General
Una exposició presenta obres de Béatrice Bizot (escultures, joies) i Ramon Cornadó (fotografies)

Territoris confluents de quietud

L’escultora Béatrice Bizot i el fotògraf Ramon Cornadó, varen encetar la seva col·laboració l’any 2008 arran d’un treball que no va arribar a bon port, però uns anys després la col·laboració es va fer efectiva amb la mostra Inner Landscapes, al Museu d’Art Modern de Tarragona en la qual es fusionaren els dos treballs aconseguint una excel·lent integració tant formal com conceptual. Obres de gran format que reflexionen metafòricament sobre l’existència de l’ésser humà en el món actual.


Territoris Confluents.
Béatrice Bizot i Ramon Cornadó

Galeria d’art Anquin’s, Reus.
Fins el 30 de gener.


La mostra que ens ocupa, Territoris confluents cada artista presenta els seus treballs, Béatrice les seves escultures i joies i Ramon la seva sèrie fotogràfica, Diàlegs amb la natura. Si bé és cert que podem analitzar cada conjunt d’obres per separat, tal com assenyala el títol trobem més d’un punt de confluències. En el recorregut es van alternant les escultures amb les fotografies i entre elles s’estableix una bona comunicació, que va més enllà de la relació formal o del joc compositiu del muntatge expositiu.

Hi ha una primera percepció que sentim quan entrem a la galeria i observem la mostra, i és el silenci. Els rostres que ens presenta l’escultora, treballats dins d’una concepció clàssica, amb trets bellament modelats, són rostres meditatius, semblen estar immersos en els seus pensaments, fins i tot quan estan junts no parlen entre ells, sinó que s’acompanyen en la seva calma i serenitat. D’igual manera, la tranquil·litat, la quietud, una soledat desitjada, es fan presents en els paisatges de Cornadó.

Bèatrice Bizot
Bèatrice Bizot

El fotògraf surt a passejar, no cerca llocs pintorescos, ni que captivem per la seva bellesa, simplement vol caminar, sortir de la ciutat i anar pels seus voltants. No necessita anar molt lluny per trobar el que cerca, captar petits detalls, segurament insignificants per qualsevol altre passejant, però no per la seva mirada. Petites branques nues s’eleven cap al cel, altres pel contrari baixen, com línies ondulades mogudes pel vent, algunes semblen dansar, altres s’entrecreuen. La tardor s’està acabant i l’hivern ja s’anuncia, un ocell solitari cerca refugi en algun arbre de fulles perennes que el pugui acollir.

Aquests paisatges són solitaris, la presència de l’home és gairebé inexistent, els fons són indefinits, llums i ombres es conjuguen creant un escenari en el quals els elements vegetals actuen com a personatges anònims, en el curs estacional de la natura.

Altres enquadres del seus paisatges, tenen un clar caràcter cinematogràfic, primers plans amb una línia de l’horitzó molt baixa, perfils delimitats. En altres només veiem part d’un turó que treu el cap, branquillons que a penes volen deixar-se veure, atmosferes denses, aconseguint crear un ambient suggestiu en el qual sembla que d’un moment a l’altre quelcom ha de succeir.

Les escultures de Béatrice, són en la seva major part rostres desconstruïts, creats en bronze o ciment, dels quals només veiem la seva faç, boques tancades, de llavis sensuals i perfilats, que reposen o apareixen entre velles peces de ferro, fusta o ciment, peces trobades, elements abandonats, que ja porten en si, la seva pròpia història, creant un interessant contrast entre la bellesa clàssica dels rostres, i els materials de detritus que les acompanyen, que podem entendre com una dignificació de la ferralla o com els humans ens movem en un món que és necessari salvar de la destrucció i la desídia. Sorprèn quan observem aquests rostres que malgrat estar fragmentats, gràcies a l’harmonia dels seus trets, ens oblidem d’aquest fet, i mentalment construïm les parts que li manquen, en un desig de restaurar-les les parts o els elements que l’han estat tretes.

Imatge de sala de 'Territoris confluents'
Imatge de sala de ‘Territoris confluents’

Les obres de Bèatrice s’endinsen en l’arquitectura, en la relació amb la vida a la ciutat, una temàtica molt important en la seva producció. Són obres carregades de simbolisme, metàfores de la vida actual. Figures solitàries en una escalinata que no condueix enlloc. D’altres que construeix una escala amb taules i cadires per a atalaiar l’horitzó. Fora i endins, la situació és similar, l’aïllament, l’abandó es pot donar en diferents circumstàncies i moments. Hi ha qui no hi veu solució, i hi ha que sap com trobar la sortida. Situacions que formen part de la vida diària, i dels interessos d’una artista preocupada pel que succeeix al món, en particular, en el dia a dia en les ciutats i el seu entorn.

Com veiem en els dos conjunts d’obres, hi ha molts referents compartits , la soledat, el silenci, espais i personatges solitaris. En síntesis una comú preocupació per l’existència i l’esdevenir de l’ésser humà i el seu territori, és a dir el seu univers.

Avatar

Antonio Salcedo: darrers articles (Veure-ho tot )

Articles relacionats amb Galeria d 'art Anquin' s

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca