Música
La gran obra de Mozart inicia el curs d'òpera a València

‘La Flauta Màgica’ obre temporada al Palau de les Arts

Després de la pretemporada amb Turandot, la temporada d’òpera al Palau de les Arts de València començà amb el que hauria d’haver estat una aposta segura de cara al gran públic: La Flauta Màgica. De fet, es tracta de la quarta òpera més representada en el panorama internacional i, possiblement, l’òpera més coneguda de Wolfgang Amadeus Mozart.  

Fent una mica d’història, caldria recordar que La Flauta Màgica és un singspiel, és a dir, un gènere operístic pròpiament alemany nascut al segle XVIII com a contrapunt a l’òpera italiana que es caracteritza principalment perquè s’alternen parts parlades amb parts cantades i l’ús de recursos argumentals propis de la cultura germànica com, per exemple, temàtiques o referències a llegendes i mitologies germàniques. A més a més, el fet de que fora escrita en la llengua del poble -l’alemany- i que la temàtica general o en molts dels moments escènics fóra de caràcter còmic, feren del singspiel un  gènere operístic realment popular i, per tant, freqüentat també per les classes populars desitjoses de passar-ho bé.

Una escena de 'La Flauta Màgica' a Les Arts. Fotos: Miguel Lorenzo i Mikel Ponce
Una escena de ‘La Flauta Màgica’ a Les Arts. Fotos: Miguel Lorenzo i Mikel Ponce

Com és sabut, el projecte de La Flauta Màgica va ser idea de Emmanuel Schikaneder. Schikaneder va ser un músic i actor ben conegut a l’època. Mozart, assidu al teatre, va fer amistat amb ell i, l’afamat actor, amb mentalitat també d’empresari i amb ganes de guanyar diners ràpidament, li va proposar a Mozart treballar conjuntament en la composició d’un singpiel del qual ell en seria el llibretista. La idea era senzilla: Schikaneder, reputat actor i amb un domini de la escena magistral, escriuria el llibret utilitzant tots els cops d’escena i bufonades tan fàcils com efectives que ell ben bé sabia que agradaven i feien riure al gran públic. Si aconseguia que Mozart posés la música, l’èxit estaria garantit i la combinació dels dos talents aconseguiria omplir tant els escenaris com les butxaques. El compositor de Salzburg era coneixedor de les possibilitats i avantatges de treballar conjuntament amb un llibretista com Schikaneder i, per tant, va acceptar fer la música. Això sí, Mozart, en comptes de pensar en termes d’efectivitat escènica mitjançant una sèrie de bufonades, tenia la ment posada en escriure una gran òpera, en tots els sentits. Així que finalment el projecte va tirar endavant i, influenciat directament pel missatge i simbologia maçònica, varen escriure el llibret de La Flauta Màgica.

La primera representació de l’òpera va tenir lloc el 30 de setembre de 1791 a Viena, al Theater auf der Widen. El mateix Mozart va dirigir-la. Aquesta primera representació va obtenir un èxit relatiu, almenys no tant gran com Mozart havia imaginat. Allò que més va agradar al públic vienès varen ser els cops d’escena que havia dissenyat Schikaneder i la representació de Papageno feta pel mateix actor. Això sí, en les successives representacions, l’èxit va anar en augment -ni més ni menys que cent representacions consecutives al Theater auf der Widen- i aviat, La Flauta Màgica va omplir tots els teatres i el públic va quedar encantat amb la “divina màgia que impregna aquesta obra”, com diria posteriorment Wagner referint-se a l’òpera.

Una escena de 'La Flauta Màgica' a Les Arts. Fotos: Miguel Lorenzo i Mikel Ponce
Una escena de ‘La Flauta Màgica’ a Les Arts. Fotos: Miguel Lorenzo i Mikel Ponce

En definitiva, gràcies a la “música divina”, a les referències constants al ideal romàntic, a les bufonades, cops d’escena i a les representacions jovials i improvisades que tant agradaven i feien del singspiel un gènere proper a la població, La Flauta Màgica va considerar-se un èxit immens.

En canvi, a diferència del rotund èxit que l’obra va obtenir a l’època de l’estrena, deixant a banda la història i tornant a l’actual temporada de Les Arts, s’ha de dir que es podien escoltar diferents opinions del públic al final de cada representació. D’una banda, alguns o molts dels assistents responien amb xiulets i sorolls de desaprovació a allò que havien vist. D’altra banda, altres aplaudien. Va ser una sensació estranya. Hom no està acostumat a escoltar a part del públic esbroncar al final d’una representació.

