
La Menorca del segle XVIII presenta peculiaritats úniques a l 'Estat

El segle XVIII al Museu de Menorca

El passat 19 de juliol el Museu de Menorca va obrir les seves portes després de sis mesos d’obres i d’una redefinició museològica i museogràfica que el convertí en el museu d’història de referència a Menorca. La seva ubicació actual, el convent de Sant Francesc, té ja vint anys d’història, tot i que els seus orígens es remunten a 1889, quan neix com a Museo Provincial de Mahón.


Col·lecció permanent
Museu de Menorca

Nou espai des de juliol de 2018


 

El nou museu deixava enrere el caràcter generalista que el definí des de la seva fundació i de les dues-centes cinquanta mil peces que componen el fons del museu una selecció de mil quatre-centes tenen avui la funció d’explicar la història de l’illa. Dividit en dues plantes, la primera abraça la prehistòria i les èpoques romana i islàmica. La segona fa un recorregut des de la conquesta d’Alfons III, el 1287, fins al segle XX. Ens centrarem ara en el segle XVIII, un segle fonamental en la història de Menorca que presenta peculiaritats úniques a l’Estat espanyol. Tres dominacions britàniques (1713-1756, 1763-1782, 1798-1802), una francesa (1756-1763) i una espanyola (1782-1798) van donar a Menorca una personalitat que encara avui és present en l’arquitectura, la llengua, la gastronomia, l’estructura social i l’imaginari col·lectiu. El port de Maó, el port natural més gran del Mediterrani, n’és la raó d’aquestes conquestes. La seva ubicació va ser clau en el transport de mercaderies provinents del nord d’Àfrica, Sicília, Sardenya i Orient, alhora que era un port segur pel proveïment d’aliments als exèrcits i tripulacions dels vaixells.

Als intercanvis culturals que comportà aquest tràfec s’hi afegiren el ser escala obligada de les elits culturals europees en el seu camí cap a Itàlia en l’anomenat Grand Tour. Tot això donà lloc a l’elaboració de mapes cartogràfics que facilitaren la tasca de les diferents armades en el coneixement de la costa, l’interior i especialment el port de Maó. La profusió de cartografies angleses, franceses, holandeses i espanyoles va ser tan nombrosa que va esdevenir entre la població, especialment maonesa, objecte de col·leccionisme fins ben entrat el segle XX. Alguns exemplars d’aquests mapes obren la sala 2 per després accedir a un ampli espai en el qual diverses fonts històriques ens aporten valuosa informació sobre aquell temps. Objectes de ceràmica i vidre, mesures i pesos anglesos en metall, indumentàries d’època, objectes recuperats del mar, documents, dibuixos, aquarel·les i pintures a l’oli ens recorden els progressos dels que gaudí l’illa en l’agricultura, l’arquitectura, l’urbanisme, el comerç, la comunicació, la indústria i la cultura. El dinamisme comercial del port de Maó propicià l’aparició de la burgesia i del moviment il·lustrat, on destacaren autors teatrals i literaris com Joan Ramis i Ramis o Vicenç Albertí, que escriviren en català quan a Catalunya era prohibit en la vida pública i oficial.

Giuseppe Chiesa: 'Vista de la ciutat i port de Maó'
Giuseppe Chiesa: ‘Vista de la ciutat i port de Maó’

Aquest ambient de tolerància i permeabilitat permeté que un pintor italià provinent d’un poble de Ligúria s’establís a Maó i es convertís en el pintor de referència de la burgesia i en el gran documentalista gràfic d’aquells temps. Arribà a l’illa el 1748, on visqué fins a la seva mort, el 1789. Si bé els primers treballs foren plànols d’edificis com l’església de Santa Maria o els quarters de l’Esplanada de Maó aviat fou apreciat per les seves escenes de gènere, influïdes per Pietro Longhi (1702-1785), i per les vedute, vistes del natural molt arrelades a les escoles provincials italianes de l’època. D’en Giuseppe Chiesa, que així es deia, no es conserva una producció extensa al museu, tan sols dibuixos, però un d’ells mereix especial atenció. Vista de la ciutat i port de Maó és una tinta sobre paper de mides 25,4 x 65,7 cm pintada el 1765, i inaugura una temàtica que encara avui es troba entre les favorites dels aficionats a l’art a la banda de llevant. Dedicada al duc de York, germà del rei Jordi III d’Anglaterra, aquesta vedute està pressa des de la banda nord del port, on els personatges que passegen o participen d’una festa popular donen pas, en un segon terme, a l’activitat marítima i comercial del port per acabar amb un tercer pla amb una vista de la ciutat de Maó on apreciem els edificis més singulars: el palau del governador, el portal de Sant Roc, la torre del rellotge, l’església de Sant Francesc i el convent del Carme.

Joan Chiesa, ‘Estudi d’indumentària femenina’

Un fill d’en Giuseppe, en Joan Chiesa (Maó, 1754 – 1833), va continuar amb l’ofici del pare i esdevingué un excel·lent il·lustrador i aquarel·lista. La seva pintura adquirí un caire més costumista en el que no hi faltaven les representacions de distintes activitats laborals, estament socials, ordes religioses, festes populars, estudis d’indumentària o obres de caràcter moralitzador.

L’aquarel·la que porta per títol Estudi d’indumentària menorquina n’és un bon exemple. L’obra, de petites dimensions, destaca per la precisió del vestuari de les sis dones: cinc d’elles amb rebosillo i una amb gambuix, mocadors de cap. El costumisme que caracteritzà l’obra de Joan Chiesa, i a l’igual que la cartografia i les vistes del port de Maó, que deixaren una empremta encara visible avui en els gustos de la població. Francesc Hernández Mora (Maó, 1905 – Ciutadella, 1980) visqué gran part de la seva vida de vendre aquarel·les i xilografies de personatges menorquins del segle XVIII quan la seva verdadera aportació a la història de l’art de Menorca consistí a introduir l’art abstracte a l’illa, sense èxit però.

Pascual Calbó, autoretrat

El neoclassicisme s’estengué ràpidament entre una burgesia menorquina que s’adherí als principis de la il·lustració i que alhora li permeté distingir-se de la noblesa i l’església, encara fidels al barroc. Cal tenir present que la inquisició fou abolida en la primera dominació anglesa. L’art neoclàssic s’acompanyà d’una transformació de les estructures socials i dels costums, sent un art centrat en el ciutadà i en la ciutat com a expressió de progrés. La figura que millor il·lustra aquest corrent neoclàssic és la d’en Pascual Calbó (Maó, 1752 – 1817). Deixeble de Giuseppe Chiesa, Calbó inicià el 1770 un grand tour de formació per Itàlia sota la protecció de l’ambaixador d’Alemanya a Venècia, el comte Iacopo Durazzo, per posteriorment acabar sent pensionat imperial pel príncep Kaunitz Rietberg. La sala que ens ocupa conté un dibuix de l’autor, quatre retrats, un autoretrat i una pintura d’última època, més propera al romanticisme. L’autoretrat, un oli sobre metall de 19 x 26 cm ens mostra el pintor assegut davant d’un cavallet mantenint a la mà una paleta de pintor. Pintat en la seva estada a Itàlia l’obra presenta clares similituds amb l’obra de Anton Rafael Mengs, gran exponent del neoclassicisme i del que va copiar algunes obres a Roma. Dos dels retrats, el d’en Llorenç Poly i la seva dona, Eulàlia Poly i Taltavull destaquen per la seva mida i per ser retrats de cos sencer en els que la posició social s’evidencia per la vestimenta i el mobiliari que els acompanya. Ambdues van ser pintades el 1780, quan Calbó tornà d’Itàlia i assolí un prestigi que coincidí amb la progressiva pèrdua d’influència de Giuseppe Chiesa.

Giuseppe Chiesa, Joan Chiesa i Pascual Calbó formen part d’una època en la història de Menorca que ha deixat una empremta profunda i encara viva en l’imaginari col·lectiu, tan sols comparable a la del pintor impressionista Joan Vives Llull (Maó 1901 – 1982).

Pascual Calbó, 'Retrat de Llorenç Poly i Eulàlia Poly i Taltavull | Carles Jiménez
Pascual Calbó, ‘Retrat de Llorenç Poly i Eulàlia Poly i Taltavull | Carles Jiménez
Avatar

Carles Jiménez: darrers articles (Veure-ho tot )

Articles relacionats amb Museu de Menorca