Escultura
Salvador Juanpere al Museu de Montserrat

Parlar sobre l’escultura a través de la pràctica de l’escultura

L’exposició de Salvador Juanpere que actualment es pot veure al Museu de Montserrat és una molt bona ocasió per acostar-nos a una selecció representativa del seu treball artístic i de les seves temàtiques preferides. L’obra de Juanpere s’ha caracteritzat i es caracteritza per una particular manera de reflexionar sobre l’escultura en general, sobre les seves eines, sobre els seus conceptes, sobre la seva història i sobre els seus principals practicants. I tot plegat, dut a terme a través i des de la pròpia pràctica de l’escultura, amb mitjans específicament escultòrics, com si es tractés d’una mena de metallenguatge escultòric.


Salvador Juanpere. Imatge i semblança
Espai d’Art Pere Pruna, Museu de Montserrat

Del 30 de novembre de 2018 al 24 de març de 2019)


 

Teresa Blanch, la comissària de l’exposició, que porta per títol Imatge i semblança, recorda que “Juanpere aconsegueix donar categoria escultòrica tant als suports matèrics com als conceptuals en tractar-los com a subjectes representables”. Així, per exemple, just al començament del recorregut ens trobem amb De massa unde fuit plasmatus Adam (1238), del 2017, un manyoc de fang que assoleix la forma de l’espai de l’interior de la mà, que fa referència al primer impuls, a la manera més primigènia d’intervenció de l’home-artista sobre la matèria i, al mateix temps, a la descoberta i a la presa de consciència d’aquest acte creatiu. I La Creació (2005-2015), una pila de blocs de marbre amb espàtules de modelar col·locades entre les seves interseccions, ens recorda la transformació que sofreixen els materials durant els procés creatiu, en aquest cas, el pas del modelat amb fang a la talla en marbre, la conversió de la tovor en duresa.

En aquest primer espai i pel que fa als temes relacionats amb el coneixement de les ciències i de la física també hi trobem Et requievit die septimo (up, down, charm, strange, top, bottom), del 1990. És un treball que fa referència a les partícules elementals i als components fonamentals de la matèria, més concretament, als sis sabors de quarks anomenats dalt, baix, encant, estrany, cim i fons. A cada quadret, que conté una polaroid amb el nom de la partícula o quark, li correspon un element de formigó sobre un suport que remet als cons fundacionals mesopotàmics. Però en el muntatge hi ha set quadrets; el darrer està buit com si l’autor volgués al·ludir al dia de descans en el mite de la creació o als components fonamentals que ens falten per descobrir.

La Creació; 2005-2015, marbre grec i bastons de modelar, 70 x 70 x 70 cm
La Creació; 2005-2015, marbre grec i bastons de modelar, 70 x 70 x 70 cm

Les referències als artistes i escultors admirats, a qui Juanpere reconeix una influència conceptual, tècnica o temàtica, també apareixen en aquesta exposició. Per exemple, podem veure dues obres que palesen l’admiració per l’obra de Constantin Brancusi. Per una banda, La simplicité…D’aprés Brancusi, del 2017, una peanya de fusta, tallada a la manera de l’escultor romanès, sobre la que l’autor ha col·locat un petit bloc de marbre blanc que presenta en una de les seves cares la inscripció “La simplicité est la complexité résolue”. I en un altre lloc, Être crâne…_D’aprés Brancusi, del 2015; un cap essencial i minimalista en marbre negre, de clares reminiscències brancusianes.

Furts (Y puso Dios en el mundo la belleza para que fuera robada), del 2005, està composta per sis capsetes de fusta amb els noms en minúscula de tàpies, penone, laib, buren, cragg i beuys. Cadascuna, a manera d’homenatge, conté una resta o un fragment objectual, una relíquia de l’autor citat.

Et requievit die septimo (up, down, charm, strange, top, bottom); 1990, sis elements de formigó, 16 cm. De diàmetre x 33 cm. Cadascun i set polaroids de 17 x 17 cm. cadascuna
Et requievit die septimo (up, down, charm, strange, top, bottom); 1990, sis elements de formigó, 16 cm. De diàmetre x 33 cm. Cadascun i set polaroids de 17 x 17 cm. cadascuna

I Berufung (Le pietre di David), del 2010, que està formada per cinc petites peces de marbre blanc amb la paraula “Berufung”, que significa “crida” o “vocació”, té relació amb la pedra que porta a la mà la famosa escultura de Bernini.

