Altres
La crisi interminable de la pinacoteca valenciana

Museu de Belles Arts de València, la joia oblidada

Museu de Belles Arts de València, un matí d’hivern amb l’alè de les festes nadalenques al clatell. Per l’impressionant rebedor de la pinacoteca, on hi ha la cúpula de l’edifici, va desfilant un discret nombre de visitants entre parelles de turistes estrangers, excursions d’adolescents nadius i forasters i grups de xiquets i jubilats. “Jo ja l’he vist moltes vegades”, diu una dona gran amb orgull, donant-se importància. No és l’habitual. L’antiga seu del col·legi seminari Sant Pius V, construïda entre el 1683 i  el 1744, és un edifici relativament desconegut per als valencians. I no massa visitat, tot i disposar d’una col·lecció imponent d’art de totes les èpoques, amb un bon grapat d’obres significatives de Pinturicchio, Ribalta, Ribera, Van DyckSorolla, Benlliure, Murillo, Goya o Velázquez, entre més. En les seues instal·lacions, remodelades i ampliades recentment, es respira art i història. I una calma que no revela la convulsió interna que viu el museu. Un déjà vu.

Una de les sales expositives més ben habilitades i lluminoses. Fotografia: Museu de BBAA
Una de les sales expositives més ben habilitades i lluminoses. Fotografia: Museu de BBAA

El gener del 2011 EL TEMPS publicava un reportatge titulat “Un museu a la deriva”, que alertava del deteriorament de l’edifici, de problemes d’escletxes i goteres, d’àrees apuntalades i tancades o de problemes de conservació de les obres d’art. Entre 1990 i 2003 s’havien executat diverses obres de remodelació i modernització en quatre fases, però la cinquena, planificada i pressupostada per Carme Alborch sent ministra de Cultura, havia estat rebutjada durant la gestió d’Esperanza Aguirre (1996-1999). Amb el canvi de govern a Espanya, el 2004, el Sant Pius V es convertí en una de les armes del Govern del PP contra l’executiu de José Luis Rodríguez Zapatero. Però la Generalitat de Francisco Camps no es va distingir tampoc per atendre econòmicament les necessitats de la pinacoteca. 

Per acabar-ho d’adobar, el Museu de Belles Arts vivia una mena de llimbs després que el director de la institució durant una dècada, Fernando Benito, abandonara la responsabilitat per una malaltia, el novembre del 2009. Entre aquest any i 2010, el museu havia perdut la meitat dels visitants. Llargs mesos de buit que acabaren l’any 2011, quan Paz Olmos, qui exercia interinament la gestió des de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat, va assumir finalment el càrrec. Poc abans, havia faltat Benito. Olmos, a qui s’acusava de falta de qualificació artística per a les regnes del museu, no aconseguí redreçar-ne el rumb. A més, durant el seu mandat, hi hagué fortes crítiques pels danys a algunes obres per problemes de climatització. Entre més controvèrsies poc edificants. 

Quan l’any 2015 el País Valencià experimenta un tomb polític amb l’arribada al Palau de la Generalitat del govern del Botànic, Olmos mostra la seua disposició a continuar en el càrrec. Però la Conselleria de Cultura i Educació de Vicent Marzà decideix nomenar director José Ignacio Casar Pinazo, arquitecte de la Generalitat i besnet de l’insigne artista valencià Ignasi Pinazo. Es tractava d’un nomenament provisional mentre es generava un concurs públic per cobrir la direcció.

José Ignacio Casar Pinazo. Fotografia: EFE
José Ignacio Casar Pinazo. Fotografia: EFE

En aquest temps hi ha hagut avanços, com ara l’esperada execució de l’esmentada cinquena fase, amb millores substancials com el nou accés des del Jardí de Vivers, la consolidació de murs i elements estructurals o l’ampliació de la nova zona expositiva. Una inversió de 10,8 milions que encara s’havia de completar amb altres intervencions fins a arribar a més de 14 milions aportats pel Ministeri.

També quedava pendent un tema substancial, la posada en marxa d’un nou “pla museogràfic”, la manera de presentar i exposar el ric cabal de Belles Arts. Una qüestió gens ociosa que s’havia de negociar amb el Ministeri i que, finalment, aquesta passada setmana, acabà amb un acord per consensuar el programa expositiu. La Conselleria també pretenia negociar un nou estatus amb més autonomia per al museu amb la creació d’un consorci, una fórmula que no agrada al nou ministre socialista, José Guirao, per suposadament ineficient. 

Així les coses, la directora general de Patrimoni, Carmen Amoraga, va plantejar una fórmula de “desconcentració”. Després de l’estiu passat, el museu semblava viure un nou impasse. En una entrevista en el digital Valencia Plaza, José Ignacio Casar apostava per anar més enllà de la desconcentració. I es queixava de la manca de conservadors i registradors. “L’ambició és tenir un planter raonable (…) perquè això suposaria que les administracions valoren aquest museu amb la importància que té”, sentenciava.

Curiosament, uns mesos abans de fer l’entrevista, abans de l’estiu, Casar Pinazo havia demanat la baixa per una malaltia greu. Una situació que s’ha perllongat fins que, a principis d’aquest mes de desembre, la Conselleria va decidir nomenar interinament una substituta, Margarita Vila, fins ara cap del Servei de Promoció Cultural i Assistència Tècnica de la Generalitat. Un relleu que no comportava cessament, segons la Generalitat. Tot això mentre s’habilita una plaça a concurs, seguint el Codi de Bones Pràctiques culturals. Aquest concurs, tractant-se d’un organisme no autònom, estaria adreçat a funcionaris amb la qualificació necessària. I l’actual director podria optar-hi.

El relleu tornà a posar d’actualitat el museu de Belles Arts i ha contribuït a passejar diversos fantasmes. Yolanda Gil, membre del patronat, criticava la “malaptesa” en el moment del relleu i “la manera de comunicar-lo”. “Coincidint amb una baixa mèdica del director i després d’unes setmanes polèmiques per l’adjudicació dels llocs de treball”, argumentava en referència a la incorporació de tres persones sense la capacitació per fer restauració.

La manca de conservadors, de fet, ha estat una circumstància que ha retret l’Associació de Conservadors-Restauradors  d’Espanya (ACRE). Un altra crítica és que la important donació de Pere Maria Orts, realitzada l’any 2004, es va fer condicionada a l’existència d’un conservador dedicat en exclusiva a aquesta col·lecció, formada per 300 obres. Els criteris expositius de Casar també han estat qüestionats —alguns l’acusen de voler revaloritzar l’obra del seu besavi— i també va ser polèmica l’atribució a Velázquez i Murillo d’un parell d’obres, sense les suficients garanties, segons diversos experts. 

José Guirao, ministre de Cultura, durant la recent visita a València. En la fotografia, junt al conseller Vicent Marà i el director de l'IVAM, José Miguel G. Cortés.
José Guirao, ministre de Cultura, durant la recent visita a València. En la fotografia, junt al conseller Vicent Marà i el director de l’IVAM, José Miguel G. Cortés.

Les institucions tampoc s’escapen de les crítiques. Per exemple, no va caure bé en el món de l’art el fet que, durant la recent visita del ministre José Guirao, el Sant Pius V no formara part de l’agenda de visites i interessos del nou ministre socialista, centrada en el Palau de les Arts, l’IVAM i el Museu de Ceràmica González Martí. Una agenda ministerial de la qual no es responsabilitzen en la Conselleria de Cultura valenciana.

A més a més, sobre Belles Arts planen comparatives certament odioses, com ara l’ampliació de les instal·lacions del Museu de Belles Arts de Bilbao, en el qual s’invertiran 22 milions d’euros fins a l’any 2022. Un interès institucional que té traducció en els números: mentre que pel museu basc passaren vora 300.000 persones el 2017, aquest mateix any de visites a la pinacoteca valenciana n’hi hagué al voltant de 140.000. Fins i tot un contenidor menys important com el Museu de Belles Arts de Sevilla va tenir 335.000 visites en aquest període. Un fet que, a criteri de molts coneixedors del panorama, revela la desafecció social, no sols política. 