L'aspecte de la platea durant 'La Flauta Màgica'. Foto: Jordi Sanchis
L’aspecte de la platea durant ‘La Flauta Màgica’. Foto: Jordi Sanchis

Sembla, i es podia escoltar a les converses apassionades a l’eixida del recinte, que el més criticat per part del públic va ser la representació escènica. Aquesta no va ser com el públic esperava. Graham Vick, director d’escena, va concebre una interpretació escènica totalment nova. L’objectiu era representar una versió molt més propera a la nostra realitat i, a més a més, una interpretació escènica que fes de La Flauta Màgica una versió més popular i atractiva. Com ve a dir el propi Vick, es buscava una representació que poguera ser gaudida per qualsevol persona de la societat. Per tal d’aconseguir-ho, s’ha realitzat una interpretació nova en allò que respecta a l’escenografia, el vestuari i la coreografia.

Una escena de 'La Flauta Màgica' a Les Arts. Fotos: Miguel Lorenzo i Mikel Ponce
Una escena de ‘La Flauta Màgica’ a Les Arts. Fotos: Miguel Lorenzo i Mikel Ponce

Ja només entrar a l’interior del recinte, sorprenen a l’espectador una gran quantitat de pancartes penjant amb missatges que podrien representar l’esperit del moviment del 15M. Entre altres missatges es podien llegir alguns com: “Democracia real ya”, “Pensions justes, ja!”, “Casa per a tots” o “Per què em roben el futur?”. I quan s’alçà el teló, l’acció es representa en contextos urbans on els personatges i els ciutadans van vestits de manera actual i, per tant, totalment diferent a allò que s’esperaria d’una interpretació tradicional de l’òpera de Mozart. Per exemple, Tamino, seguidor del Valencia C.F, s’enfrontarà a les proves a les quals es sotmès amb xandall. Papageno, per la seua part, es mescla i interacciona amb el public amb una cresta acolorida típica del “punks”.

A més a més, per tal d’intentar un apropament entre l’òpera i el públic, es va modificar lleugerament el text parlat i, es van afegir “ciutadans” a l’escena que llancen preguntes i comentaris conforme avança l’acció. Per exemple, en un moment determinat, quan Tamino es sotmès a una de les probes i es troba amb Pamina però no pot dirigir-li la paraula; s’escolten alguns dels “ciutadans” afegits a l’escena que li criden “Abrázala”, “bésala”, “se un hombre!”.

Una escena de 'La Flauta Màgica' a Les Arts. Fotos: Miguel Lorenzo i Mikel Ponce
Una escena de ‘La Flauta Màgica’ a Les Arts. Fotos: Miguel Lorenzo i Mikel Ponce

Es ben sabut el simbolisme i els missatges que hi han darrere de La Flauta Màgica. Un dels missatges representat és la lluita del bé contra el mal; representat simbòlicament com la lluita entre el dia i la nit. Evidentment, aquest missatge persisteix durant tota la representació en les parts cantades. Però, es amb l’escenografia que aquest missatge general i humanístic es concreta en una crítica als problemes socials actuals. Així, a més del mateix context urbà on es representa la trama, cridaven l’atenció tres edificis que predominaven durant la representació: un d’ells representava una església; l’altre, un banc; i l’últim, una famosa companyia d’ordinadors. D’alguna manera, aquests tres edificis podrien representar la nit, és a dir, el mal. Aquestos edificis, sobretot els representants de la banca i de les grans companyies, representarien a aquells interessos econòmics que han acabat causant molts dels problemes econòmics i socials de la població. Seguint amb aquest simbolisme, quan finalment el dia venç sobre la nit, aquestos edificis s’enrunen i comença una escena típica del final dels musicals amb coreografia incorporada.

Comptat i debatut, malgrat l’esforç d’intentar donar una perspectiva actual i moderna a una obra amb un missatge tan universal, sembla que no va convèncer a part del públic. Siga com siga, independentment de si ens agrada més o menys o de si ho considerem més o menys adequat, sempre deurien resultar interessant les diferents interpretacions que es fan de les obres, entre altres coses, perquè sempre ens poden ajudar a veure-les des d’un altre punt de vista. Al cap i a la fi, qualsevol interpretació hauria de ser la visió personal que l’interpret té sobre una obra en un moment determinat. I en aquest cas i en aquest moment, després d’altres tres versions, aquesta ha estat la visió personal de Graham Vick.

Una escena de 'La Flauta Màgica' a Les Arts. Fotos: Miguel Lorenzo i Mikel Ponce
Una escena de ‘La Flauta Màgica’ a Les Arts. Fotos: Miguel Lorenzo i Mikel Ponce