Però hi ha dos treballs que, a més de tot el que hem esmentat, tenen també una relació molt directe amb l’entorn on s’exposen, que dialoguen amb l’indret, en aquest cas, amb Montserrat i el seu museu. Són treballs, inèdits fins ara, que han estat realitzats expressament per a aquesta ocasió.

Ens referim a la instal·lació Aquell que talla escultures no fa sinó accelerar l’esbocinament de les muntanyes, formada per catorze pedres extretes de la mateixa muntanya de Montserrat i situades sobre el terra de la sala una al costat de l’altra. A cada pedra hi ha encastada una paraula trepanada en una planxa de ferro tot jugant amb la idea del mont serrat. La col·locació ordenada de totes les pedres permeten llegir la frase del títol que hem esmentat i glossa unes paraules que Marguerite Yourcenar posa en boca de Miquel Àngel. Cadascuna de les pedres i cadascuna de les paraules esdevenen una mena de metonímia, una sinècdoque material i/o conceptual que ens aporta tota mena de sensacions i connotacions.

Nec Spe Nec Metu; marbre, dibuix i impressió Giclée; talla en marbre: 20 x 210 x 50 cm.; impressió Giclée d’un dibuix del Sant Geroni: 140 x 101,5 cm.
Nec Spe Nec Metu; marbre, dibuix i impressió Giclée; talla en marbre: 20 x 210 x 50 cm.; impressió Giclée d’un dibuix del Sant Geroni: 140 x 101,5 cm.

L’altre treball realitzat expressament per aquesta exposició és Nec Spe Nec Metu (sense esperança, sense por) i esdevé un homenatge a l’esplèndid quadre de Caravaggio sobre Sant Jeroni penitent que es pot veure a la col·lecció del mateix Museu de Montserrat. Juanpere extreu del fons negre i obscur del quadre barroc la imatge del sant empetitida i la transporta, per mitjà d’un dibuix acurat i minuciós, sobre un fons blanc de la mateixa mida del quadre. A terra, al davant, ha col·locat una gran espasa en baix relleu, tallada en un bloc de marbre, en record de l’arma blanca, l’eina personal, que el pintor barroc portava per defensar-se en cas de necessitat. A la fulla de l’espasa les lletres de la frase “nec spe nec metu” traspassen completament el material i deixen passar-hi la llum.

La visió del conjunt de l’exposició palesa novament que Salvador Juanpere ens parla del fenomen de l’escultura des de la pràctica de la seva pròpia escultura. A través d’ella fa referència a les eines, als materials, a la matèria, a les obres i a les idees dels escultors i/o dels artistes admirats, a les paraules, a les frases i als textos dels propis artistes, dels pensadors, dels literats, dels científics. Algunes vegades les paraules i els textos se superposen als materials, altres cops, s’introdueixen o s’inscriuen en la matèria, l’encunyen, la fereixen, la foraden, la traspassen.

Tot plegat ens fa pensar que som davant d’una forma de metallenguatge, en aquest cas, meta-escultòric, una forma d’(auto)coneixement i d’experimentació personals que deriva en unes obres d’una gran potència estètica i conceptual.

Obra de Salvador Juanpere
Obra de Salvador Juanpere

Abel Figueres

Llicenciat en Belles Arts (especialitats en escultura i gravat). Ha estat catedràtic d’Ensenyament Secundari i professor del Batxillerat d’Arts Plàstiques, Imatge i Disseny des de 1977 fins al 2016. S'ha dedicat a l'ensenyament de l’art, del dibuix i/o del disseny en diversos llocs i a diferents nivells. Interessat per les relacions entre la teoria, la pràctica, l'educació i la crítica de l'art i del disseny, ha publicat nombrosos articles i textosa diaris, revistes i catàlegs.
Abel Figueres

Abel Figueres: darrers articles (Veure-ho tot )