Sense categoria
Un vincle important per a entendre aspectes clau de la nostra història de l’art i col·leccionisme

El París que visita la Sala Parés

La capital francesa es va convertir durant les últimes dècades del segle XIX i el segle XX en el destí preferent de molts artistes europeus amb l’objectiu d’imbuir-se de l’art en estat pur que s’hi respirava i forjar una empremta pròpia que els obrís o eixamplés el camí professional. Allà va començar a bescanviar-se la modernitat de la que tant sovint parlem -i a vegades enyorem- en successius impulsos creatius que, a títol personal o col·lectiu, impactaven sense treva no només en la comunitat artística i la societat més propera, sinó que també a tot Europa.


París a Parés
À la recherche de la Vile Lumière
Sala Parés
Fins al 5 de febrer de 2019


Un bon nombre de creadors catalans visqueren aquesta aventura en períodes de curta o llarga durada en els que estudiaren i treballaren en el context acadèmic o al marge de normes i convencionalismes. També cercaren la possibilitat d’exposar en galeries i acudiren als celebrats salons, on foren assenyalats amb més o menys fortuna pels crítics de l’època. En tornar als seus orígens, la majoria havien evolucionat i es proposaren mostrar tot l’après i experimentat, és clar que no sempre amb garanties d’acceptació. La Sala Parés esperava els seus artistes i en difonia l’obra entre el seu públic distingint-se des de ben aviat com a focus amplificador de l’esdevenir artístic a França a través de mostres individuals i col·lectives que, per prestigi, poc diferirien de les oficials.

París i la Sala Parés han estat, doncs, dos referents en la història de l’art català eminentment figuratiu i la seva confluència habitual i desitjada. Des dels seus inicis, la galeria fou també un node on hi concorrien artistes que marxaven i tornaven del país veí, els que no hi viatjaven però volien estar al corrent, a més de músics, escriptors, crítics i intel·lectuals sempre disposats a discutir sobre l’art que es feia o es preferia. La Penya de Can Parés, la Sociedad Artística y Literaria de Cataluña o Les Arts i els Artistes, com a exemple, propiciaren aquests fòrums que feien evident que tot i el pas del temps no es perdien les inquietuds.

A finals del segle XIX l’interès dels catalans per París va anar en augment i la naturalesa dels seus visitants artistes fou diversa. De vessant realista, naturalista o modernista, descobriren de primera mà noves fonts d’inspiració observant iniciatives precedents i contemporànies. Amants de l’acadèmia, de la pràctica a plein air o assidus als cafès i als cabarets amb el bloc de notes sota el braç. Paisatgistes, retratistes, costumistes o els temptats per els incipients avantguardismes buscaven recer sovint als llegendaris Montmatre i Montparnasse. N’hi havia de procedència burgesa, expectants de vida còmode, i desnonats bohemis portadors d’una misèria compartida amb d’altres col·legues. A la fi, un extens i heterogeni col·lectiu que seria testimoni actiu d’un món cosmopolita d’insòlits contrastos que presagiaven grans canvis històrics dels que l’art n’havia de ser un potent detonador.

Josep de Togores, 'Nus', c.1925.Oli sobre tela,73 x 54,5 cm.
Josep de Togores, ‘Nus’, c.1925.Oli sobre tela,73 x 54,5 cm.

París, el “mite grandiós” que incitaria el modernisme de Rusiñol i Casas amb una obra naturalista banyada d’impressionisme i temàtiques introspectives, havia acollit el valencià de naixement Francesc Miralles i el seu amanerat anecdotisme, descobert en directe a Martí i Alsina el genuí realisme de Courbet i començat a valorar el malaguanyat Simó Gómez. L’impacte de Rusiñol, Casas i Clarasó a l’exposició de 1890 de la Sala Parés un cop tastades les mels franceses fou considerable però no demolidor, i va donar pas a les conseqüents propostes signades per Anglada-Camarasa, amb les seves inquietants dones, els deliciosos paisatges parisins d’Ysern i els personatges de vida alegre d’Opisso. Tot i que amb poc convenciment per part de propietari i els clients, Nonell visitaria també la galeria amb gitanes de tall escultòric, mentre Pichot, Canals i Sunyer, aquest últim de bohemi a insigne noucentista, farien acte de presència amb composicions afins al que agradava en aquell pas de centúria.

El segle XX va iniciar-se a Catalunya sacsejat per revoltes populars, grans iniciatives polítiques i crisis econòmiques, mentre Europa entrava en guerra. Postmodernistes i noucentistes caracteritzarien les primeres dècades artístiques i París continuaria essent objecte de desig per als artistes que cercaven geni i oportunitats, si bé durant la gran guerra s’intercanviaria el camí i serien els francesos els qui creuarien la frontera. Corrien els anys vint quan Pruna, atret per Picasso, fixava l’atenció en el classicisme i Togores feia l’ullet al surrealisme. La Parés seguiria apostant per aquests pintors figuratius amb ànsies d’innovar que sorgien en bona part de l’anomenada Generació de 1917 i per veterans com Manolo Hugué, tot i els seus incorregibles tripijocs, o Julio González.

La galeria inclouria al seu elenc Creixams, Domingo, Serra, Humbert, Mompou i Sisquella, entre d’altres, als qui Josep M. de Sucre enquadraria dins d’una catalanitat afrancesada, i el 1956 presentaria amb èxit, en aquesta ocasió a París i amb paisatges catalans, la col·lectiva Onze peintres catalans d’aujourd’hi . En aquesta òrbita també varen estar influenciats per la ciutat Miquel Villà, Grau Sala, Durancamps i Josep Amat. Les beques de l’Institut Francès afavoririen l’apropament dels creadors catalans a la llum parisina, un dels quals seria Roca-Sastre. Aquest representatiu repertori d’artistes vinculats a la Parés expliquen la intensa relació de la Sala amb el París de distintes èpoques i són ara protagonistes d’aquest París que visita la galeria a l’exposició París a Parés. À la recherche de la Vile Lumière, comissariada per Sergio Fuentes.

Avatar

Lluïsa Sala Tubert: darrers articles (Veure-ho tot )