Escultura
La Virreina acull l'exposició 'Organolèptic', de Duen Sacchi

El que els sentits perceben, el que el cervell entén

La definició del terme organolèptic que fa el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans és: “que produeix un efecte o impressió al gust o a l’olfacte”. És una definició que no ajuda gaire a aproximar-se a la instal·lació –projecte, està de moda dir-ne ara– que l’artista argentí Duen Sacchi (Aguaray, 1974) té fins a principis de març a La Virreina Centre de la Imatge. La definició que en fa el Diccionario de la Real Academia és igualment pobra i deficitària: “organoléptico es que puede ser percibido por los órganos de los sentidos”.


Organolèptic
Duen Sacchi

La Virreina. Centre de la Imatge
Fins al 3 de març del 2019


Més val recórrer a l’explicació que dona del terme el comissari de la mostra –vull dir: del projecte–, Valentín Roma: “El terme «organolèptic» prové de Michel-Eugène Chevreul i, més concretament, del seu estudi Leçons de chimie appliquée à la teinture (Lliçons de química aplicada a la tintura, 1829), en què el científic detecta una sèrie de propietats cognitives només observables quan els cossos estan en contacte immediat amb els nostres òrgans. En un altre sentit, aquesta mateixa paraula també s’utilitza per referir-se a algunes substàncies que afavoreixen l’excitació sensorial i, finalment, a una tècnica d’estudi sobre les característiques dels sòls que no fa servir sistemes de mesurament quantitatius, sinó l’apreciació a través del tacte, l’olfacte, el gust i la vista”. La cita és força extensa, però valia la pena no retallar-la per intentar de no anar perduts ja d’entrada a l’hora d’acarar l’obra. El projecte.

L'exposició Organolèptic, de Duen Sacchi. Foto: Pep Herrero
L’exposició Organolèptic, de Duen Sacchi. Foto: Pep Herrero

El projecte de Sacchi ocupa tota una sala no gaire gran de la Virreina –immersa en una espessa penombra només trencada o foradada per diferents focus de llum– i consta de diferents elements: nou estampacions murals, una hamaca, un munt d’objectes de plàstic de colors que representen òrgans humans i animals, i un gruixut llibre d’artista que els espectadors poden mirar, fullejar, llegir o sobrevolar només si abans s’han posat uns guants de plàstic transparent. En termes estrictament estètics –deixem de banda ara la substància més pròpiament conceptual–, les estampacions sobre la paret i els dibuixos fets amb llapis o retolador sobre paper que es poden contemplar al llibre són la part més vistosa del projecte. Destaquen els dibuixos en què es veuen figures juvenils d’aspecte vagament meditatiu i torturat. Són uns dibuixos en els quals conviu un aire entre punky i naïf que els fa agressivament simpàtics.

Segons explica Valentín Roma, Sacchi fa servir aquestes referències per construir “un exercici d’imaginació utòpica” per relatar “la metamorfosi viscuda per nou personatges els cossos dels quals es relacionen amb certes potències transformadores, així com els canvis físics, espirituals i emocionals que aquestes operarien sobre seu”. Aquesta idea de metamorfosi és utilitzada per l’artista, també, per assaltar –per relativitzar, dinamitar, posar en entredit o almenys repensar– tot un seguit de convencions naturalitzades o de realitats tendenciosament establertes.

L'exposició Organolèptic, de Duen Sacchi. Foto: Pep Herrero
L’exposició Organolèptic, de Duen Sacchi. Foto: Pep Herrero

He de tornar a citar Roma extensament. El projecte de Sacchi, diu, “furga en les lleixes de la invenció del cos anatòmic occidental, interessant-se per les seves figuracions patològiques, les seves fantasies i les seves obsessions. Igualment, s’endinsa en la història de la invenció dels òrgans humans i els registres de sistematització de la carn, mentre explora com els inventaris de matèries colonials han commogut aquests codis de tipificació i de genealogia, i de quina manera han conjurat les condicions de temps, l’erotisme i la llibertat compartida que els acompanyen o els secunden”. Fins aquí, tot clar, no és cert? Continua Roma: “Per aconseguir-ho, Sacchi se serveix del relat clínic i de les epistemologies decolonials, del testimoni i de la il·lusió narrativa, de l’argot científic i del cos com a gramàtica en què podem fundar desidentificacions, en què podem repensar què signifiquen certs antagonismes binaris, com ara la noció d’exterioritat i interioritat”.

Naturalment, el joc d’idees i la interpretació hermenèutica desplegada per Roma només resulta més o menys intel·ligible per aquells espectadors que visiten Oraganolèptic amb prou temps i predisposició per asseure’s o ajeure’s a l’hamaca, enfundar-se els guants de plàstic i llegir amb atenció i paciència –i interès– els textos que conté el llibre d’artista. També naturalment, són una minoria els espectadors que visiten Oraganolèptic i fan això. La majoria hi van, miren amb més o menys curiositat les estampacions murals, s’asseuen o s’ajeuen a l’hamaca lúdicament i durant un pocs segons, fan un cop d’ull entre perplex i indiferent als òrgans de plàstics de colors que hi ha en terra i surten de la sala, vull dir del projecte, igual que com hi han entrat. Sense haver sofert, vull dir, cap procés de metamorfosi.

L'exposició Organolèptic, de Duen Sacchi. Foto: Pep Herrero
L’exposició Organolèptic, de Duen Sacchi. Foto: Pep Herrero

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca