Fotografia
Torroella de Montgrí presenta una selecció de més de 180 imatges de l’arxiu de la família Mascort

Quan les autèntiques joies són a l’àlbum de família

M’explicava una dona a qui havien entrat a robar a casa fa anys que, de tot el que li van sostreure aquell dia, l’únic que encara trobava a faltar era un penjoll de la seva mare, que al seu torn l’havia heretat de l’àvia. Era una joia d’un valor econòmic més aviat discret, de la mena de tresors petits que se solen guardar per fidelitat als morts i no pas perquè se’n pugui obtenir cap benefici. Quin profit en podia treure qualsevol altre que no fos el seu propietari o els seus descendents, algú que al simple tacte no pogués tornar a afigurar-se el cos de la persona estimada avançant cap a tu amb aquella lluïssor al pit?

Un guany ben minso, sense cap dubte, mentre que el preu que tenia per a ella no hi havia cap taxador que pogués ni remotament calcular-lo. En aquell saqueig, per pura precipitació, se li van endur el joier sencer, on a part d’altres adorns als quals ja no donava cap importància, hi guardava també unes fotografies antigues de família. Aquesta ja era una altra classe de pèrdua, i quan intentava explicar com en sentia el buit, se li ennuegava la veu. Conservar els retrats dels avantpassats al mateix cofret de les joies: una bona metàfora, encara que acabés resultant imprudent.


Vides privades. Històries compartides
El fons fotogràfic de la família Mascort (1860-1960)

Fundació Mascort – Casa Galibern
Carrer de l’Església, 9. Torroella de Montgrí (Baix Empordà)
Fins al 22 d’abril de 2019


Aquella dona, en realitat, estava de sort. No totes les famílies tenen la mateixa disposició ni els mitjans adequats per perdurar a través de la fotografia, que almenys en els seus orígens establia una memòria selectiva que coincidia bastant amb la que ja imposaven pel seu compte les distincions econòmiques i socials. Marguerite Duras explicava que la seva mare no havia aconseguit reunir més d’una vintena de retrats del seu cercle afectiu en tota la vida, i la majoria es van perdre en algun trasllat: “Les fotos s’esmunyen darrere dels calaixos, i es queden allà i, en el millor dels casos, te les trobes en el trasllat següent. Al cap de cent anys, es trenquen com el vidre.”

El pintor José María Mascort Galibern al costat d’un amic, c. 1910. Lloc i autor desconeguts, ferrotípia, 8,5 x 6 cm
El pintor José María Mascort Galibern al costat d’un amic, c. 1910. Lloc i autor desconeguts, ferrotípia, 8,5 x 6 cm

És com si les fotografies tinguessin l’estranya consideració de morir-se amb nosaltres. Només en determinades circumstàncies, i amb una cura molt especial per evitar-ne tant la degradació com la dispersió, aquests arxius d’intimitat aconsegueixen arribar fins al present amb prou entitat per constituir un món tancat en si mateix, cohesionat i complet, a través del qual pren forma una narració familiar paral·lela a la viscuda en què tot té sentit: els difunts profetitzen els vius, les nenes presagien la maternitat encara impúbers, el riure del parent anònim ressuscita inopinadament al rostre del fill de la generació següent.

Maria (Mari) Carbó Creixell a la terrassa de la Casa Galibern, c. 1950. Torroella de Montgrí (Girona), Ramon Mascort Amigó, còpia de revelatge al gelatinobromur de plata, 7,4 x 10,4 cm
Maria (Mari) Carbó Creixell a la terrassa de la Casa Galibern, c. 1950. Torroella de Montgrí (Girona), Ramon Mascort Amigó, còpia de revelatge al gelatinobromur de plata, 7,4 x 10,4 cm

