Fotografia
Un recorregut per la història del Museu d 'Art Contemporani d' Eivissa

Púnics i ‘cruising’ a la Torre de Babel

Si un visités avui el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa trobaria, en primer lloc, enganxat a la seva pell, dues intervencions efímeres que problematizen l’illa com a un indret clau per rastrejar la consolidació dels sectors de l’oci i el consum lligats a la cultura de club i a la hipersexualització de les condicions de vida. Des de ben lluny podem veure un mosaic que van realitzar Tobias Rehberger i Douglas Gordon per a la mostra “After the after” on intuïm dos homes entregant-se als plaers del cruising. Molt a prop, a una de les parets de vidre que connecten l’interior i l’exterior veiem la instal·lació d’Irene de Andrés “a place where nothing ever happens” que investiga sobre les cinc primeres discoteques de l’illa a partir de la dècada dels setanta assumides avui com a runes. Hedonisme, actualitat i sexe però també esquerdes i arqueologia.

A l’estiu de 1998 es va organitzar una exposició al MACE d’Eivissa que portava com a títol “Eivissa, anys 60. El naixement de Babel”. Aquesta mostra rastrejava els orígens del museu en paral·lel a aquell precís i únic moment, segons paraules del comissari Mariano Planells, en què Eivissa ha pogut realment ser considerada com una nova Babilònia.

Com el mite babèlic, aquesta és una narració de refugis, d’heterodòxies i de runes.

A les parets d’una de les escales del MACE es poden veure, avui, cinc fotografies en blanc i negre que va realitzar el dadaista Raoul Hausmann entre 1933 i 1936 quan es va refugiar a l’illa escapant de la persecució d’intel·lectuals nazis al centre d’Europa. Aquestes mostren un grup de dones pageses, dos podencs eivissencs -cans de raça autòctona-, unes cadires amb vímet trenat artesanalment i l’interior de pedra calcària d’una casa pagesa. Aquesta imatge d’una Eivissa eminentment rural, depenent de l’agricultura i la pesca i encara feliçment aïllada, és la que es trobarien la major part de viatgers que visitarien, per romandre-hi fugaçment o per instal·lar-se, fins finals de la dècada dels seixanta. De les llavors d’aquests primers visitants, barrejats amb la població local naixeria l’espai i la col·lecció babèlica del MACE.

Sabates

Els ciments es troben precisament a aquella dècada dels anys trenta, documentada per Hausmann, on van arribar a trobar-se passejant pels pobles eivissencs, l’escriptor i pensador Walter Benjamin, l’arquitecte Erwin Broner, l’arqueòleg Schulten, el nét de Paul Gaguin -amb el mateix nom-, l’artista Will Faber i el dadaista esmentat. La col·lecció del MACE no podria obviar aquest moment fundacional, i de fet, l’emfatitza mitjançant dues estratègies diferents. Per un costat, gràcies a la incorporació de peces directament realitzades per aquests creadors: les imatges de Hausmann –amb altres peces de l’artista al marge del format documental que també integren la col·lecció-, dibuixos i pintures d’Erwin Broner –actualment s’exposen quatre dibuixos d’influència picassiana de la dècada dels seixanta- i material documental de les seves obres paradigmàtiques d’aquell racionalisme de vessant més càlida i mediterrània que s’acostumen a veure a les escales que ens porten cap a la planta superior del museu. Per l’altre, amb l’exhibició de peces més recents que beuen, citen o dialoguen explícitament amb aquestes primeres pedres de l’Eivissa babèlica, tal i com exemplifiquen la donació d’una de les obres d’Edmund de Waal que es van integrar a la mostra temporal “white island” o el fragment a l’entrada del museu d’una intervenció recent de Luis Camnitzer que parteix d’un text de Benjamin escrit a l’illa blanca. [https://www.eltemps.cat/delesarts/4923/exposicions-amb-olor-a-pi-i-regust-de-sal]

Murs

Fonamentat el mite, aixequem els pilars i cobrim-los de calç blanca. El final de la dècada dels cinquanta Eivissa veuria aterrar una segona tongada de figures claus per aixecar el MACE com a torre de Babel. Tant el catàleg de la mostra “Eivissa, anys 60. El naixement de Babel” com l’assaig –més apocalíptic- “Ibiza: la destrucción del paraíso” de Joan Lluís Ferrer, assenyalen l’any 1958 com a punt d’inflexió. Aquell era l’any en què s’obriren les pistes de l’aeroport d’es Codolar. El primer dia de juny, diumenge, aterrava el primer avió amb passatgers. I precisament aquell és l’any en que s’acabaria d’instal·lar a Eivissa l’artista Erwin Bechtold, figura cabdal a la col·lecció del MACE i a la vida artística en general de l’illa.

Zush/Evru, “Confuzeya”, 1974. Cortesia Museu d'Art Contemporani d'Eivissa. Ajuntament d'Eivissa. Autora de la fotografia: Patricia López
Zush/Evru, “Confuzeya”, 1974. Cortesia Museu d’Art Contemporani d’Eivissa. Ajuntament d’Eivissa. Autora de la fotografia: Patricia López

Just un any després de l’apertura de l’aeroport es configuraria el que s’ha encunyat com a Grupo Ibiza 59, col·lectiu d’artistes provinents de múltiples indrets internacionals – que sumaren forces amb els artistes locals per activar la tímida vida cultural illenca-. Tot i la seva dissolució al 1964, funcionaren com a pròleg d’iniciatives que serien els murs del futur MACE. De nou filant els anys, el mateix 1964 es creà la Biennal Internacional d’Art Universitari d’Eivissa, a mode de concurs multidisciplinar. La tercera d’aquestes Biennals, al 1968, ja es celebrà a aquesta antiga Sala d’Armes de principis del segle XVIII que avui abraça la programació del MACE. Allà naixia, casi com a projecte d’autogestió entre amics artistes, el tercer museu d’art contemporani de l’Estat Espanyol.

L’efervescència babèlica que va permetre aixecar aquests murs es completà gràcies a la suor, tant per l’esforç com per la temperatura, de dos galeristes que intentaren reforçar culturalment aquells inicis de la internacionalització amable i utòpica de l’Eivissa de la dècada dels seixanta i principis dels setanta: l’alemany Ivan Spence i l’holandès Carl van der Voort. Tal i com recull actualment la mostra de la col·lecció del MACE, gràcies a aquestes dues figures l’illa manté un patrimoni lligat a les figures que visitaren l’illa aquelles dècades al·lucinades –en tota la seva polisèmia-: el membre de COBRA Corneile, Zush –precisament assumint aquesta nova identitat a la Eivissa del 68 després d’haver sigut detingut, drogat, per la policia-, Dmitrienko, Will Faber o Erwin Bechtold, entre molts altres.

Però ja coneixem el mite babèlic: les persones, en la confusió de llengües deixen d’aixecar la torre. I realment, és difícil assumir un desenvolupament sòlid, tant del sistema de l’art contemporani com de la idiosincràsia del MACE a les dècades dels setantes i vuitantes. Però no és tampoc aquesta la història de la torre de Babel en runes. No és la col·lecció del MACE un exercici nostàlgic de restes de bohemis, d’artistes fugissers, d’experiències de sorra.

Solera

Al 1990 guanya la plaça per a dirigir el MACE la nova arquitecta d’aquesta nova Babilònica patrimonial: Elena Ruiz. Des d’aquell any, fins l’actualitat, on segueix exercint de directora –i de responsable de registre, de coordinació d’exposicions amb tot el que això implica, de responsable de projectes pedagògics i un llarg etcètera doncs no existeix cap plantilla pública al marge de la seva posició-, Ruiz ha aconseguit generar i consolidar un projecte museològic coherent, sòlid i lúcid. De fet, la col·lecció actual no només permet rescatar aquestes llavors incipients que acabem d’esbossar; també és capaç de convidar-nos a transitar tres narratives diferents.

Obertures

En primer lloc, una aproximació a la connexió d’artistes que trepitjaren o s’instal·laren a l’illa amb les tendències informalistes: una terrosa pintura matèrica d’Erwin Bechtold d’inicis de la dècada del seixanta, els principals representants de l’abstracció eivissenca des de la dècada dels cinquanta com Rafael Tur Costa o Vicent Calbet o l’exploració informel amb materials quotidians –un fragment d’un diari- o humils –cartrons- a l’obra de Ràfols-Casamada.

En primer terme l’obra de Barry Flanagan “Cabeza de la diosa entre mis manos”. Cortesia Museu d'Art Contemporani d'Eivissa. Ajuntament d'Eivissa. Autora de la fotografia: Patricia López
En primer terme l’obra de Barry Flanagan “Cabeza de la diosa entre mis manos”. Cortesia Museu d’Art Contemporani d’Eivissa. Ajuntament d’Eivissa. Autora de la fotografia: Patricia López

Aquesta entrada a la torre de Babel es veu ampliada amb un lligam de les tendències informalistes amb el surrealisme i, en especial, amb aquelles exploracions oníriques del món que contribuiran a un tractament de la matèria des de l’energia, la transformació alquímica i la metamorfosi. Per als surrealistes i aquells artistes hereus d’aquest llegat, la realitat és insuficient i, per aquest mateix motiu, Eivissa pot ser de nou un refugi, natural i mental. Així ho confirmen la instal·lació de Isabel Echarri “Vida y muerte” -2011- a mig camí entre l’hermetisme i el subgènere de la vanitas, el tríptic de Luis Gordillo “Todos los hombres patata quieren a las mujeres patata” -1987- o la figuració de Felix Waske -qui ha mantingut una relació estreta a Eivissa amb Evru/Zush i Jean Willi dels qui el museu també incorpora peces i fins i tot un llibre desplegable recent on els tres han intervingut rescatant alguns mètodes surrealistes com el cadàver exquisit-. Dialogant amb aquestes peces s’aixeca una escultura de Barry Flanagan que ens permet desplaçar-nos cap al tercer àmbit de la col·lecció doncs aquesta incorpora una aposta per la contemporaneïtat instal·lada però a les arrels de la illa, mitjançant una base feta a partir de sabates de fusta utilitzades a les cases pageses eivissenques i un llibre obert amb una poema d’Antonio Colina sobre el cap d’una deessa datada a l’any 654 a.C.

El tercer àmbit clarament diferenciat de la col·lecció ens porta al subsòl, on conviuen un conjunt de peces instal·lades en l’abstracció cinètica, en l’Optical art i en les herències constructivistes i un jaciment arqueològic amb restes d’habitatges fenicis, púnics i romans a les que accedim gràcies a un terra de vidre transparent. Així, les peces de l’arquitecte i urbanista brasileny Paulo da Rocha o l’escultura d’Adolfo Schlosser es veuen emfatitzades per runes geomètriques que ens remeten de nou a aquesta Eivissa anterior, com un espai que també ens convida a l’estratigrafia arqueològica.

Vista de la planta inferior del MACE. Cortesia Museu d'Art Contemporani d'Eivissa. Ajuntament d'Eivissa. Autora de la fotografia: Patricia López
Vista de la planta inferior del MACE. Cortesia Museu d’Art Contemporani d’Eivissa. Ajuntament d’Eivissa. Autora de la fotografia: Patricia López

Arrel i contemporaneïtat. Forma i contingut. Local i global. El MACE d’Eivissa és capaç de consolidar-se como una institució paradigmàtica de la glocalitat, incorporant tant a la seva pell com a les seves entranyes, tant al seu propi naixement com al seu projecte museogràfic, algunes de les problemàtiques més rellevants que travessen la contemporaneïtat: el pas d’una economia industrial als nous sectors serveis i d’oci turístic i nocturn, el recorregut de les utopies babèliques dels seixanta cap a la banalització hedonista de les condicions de vida o les constants necessitats de cura i diàleg amb l’entorn natural i arquitectònic davant les salvatges rutines d’explotació del paisatge. El MACE s’alça així como aquell fragment del poema d’Antonio Colinas Cabeza de la diosa entre mis manos sobre un misterio de dos barros que han brotado de un mismo pozo y bajo un mismo fuego.

Articles relacionats amb Museu d 'Art Contemporani d' Eivissa