Felipe Garín. Fotografia: Miguel Lorenzo
Felipe Garín. Fotografia: Miguel Lorenzo

EL TEMPS ha volgut contrastar aquestes crítiques amb un bon coneixedor del museu, Felipe Vicente Garín, director del Sant Pius entre 1968 i 1990, a més de director del Consorci de Museus valencià (2011-2016). “Quan hi ha hagut un equip que s’ha preocupat, el museu ha funcionat amb normalitat”, assegura, abans de destacar en aquest sentit l’etapa de Fernando Benito, artífex de la donació d’Orts. Garín coincideix a qüestionar la manca de “personal especialitzat en història de l’art”. Tot i que reconeix que l’Institut Valencià de Conservació i Recuperació de Béns Culturals (Ivacor) “ha ajudat molt, allò normal és que el museu tinga un servei propi. L’Ivacor atén el museu de Belles Arts, però també totes les esglésies”.

Garín també alerta d’unes altres mancances, com la d’un arquitecte especialitzat a vigilar la climatització del recinte, “gent especialitzada que sàpiga com actuar en cas d’emergència”. “El sistema de climatització envelleix molt prompte, tres vegades més ràpid que el d’un centre comercial, posem per cas, perquè ha de funcionar les 24 hores”, diu.

L’antic director, en tot cas, reconeix la manca d’afecció ciutadana. “Els valencians no han tingut mai estima pel museu. No ha estat un bé apreciat, no sé si perquè està a l’altra banda del riu. Un museu com el MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) té un suport social que no resistiria una baixada de personal així. I en el cas de Bilbao, és evident que la Diputació de Biscaia  i el Govern basc es creuen el seu Museu de Belles Arts”. “El polític fa el que la societat li reclama. I tret de quatre erudits, ningú no planteja la gravetat i serietat d’un museu en aquesta situació”, diagnostica, abans de manifestar que va assistir “amb tristesa” al fet que el ministre Guirao oblidara el Sant Pius V en la seua visita a València. “Conec el ministre i sé que és sensible a la cultura, però entenc que tal vegada va evitar la visita al museu per la situació de destituït i no destituït del director”, teoritza.

Per la seua banda, Carmen Amoraga, directora general de Cultura i Patrimoni, qui va exercir de manera temporal la direcció del Sant Pius V abans de la designació de Margarita Vila, assegura que està treballant amb la Conselleria de Justícia i la Direcció General de Funció Pública en “millorar la situació de personal del museu. Entenem que és una cosa que podia i devia haver-se fet abans, però es va fer quan vam exercir la direcció per la baixa del director”. La responsable diu que comparteix la inquietud per la manca de personal. “El nombre de conservadors és molt baix, però el museu té tot el suport de l’Ivacor, que és com treballen tots els museus de belles arts”, rebla. En tot cas, “en poc temps podrem anunciar que hi haurà més conservadors en el Sant Pius V i tindrem la nostra pròpia borsa de treball”. Altrament, pel que fa a les noves incorporacions, Amoraga al·lega que en la taula de negociació de funció pública no s’especificaren els requisits de les tres noves places creades. “Però, després de comunicar-ho al Ministeri, decidírem acceptar aquestes persones perquè fan tasques en registre que també són fonamentals”, argumenta.

Carmen Amoraga. Fotografia: Eva Máñez
Carmen Amoraga. Fotografia: Eva Máñez

Amoraga diu que ha treballat estretament amb les direccions generals dels ministeris “tant amb el PP com amb el PSOE”. I anuncia, després d’haver tancat l’acord expositiu amb el Ministeri de Cultura, que durant la primavera de 2019 es podrà obrir la cinquena fase. “Però les decisions artístiques i científiques les ha pres el director del museu. Nosaltres hem facilitat les ferramentes per dotar d’autonomia el museu i estem treballant en la figura de la ‘desconcentració’, que no és una fundació ni un consorci però sí un pas més per dotar Belles Arts d’autonomia científica i modificar el patronat”. Preguntada per les comparatives odioses, Amoraga mostra la seua predilecció per un model de fundació, com a Bilbao. “Però això no es pot fer en una legislatura”, adverteix.

Articles relacionats amb Museu de les Belles Arts de València