Un d’aquests fons salvats de la inclemència del temps és el que exposa ara la Fundació Mascort de Torroella de Montgrí a Vides privades. Històries compartides, amb les imatges domèstiques que ha conservat la família de l’advocat, empresari, mecenes i col·leccionista Ramon Mascort Amigó (Barcelona, 1930). De les més de 2.500 que atresoren les diferents branques d’aquesta nissaga que enfonsa les arrels a l’edat mitjana, se n’han seleccionat per al muntatge i el catàleg corresponent un total de 186 que abracen un segle d’activitat fotogràfica ininterrompuda, des de gairebé les albors fantasmals del daguerreotip, fins a l’expansió festiva dels anys seixanta del segle XX. És per aquesta amplitud, i per la varietat de tècniques i temàtiques que s’hi representen, que Marta Grassot, comissària de Vides privades. Històries compartides, argumenta que a través de l’arxiu Mascort es podria reconstruir la història sencera de la fotografia: els seus usos, procediments i formats; el seu potencial com a registre d’unes determinades formes de viure en família i en societat; el pas dels retrats rígidament codificats de les galeries al descobriment de l’espontaneïtat amb les càmeres d’ús privat, o la influència de l’emergent cultura visual del cinema, la moda, el periodisme gràfic i la publicitat en la construcció de la pròpia imatge.

La família Mascort Galibern, i alguns amics, a la platja de l’Estartit, c. 1900. L’Estartit (Girona), autor desconegut, còpia de revelatge al gelatinobromur de plata, 8,8 x 13,9 cm
La família Mascort Galibern, i alguns amics, a la platja de l’Estartit, c. 1900. L’Estartit (Girona), autor desconegut, còpia de revelatge al gelatinobromur de plata, 8,8 x 13,9 cm

Tractant-se del fons d’una família de cert estatus, però, el valor documental se circumscriu a un ambient molt concret, tan parcial, en qualsevol cas, com ho seria el d’una família d’obrers, suposant que haguessin tingut ocasió d’acabar perpetuant-se en un àlbum igual de complet. Les fotografies de l’arxiu Mascort responen, doncs, a un arquetip social fonamentat en el progrés, el lleure i la felicitat. Hi ha des de l’èpica emprenedora dels pioners que van fer fortuna a Amèrica (encara que no se’ls pot negar l’originalitat del seu assentament brasiler, a Rio Grande do Sul), fins a l’orgull de la propietat heretada, la celebració de la continuïtat i la consciència de la seva singularitat, a la qual contribueix decisivament el mateix acte fotogràfic, testimoniant fins els més petits esdeveniments de les seves vides: el primer bany de l’estiu, un berenar campestre, el botí d’una profitosa expedició de caça. Totes les famílies felices s’assemblen, deia Tolstoi; si eren també desgraciades cada una a la seva manera, no podrem saber-ho per les fotos: la tristesa sol quedar fora de camp.

Carreres de cintes, velocitat i obstacles a la plaça del Lledoner, 1910. Torroella de Montgrí (Girona), Josep Esquirol Pérez, targeta postal, còpia de revelatge al gelatinobromur de plata, 8,7 x 13,7 cm
Carreres de cintes, velocitat i obstacles a la plaça del Lledoner, 1910. Torroella de Montgrí (Girona), Josep Esquirol Pérez, targeta postal, còpia de revelatge al gelatinobromur de plata, 8,7 x 13,7 cm

El que ens és permès de veure, en qualsevol cas, és d’una excepcionalitat i completesa poc freqüents en aquesta classe d’arxius. Des d’una albúmina acolorida de 1862 i unes quantes plaques de vidre estereoscòpiques, fins a prop de dues-centes fotografies en format de targeta de visita i un nombre considerable de clixés obtinguts pels membres més inquiets de la mateixa saga Mascort-Galibern que posen de manifest la gran intuïció compositiva que havia desenvolupat l’amateurisme des dels anys trenta del segle XX. Entre els autors de les imatges, se n’ha pogut identificar més d’un centenar d’una vintena de procedències, sobretot catalans i espanyols, però també dels Estats Units (Robinson & Roe Studio), el Brasil (Augusto Amoretty), Cuba (Samuel Alejandro Cohner, Charles DeForest Fredricks), Alemanya (Carl Ruf, Carl Hertel) o França (Leon Langlois), on la família va viatjar o va tenir-hi interessos. Hi destaquen galeries de prestigi com les dels Napoleón, Audouard i Merletti, i professionals reconeguts com Joan Martí Centellas, Antoni Esplugas, Josep Masana, Carlos Pérez de Rozas, Miquel Renom, Josep M. Sagarra i Rafael Areñas, a més dels amateurs de les diverses branques de la família, els més actius dels quals són Alfonso Mercader Galibern, Marcos Rocamora Rosés o Ramon Mascort Amigó. L’expansió de la cultura de la imatge que van propiciar les associacions fotogràfiques a tot Catalunya explica el gust per alguns enquadraments insòlits o que el mateix any que Francesc Català Roca retratava una gitaneta aferrada a la seva nina de drap amb tres xemeneies fumejant de fons, el jove Mascort fotografiés una nena a la terrassa de can Galibern contemplant, igual de solitària, el massís del Montgrí.

Ascens al pic d’Aneto, de l’11 al 19 d’agost de 192 Benasc (Osca), autor desconegut, còpia de revelatge al gelatinobromur de plata, 5,9 x 8,4 cm.
Ascens al pic d’Aneto, de l’11 al 19 d’agost de 192 Benasc (Osca), autor desconegut, còpia de revelatge al gelatinobromur de plata, 5,9 x 8,4 cm.

Hi ha també una bona representació de fotògrafs vinculats a Girona i l’Empordà que, per fer-ne via, definim de “locals”, per més que la seva qualitat estigui molt per damunt de la que els assignen els prejudicis que encara pesen sobre aquests laboriosos professionals que van treballar principalment a províncies. Són els casos de Josep Esquirol, Valentí Fargnoli, Ramon Masaguer, Joan Manetes, Ricard Mur o els Unal, requerits sovint pels Mascort, però també d’una fotògrafa intrigant d’origen alemany, Gabrièle Sonntag, els retrats de la qual revelen que als anys vint i trenta mantenia un estret contacte amb l’avantguarda europea.

Pla general del globus El Cautivo de l’Exposició Universal del 1888. Barcelona, Antoni Esplugas. Còpia en paper a l’albúmina, 21,7 x 16,3 cm
Pla general del globus El Cautivo de l’Exposició Universal del 1888. Barcelona, Antoni Esplugas. Còpia en paper a l’albúmina, 21,7 x 16,3 cm

El fons fotogràfic de la família Mascort planteja, a banda d’una reivindicació dels arxius privats com a font d’estudi social, històric, tècnic o artístic, un advertiment molt clar sobre la necessitat de preservar un llegat al qual no sempre s’ha donat la consideració que mereix. De fet, arran de l’exposició, la fundació de Torroella predica amb l’exemple amb la creació d’un catàleg en línia que en facilita la consulta i que s’anirà ampliant amb la resta d’imatges del fons, així com amb altres col·leccions fotogràfiques que conserva, com la de Valentí Fargnoli, que ja va ser objecte d’una esplèndida exposició a la mateixa Casa Galibern el 2013, o les de postals de Lucien Roisin i Josep Esquirol. Una de les que sí que s’incorpora al present muntatge, tot i no formar part de l’àlbum familiar, és una sèrie d’albúmines d’Antoni Esplugas realitzades durant l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, en què destaca la presència irreal del globus aerostàtic El Cautivo, una atracció turística a duro el viatge a la qual s’enfilaria el mateix Esplugas per obtenir la primera fotografia aèria coneguda de l’Estat espanyol.

Avatar

Eva Vázquez: darrers articles (Veure-ho tot )