Pintura
'Rèquiem per la norma' es pot visitar a La Virreina Centre de la Imatge

Lorenza Böttner, l’exuberància valenta de la singularitat

Lorenza Böttner va néixer, al si d’una família alemanya, el 1959 a Punta Arenas (Xile) amb el nom d’Ernst Lorenz Böttner. Als vuit anys, va patir un gravíssim accident: va rebre una descàrrega elèctrica mentre s’enfilava a una torre d’alta tensió. Va sobreviure, però li van haver d’amputar els dos braços. Si la majoria d’artistes neixen quan aprenen a usar virtuosament els braços i les mans, d’alguna manera es pot dir que Böttner, com a artista, va començar a néixer quan els va perdre. Sembla una paradoxa cruel. En realitat, és una mostra dràstica de la seva singularitat excepcional.


Lorenza Böttner. Rèquiem per la norma
La Virreina. Centre de la Imatge
Fins al 3 de febrer del 2019


Després de traslladar-se a Alemanya amb la seva mare per rebre un millor tractament (1969), Böttner passa per diferents clíniques i centres de rehabilitació on coincideix amb “els nens del Contergan”. Tal com explica Paul B. Preciado, comissari de Rèquiem per la norma, l’exposició de Böttner que pot visitar-se a La Virreina Centre de la Imatge, els nens del Contergan són els que van néixer amb modificacions a les extremitats per culpa d’un medicament per a embarassades que contenia talidomida, que es va distribuir entre el 1957 i el 1963 i que va afectar milers de criatures.

'Rèquiem per la norma', una exposició de Lorenza Böttner
‘Rèquiem per la norma’, una exposició de Lorenza Böttner

És com a gest d’insubmissió i de rebel·lia totals i radicals contra el present i el futur que la societat tenia preparats per als mutilats i deformes “fills de la talidomida” que sorgeix Lorenza Böttner. Diu Preciado que “rebutja les pròtesis que pretenen rehabilitar-lo com a cos normal, nega l’educació com a discapacitat i dedica la major part del temps al dibuix, la pintura i la dansa”. Tot plegat no tindria més que un interès polític i biogràfic, si no fos que Böttner, que entre el 1978 i el 1984 va estudiar a l’Escola d’Art i Disseny de Kassel, va adoptar una identitat pública femenina (canvi de nom inclòs) i va aprendre a dibuixar i a pintar amb la boca i amb els peus, va ser capaç de convertir la seva actitud d’insubmissió contra les categories imposades –i d’autoafirmació rotunda i creativa de la pròpia singularitat– en una personalitat artística i una trajectòria creativa francament impressionants.

L’objectiu vital i artístic de Lorenza –en el seu cas, tot és u– va ser relativitzar, posar en dubte, negar, rebentar i fer volar pels aires les categories –transgènere, discapacitada…– amb què el context sociopolític pretenia etiquetar-la i classificar-la, és a dir, tenir-la sota control, marginar-la, dir-li com havia de ser i ordenar-li com havia de viure i imposar-li què li pertocava de fer. Coherent amb el seu pla d’emancipació radical, va dur a terme una obra que es caracteritza per la pluralitat de disciplines –dibuix, pintura, vídeo, dansa, fotografia, performance–, per la versatilitat estilística –hi ha dibuixos de petit format, suaus i esvelts, al costat d’altres que són d’un gegantisme llampant i rotund– i per les maneres tan camaleònicament variades com es va representar a ella mateixa.

'Rèquiem per la norma', una exposició de Lorenza Böttner
‘Rèquiem per la norma’, una exposició de Lorenza Böttner

En relació a aquest últim aspecte, hi ha una sala de l’exposició ocupada per una sèrie de fotografies que són autoretrats de l’artista en què la cara de Lorenza és presentada de maneres molt diferents: en una apareix amb barba, en una altra afaitada, en una altra amb els cabells llargs amollats, en una altra amb els cabells recollits, en una altra amb unes ostentoses arracades, en una altra amb maquillatge, en una altra amb el front i els ulls coberts per una mena de pintura de guerra… La impressió que s’endú l’espectador és que assisteix a un encadenament dels múltiples rostres d’una personalitat riquíssima i fluctuant, per tant inaprehensible, per tant inclassificable, per tant lliure.

Tant dels autoretrats fotogràfics com plàstics, val la pena destacar-ne el posat i l’actitud amb què Lorenza s’acara amb la càmera. La seva és una actitud que oscil·la entre el desafiament i la seducció: mai no es presenta desvalguda. És per això que la hipotètica compassió que pugui sentir l’espectador rebota contra la seva elegància mutant, contra la seva singularitat infixable i deliberadament estranya –hi ha vegades que fins i tot juga a ser una mescla d’escultura clàssica i de freak esplèndidament orgullós–, contra el seu talent i la seva gosadia de creadora que es converteix a ella mateixa en obra.

'Rèquiem per la norma', una exposició de Lorenza Böttner
‘Rèquiem per la norma’, una exposició de Lorenza Böttner

Això és important. Des del moment que Böttner converteix el seu cos –des de la cara fins al tors estilitzat i perfecte, passant per la boca i els peus talentosos i agilíssims i pels braços i les mans que no té–, des del moment que converteix tot el seu cos, dic, en, tot alhora, instrument de treball creatiu, arma d’expressió sociopolítica, matèria primera artística i obra final, Böttner se la juga a tot o res. En aquest sentit, hi havia el perill que fes d’ella mateixa i de la seva vida un pur espectacle d’exhibicionisme i de filigranes banalment, gratuïtament, provocadores. No cau mai ni en una cosa ni en l’altra. En lloc d’exhibicionisme, hi ha una exuberància de la singularitat. En lloc de ganes de provocar, hi ha una voluntat neta i frontal i valenta de ser lliure, a pesar de tots els pesars.

Tot i la diferència plenament assumida i rotundament reivindicativa de Lorenza Böttner, si a la fi aconsegueix els seus propòsits artístics i creatius és per les mateixes raons que qualsevol altre artista considerat normal: pel virtuosisme tècnic i per la intel·ligència de la seva proposta. En aquest sentit, els dibuixos i les pintures són tècnicament impecables amb independència de la manera com han estat fets: vull dir que no són impecables a pesar d’haver estat realitzats amb la boca i els peus, sinó que, simplement i pura, són impecables. Això val tant per als dibuixos en què s’autoretrata gairebé només treballant el perfil i donant al cos una contorsió de serp humana com per als vídeos en què se la veu dansar amb hipnòtica gracilitat i, també, a les pintures –tècnica mixta sobre paper– en què retrata personatges alegrament normals que en realitat també són rars i diferents (alegrament rars i diferents), des d’un trompetista que toca l’instrument amb els peus fins a dues noies siameses.

'Rèquiem per la norma', una exposició de Lorenza Böttner
‘Rèquiem per la norma’, una exposició de Lorenza Böttner

En conjunt, l’exposició és interessantíssima: extraordinària. A més, té el valor afegit de ser la primera exposició monogràfica que es dedica a la figura i l’obra de Böttner. Que es faci a Barcelona és una sort, doncs, però és una sort lògica: Lorenza hi va viure a finals dels anys 80, va fer-se amiga d’alguns artistes de la ciutat i va inspirar Mariscal per dibuixar la figura de la Petra, la mascota (sense braços) dels Jocs Paralímpics de Barcelona 92. Precisament, l’únic error de l’exposició –més que un error, és un disbarat demencial, un despropòsit ideològic en tota regla– és el text d’una cartel·la que, per tal de contextualitzar la Catalunya dels 80, afirma que les campanyes de normalització lingüística que aleshores es van emprendre (aquí hi ha un joc entre la Norma creada per Juste de Nin i la norma a què es refereix el títol de la mostra) van ser un instrument de manipulació i propaganda per fer que la ciutadania s’escapés “dels perills tant de la repressió franquista com del mestissatge xarnego”. No m’allargaré sobre el tema perquè fa cosa de dos mesos vaig dedicar-hi tot un article al digital Núvol. Per als interessats, es titula La Petra, la Norma i la infàmia.

Només és una màcula, en tot cas, en una exposició excel·lent, que fins i tot aconsegueix ser interessant en aquelles obres més imperfectes o menors. Que també n’hi ha. Algunes –agafades soltes, alienes a la substància i la força del conjunt, del gran projecte creatiu i vital de la Lorenza– tenen poca entitat, són dèbils des del punt de vista tècnic i resulten cridaneres d’una manera barroera i kitsch. Tant se val. El fet de formar part de la vida, la personalitat i l’obra de Lorenza Böttner les redimensiona, els confereix un suplement de significat i d’energia expressiva. Un cas paradigmàtic és un gran pastel sobre paper titulat New York. S’hi veu, al fons, l’skyline virolat de Manhattan, mentre que el primer pla està ocupat pel cos en contorsió i agenollat de l’artista, que irradia ones expansives. És kitsch, és estrident, és melodramàtic. Però alhora expressa tan bé qui va ser Böttner que l’espectador no pot sinó entusiasmar-s’hi sense emperons.

Lorenza Böttner va morir de SIDA el mes de gener del 1994. Només tenia trenta-quatre anys, però havia tingut temps de fer una obra i de viure una vida diferents, fecundes, valentes i singularment admirables.

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons